I amb el somriure, la revolta

dissabte, 11 setembre

Una manifestació com la que havíem somniat. Un escriptoràs que reclama amb la cara ben alta una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís per existir. Un cantautor jubilat que es continua mullant sempre que toca dir no és això, companys, no és això. Ho volem tot. I Déu n’hi do el que tenim, si ho sabem gestionar.

Si calen banderes, que siguin estelades

“M’agraden les banderes, sempre que no em portin cap a una guerra”. Ho escriu al seu blog una amiga lesbiana, en defensa del Dia de l’Orgull Gai. De fet, ella en diu Dia de l’Orgull LGTB: lesbiana, gai, bisexual i transexual; però tantes sigles m’atabalen, i tots ens entenem: es tracta de reivindicar la dignitat d’un col·lectiu que legalment ja té ara i aquí els drets que li pertoquen, però que socialment encara no pot abaixar la guàrdia per dedicar-se a això tan maco i tan complicat de viure la vida.
A mi les banderes no em fan ni fred ni calor, però sempre he tingut clar que la meva era l’estelada. Sóc nacionalista i independentista pel mateix motiu que sóc feminista: perquè no puc deixar de ser-ho. M’agradaria no haver-ho de ser. Que fossin lluites superades. Però, ai, encara ens queda molt camí per córrer, moltes mànigues per arremangar-nos.
Com cantava el meu ídol de capçalera, “De res no valen banderes/ que no ens facin d’abrigall/ pel fred de la llarga espera/ del gran nom, llibertat”. Ara torna a estar de moda, citar en Lluís Llach. I a ell l’afalaga i li sap greu a parts iguals: “Estic fins als collons que lletres que vaig escriure fa trenta anys encara estiguin vigents”, va dir el passat 10 de juliol, durant la mani catalana més multitudinària (i amb més estelades per metre quadrat) de totes les manis que es fan i es desfan. Un “ja n’hi ha prou” col·lectiu que podria dur un títol fet a mida: I amb el somriure, la revolta.

I si ens apuntem al divorci exprés?

A la mani del 10 de juliol (en endavant, la Mani) se sentia parlar en castellà. Això és un símptoma, i no pas dolent. Fins i tot els catalans menys catalanistes, fins i tot els catalans que s’expressen en una altra llengua, han perdut l’esperança que Espanya ens entengui. Per més bona voluntat que hi posem, per més pedagogia que intentem fer. Definitivament, quan les coses arriben a aquest punt de no retorn, ja només queda una sortida: deixar-ho córrer. Fins aquí hem arribat, encantada d’haver-te conegut, adéu-siau i moltes gràcies. Crec que quan al·legues diferències irreconciliables, els divorcis s’agilitzen. Però no em feu gaire cas, que no m’he divorciat mai, encara. Ni de la meva parella (per sort) ni d’Espanya (per desgràcia).

Potser sí que la veurem, la independència

Un amic empresari està convençut que la independència la veurem. Nosaltres, ell i jo, que ja tenim una edat (més de vint anys a cada cama). A mi em costa de creure, no pas per falta de ganes sinó perquè sóc tirant a pessimista i no em vull fer il·lusions: l’excés d’expectatives ja m’ha jugat unes quantes males passades.
Però sí que és cert que durant la meva adolescència els qui cridàvem “in, inde, inde-pen-dèn-ci-a” no érem quatre gats, però tampoc quatre dotzenes. A les manifestacions hi anàvem sempre els mateixos i ens coneixíem tots (i acabàvem tots enrotllats entre tots, amb una estelada per llençol). En canvi, a la Mani del 2010 hi havia molta gent que debutava en això tan cansat de reivindicar evidències.
Alguna cosa ha canviat, sí. Cada cop som més els qui tan sols veiem un únic horitzó possible. Si deixéssim de barallar-nos entre nosaltres com bons germans, ni que fos provisionalment, potser hi arribaríem i tot. A veure qui és el primer que declara d’una vegada una treva fraternal. El dia de la Mani vam demostrar amb fets que, junts, som forts, molt forts. Invulnerables, gairebé.

Torno a Llach, ara amb lletra de Martí i Pol: “Vull somiar el demà/ sense la nosa ni el pes/ d’un vent caduc/ que entela els ulls/ i els lleva força i delit per lluitar”. Doncs això: somniem el demà sense noses ni pesos. Un demà més lliure, que serà sens dubte un demà millor. M’ho deia l’admiradíssim Jaume Cabré (quina sort que tenim de tenir-lo), dies abans de defensar la literatura, la llengua i la independència en recollir el Premi d’Honor: “Amb un Estat propi, els catalans seríem més feliços i viuríem més tranquils”. Felicitat i tranquil·litat, mira que bé. I ens dedicaríem a viure la vida, que tot plegat són quatre dies.

(publicat a la Revista d’Òmnium el setembre del 2010)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>