De mal respondre

diumenge, 10 octubre

– Mama, ¿on va la gent quan mor?

– No ho sabem, Ada. Al cel. O enlloc.

– ¿Tu i jo hi anirem juntes, cap enlloc?

.

(Inici de la novel·la Una victòria diferent, premi Josep Pla 2002, Edicions Destino)

8 Comentaris a De mal respondre

  1. nrcastilla@gmail.com's Gravatar nrcastilla@gmail.com
    11 octubre 2010 , 10:42 | Enllaç permanent

    El meu fill Unai (4 anys) em va demanar el mateix plorant just abans d’entrar a piscina!!!

    Em va dir: mama, nosaltres ens morirem?!
    Jo: si, algun dia …
    Unai: per què?!
    Jo: perquè tots naixem i morim …
    Unai (plorant): … pero quan els nens moren, les seves mames van amb ells??!!!
    Jo (plorant): I taant!!! Les mames, d’una manera o una altra sempre estan amb els seus nens!!!!

    El millor va ser la cara del monitor de piscina quan ens va veure els dos abraçats i plorant despres de tres mesos de curset …!!!!!

  2. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    11 octubre 2010 , 10:53 | Enllaç permanent

    nrcastilla, el teu Unai m’ha fet plorar…

  3. MonicaEster's Gravatar MonicaEster
    11 octubre 2010 , 11:20 | Enllaç permanent

    ohhhhh, a mi tb m’ha fet plorar l’Unai!!!! és una cosa complicada aixo de la mort. Cal saber explicar-ho be per no crear angoixes extres.

  4. Isnel's Gravatar Isnel
    11 octubre 2010 , 19:23 | Enllaç permanent

    Sí, és un tema complex,
    el meu cosí, pensava que tothom moria penjat a la creu, com Jesús, i estava intrigat perquè no hi havia creus amb la Verge Maria. Poc després va demanar als seus pares si quan a ell el matessin el trobarien a faltar. Va costar lo seu ferli entendre!

  5. moniroca's Gravatar moniroca
    13 octubre 2010 , 10:43 | Enllaç permanent

    nrcastilla… si, jo també he plorat com una bleda, emocionada per la teva mini història… I tannnt!!! sempre, sempre… estarem amb ells!
    si, uffff… és delicat però cal que aprenguem a parlar-los de la mort amb certa “naturalitat”… i no només amb els nens… continua essent un tema tabú… això ha de canviar. Potser si en parléssim més, si hi penséssim més, viuriem més!

  6. codonyeta's Gravatar codonyeta
    14 octubre 2010 , 0:30 | Enllaç permanent

    nrcastilla, tens un amor de nen!!! Ens emocionem i parlem del naixement amb tota naturalitat, però en canvi sembla que ens faci por parlar de la mort.És extrany perquè és lo més real que hi ha. El nostre fill gran va néixer quan el meu pare ja no hi era, el besavi va morir quan tenia 4 anys i l’avi patern quan en tenia 5, i sempre preguntava el mateix: on van quan marxen? L’única explicació que varem trobar “adequada” va ser que marxaven per deixar lloc a altres nens i nenes que volien venir a veure totes les coses que hi ha al món, i que ells anaven a descobrir-ne un de nou.De moment està força convençut, i el dia que s’ha mort alguna mascota, s’ho ha près amb tota la naturalitat del món: estava tan malaltona que el cor se li ha trencat molt petit, molt petit i no li han pogut arreglar…NENS!

  7. Natàlia's Gravatar Natàlia
    3 novembre 2010 , 10:06 | Enllaç permanent

    Aiiish! Ara m’he fet emocionar vosaltres! Gràcies
    La veritat és que és molt complicat parlar amb naturalitat d’aquests temes tabú … Però parlar-ne entre totes és una bona ajuda!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca