Els Amics de les Arts i la mare pringada

diumenge, 26 setembre

La gran hi va “amb tothom”, una fórmula adolescent de no donar noms. El segon passa de concerts, per ara: prefereix els recitals blaugrana. El de vuit anys se sap de memòria les peces d’Els Amics de les Arts, fins i tot el tros en què l’home que treballa fent de gos carda amb la mestressa entre camises i xandalls, mitjons, petons i americanes. El de dos anys també canta cançons d’animals, lliures d’animalades apressades en quartos de planxar.

Vas al concert amb el fill de vuit anys agafat de la mà i la filla de quinze perduda entre la gentada. Gairebé prefereixes no veure-la: la idea que la teva nena entoni a tot pulmó i amb ganes de saltar de les paraules als fets “follarem pels descosits” et provoca nàusees. (Per estalviar-te mals rotllos, els Amics s’obliden de cantar Reykjavik: gràcies, és tot un detall. I mira que la cançó és maca.)

Els concerts de la Mercè són part de la teva història. Però anar-hi en el paper de mare et porta a adonar-te dels tres mil cigarrets encesos, dels litres de cervesa que hi circulen, del risc de quedar sepultats per una allau humana. Als teus ulls, els voltants de l’antiga fàbrica Damm són ara mateix un catàleg de perills. Les lletres del grup tampoc ajuden a tranquil·litzar la patidora que portes dintre: t’espanta que tants joves cantin alegrement que, en ple mono de cavall, el pobre Armengol perd un cargol i es torna mico per un bon pico. Confies que el teu fill pensi que parlen d’animals tan inofensius com el cargol treu banya o els micos del Tarzan.

Quan Els Amics de les Arts s’acomiaden ignorant els “no n’hi ha prou” del públic, tu i el mitjanet torneu cap a casa. La gran es queda “com tothom” a veure Ok Go i Belle and Sebastian (i, potser, a fer un shawarma amb no saps qui: olelé, olalà). D’aquí a tres horetes hauràs de baixar de nou fins a la fàbrica Damm per anar-la a recollir. Ets una mare pringada, què hi farem. Ves que un dia d’aquests no et toqui disfressar-te de gossa en una festa infantil. Sense l’escena del quarto de planxar, per descomptat.

5 Comentaris a Els Amics de les Arts i la mare pringada

  1. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    26 setembre 2010 , 13:58 | Enllaç permanent

    Boníssim, Eva!

  2. Cristina's Gravatar Cristina
    27 setembre 2010 , 7:56 | Enllaç permanent

    Tens tota la raó, som uns pringats!!

  3. trini's Gravatar trini
    27 setembre 2010 , 11:17 | Enllaç permanent

    Ai, ai, Jean Luc, vull entendre-ho però no puc…

    M’has fet recordar quan mon pare em venia a buscar a les portes dels poliesportius o camps de futbol després d’un concert (dels Pets). Quina època! I ho enyoro, els concerts i mon pare!

  4. Carme S.'s Gravatar Carme S.
    28 setembre 2010 , 10:01 | Enllaç permanent

    M’has fet venir vertigen de pensar el conjunt de sensacions que es deuen disparar quan, enmig d’un concert atapeït d’adolescents, t’adones que ja no formes part d’aquesta escenografia, mentre tibes coll i dits del peu per no perdre de vista la de casa.

  5. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    28 setembre 2010 , 10:05 | Enllaç permanent

    Carme, la de casa no la vaig veure ni posant-me de puntetes (excepte a l’hora d’anar-la a recollir)… Confio que la idea que sa mare rondava per allà ja fos prou intimidatòria!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca