Diguem-los el que no volen sentir

dimecres, 8 setembre

Tenir fills adolescents és una garantia. Et garanteix que, facis el que facis, sempre tindràs la sensació d’estar-ho fent malament. Els teus descendents ja s’encarregaran de fer-te saber que ets d’una altra generació, que no tens ni idea d’educar-los i que res del que puguis dir té valor al costat del que diuen i pensen i fan els amics de l’institut o els col·legues del cau o els companys de l’equip de futbol.

Però això no implica que hagis de tirar la tovallola, al contrari. Als pares i mares d’adolescents us toca exercir com mai de pares i mares. Costi el que costi, i mira que costa. Els fills no us agrairan pas que els digueu el que ara mateix no voldrien sentir, però tampoc us podran retreure d’aquí uns anys que vau dimitir quan més us necessitaven.

“Ara tornes a ser el meu pare? I què eres quan em vas animar a fer malbé la meva vida? Sempre hi ha col·legiales estúpides seduïdes per homes guapos madurs, però vosaltres dos què fèieu?”, etziba als seus desconcertats progenitors la protagonista de la pel·lícula Una educació, quan tots plegats ja han descobert que l’home que li havia proposat matrimoni era un penques casat i amb fills que li havia robat la virginitat, la innocència i la possibilitat d’estudiar una carrera en una universitat de prestigi.

Anglaterra, 1961. Enlluernats pel suposat estatus del futur gendre, els pares veien amb massa bons ulls que la filla de setze anys acceptés casar-se amb un paio que li doblava l’edat. Ella hauria esperat (i potser, en el fons del fons, desitjat) una prohibició que no arriba. En lloc de recordar-li un cop més que el que ha de fer és estudiar per ser admesa a Oxford, son pare deixa anar: “Si et cases ja no cal que vagis a Oxford, ell ja et mantindrà”.

La nena, doncs, opta per deixar els estudis. “Ningú fa res que valgui la pena sense un títol”, li diu la directora de l’escola en un intent fracassat de fer-la canviar d’opinió. La rèplica d’ella esgarrifa: “Amb un títol tampoc ningú fa res que valgui la pena, almenys cap dona. Totes acabarem mortes d’avorriment, corregint redaccions mal escrites o fent de mestresses de casa”.

Una educació té un guió de Nick Hornby basat en un relat autobiogràfic de la periodista britànica Lynn Barber. La dona, de 66 anys, encara no ha perdonat als seus pares que l’empenyessin cap al precipici. “Hornby ha intuït perfectament com se sentia una col·legiala de setze anys molt intel·ligent però alhora molt ignorant. En Nick fins i tot ha sabut entendre l’actitud dels meus pares, cosa que jo encara no he aconseguit”.

Els errors que cometen els pares en l’educació dels fills els paguen tota la vida pares i fills. Només en tenim una, de vida, i esgarriar-la és un mal negoci. Mentre trampegeu com podeu la temuda adolescència, els pares i mares sou responsables que les vostres ovelletes no perdin el bon camí. Costi el que costi, i mira que costa.

5 Comentaris a Diguem-los el que no volen sentir

  1. Anna Manso's Gravatar Anna Manso
    8 setembre 2010 , 9:36 | Enllaç permanent

    Boníssima la pel·lícula i, evidentment, diguem-los el que no volen sentir, sinó, quina gràcia té l’adolescència dels fills? REcomano la lectura del llibre del José Antonio Marina “La recuperación de la autoridad”, carregada de sentit comú.

  2. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    8 setembre 2010 , 10:33 | Enllaç permanent

    Oi que és bona la pel·lícula, Anna? L’he vista aquest cap de setmana (és una estrena… de videoclub) i m’ha encantat. M’apunto el llibre del Marina: en efecte, aquest home és un pou de sentit comú.

  3. cesc's Gravatar cesc
    8 setembre 2010 , 10:58 | Enllaç permanent

    Boníssima la peli.

    Com la va enlluernant amb les festes, amb els suposats contactes amb professors emèrits, i molt molt cruel el comentari que li fa a l’abnegada professora

    Encara no he arribat a aquesta fase que tothom descriu com a complicada però suposo que téns tota la raó. un apre no ha de ser un “colega”

  4. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    8 setembre 2010 , 11:04 | Enllaç permanent

    Fa por veure com els pares de la noia es deixen enganyar tant… I fa ràbia que els comentaris de la noia a la professora i a la directora del col·legi tinguin un punt de veritat encara avui…

  5. Carme S.'s Gravatar Carme S.
    8 setembre 2010 , 14:10 | Enllaç permanent

    La sensació aquesta de què parles és la pitjor de totes les proves a les quals hom s’ha d’enfrontar així que té criatures. Em reconforta saber que en som més d’un en aquest viatge.

    Jo també vaig veure “An Education” a començaments d’estiu. També em va deixar tocada. Està tan carregada de referències, actituds i frases, que no acabaríem de comentar-la mai. Ara, Eva, tu n’has fet una síntesi magnífica.

    També prenc nota del llibre que comenta l’Anna, gràcies Anna.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca