Això el meu fill no ho farà

dijous, 30 setembre

“Probablement no em moriré mai, no està demostrat que m’hagi de morir”, fa l’Eduard Punset amb cara de creure-s’ho. “Fins ara s’ha mort tothom”, replica l’Albert Om, tocant de peus al terra de la masia empordanesa. “Però això no és una prova. No tenim un gen que ens diu quin dia deixarem de viure”. El periodista convidat a casa del divulgador científic insisteix que la mala jugada de morir-se ha passat a tothom d’ençà que el món és món. Punset és molt Punset: “Sí, però podria no passar-me”.

Tu també has flirtejat amb la idea de la immortalitat, i qui no. Però tens bastant coll avall que tard o d’hora la palmaràs. Com els veïns de dalt, els dirigents sindicalistes i els savis despistats que viatgen per la ment humana i fan veure que s’ho creuen quan parlen de la mort en tercera persona. Com si fos una possibilitat en lloc d’una certesa.

Les persones tendim a autoenganyar-nos. Tal vegada viurem mil anys, la culpa és sempre dels altres, som més intel·ligents que la mitjana de la població i els nostres fills no fumaran ni beuran ni es ficaran en merders ni experimentaran amb el sexe abans de tenir edat de marxar de casa. Tampoc s’ajuntaran amb males companyies, ni exerciran ells (valga’m Déu!) de mala companyia.

“Us equivoqueu si penseu que algunes coses el vostre fill no les farà mai. L’adolescent es deixa endur per la pressió del grup”. Us ho adverteix a la reunió de pares d’inici de curs el tutor del teu segon fill, que té tretze anys i encara és més nen que noi (i que duri, penses tu en veu baixa). El professor us dóna un consell: “Confieu en ells, però no sigueu ingenus. I vigileu-los de prop, per si de cas”.

Sí, potser el senyor Punset és immortal i els teus adolescents són uns angelets. I les vaques volen i Espanya ens estima.

10 Comentaris a Això el meu fill no ho farà

  1. tonabm's Gravatar tonabm
    30 setembre 2010 , 9:24 | Enllaç permanent

    Mare meva quina por i quanta raó… el cas és que el meu petit ja és un “perla” i no té ni dos anys, així que ja vaig fent-me a la idea que si no començem a marcar-lo de ben petit podem tremolar de com serà de gran… és un petit geniut i amb mala idea, que per picardia sembla una nena… Jo és cert que de petita vaig ser bona nena i no vaig fer res d’això, però bé, no opsaria la mà al foc per ell… Hem d’aprendre a ser més conscients del què tenim i del què i com els estem fent créixer!! Gràcies per les reflexions Eva!!

  2. Carme S.'s Gravatar Carme S.
    30 setembre 2010 , 10:55 | Enllaç permanent

    No saps quantes vegades penso en aquella frase que algú et deia quan els nens encara eren petits “ara, res, mentre són menuts els portes amb tu, ja veuràs quan arribin a l’adolescència!” i també en el títol d’aquell llibre que qualifica l’etapa de “meravella”, per qui??

    Ara, maleïts siguin els consells premonitoris llençats al conjunt de pares de curs des de l’altre cantó de la barrera!!!

  3. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    30 setembre 2010 , 11:10 | Enllaç permanent

    Carme, jo més aviat agraeixo els consells premonitoris, sobretot quan són encertats… o quan em temo que poden ser-ho! Quin pànic, l’adolescència!

  4. Lucila Isabel's Gravatar Lucila Isabel
    30 setembre 2010 , 12:31 | Enllaç permanent

    Jajaja! Ma mare em va dir això del Punset (encara no he vist l’entrevista) i jo li vaig explicar una parrafada sobre el gat de Schrodinger i la teoria de la multiplicitat d’universos! X-D La pobra em feia una cara… :-D
    En fí, que sí, que jo també he pensat en algun moment que hi ha coses que només passen als altres i a mi no em passarien mai i ara les puc explicar en primera persona, o sigui, veure per creure… Seguint la teoria de la multiplicitat d’universos, en algun moment vaig fer una elecció que em va enviar a l’univers on passen les coses que a l’univers bó només passen als altres, o sigui que ja em puc anar calçant que el gran encara no és adolescent… ;-P

  5. Lourdetes's Gravatar Lourdetes
    30 setembre 2010 , 15:26 | Enllaç permanent

    Noies, a mi fa sis anys que em passa allò que abans els passava als altres, i no als propers, no, als de lluny…! Bé, és un abans i un després així que com que estic aferrada a terra, si que em moriré, si, i vull fer-ho abans que els meus fills, així, que no comparteixo la idea del Sr. Punset (que em va agradar molt veure el seu cap de setmana, la veritat) però no la comparteixo perquè tot passa i com us deia més amunt, mai voldria viure més enllà dels meus fills, en especial de la Gemma (moltes vegades he sentit allò que aquests nens haurien de marxar (morir) un minut abans que la mare…mande??? com diria la Luci) Bé, suposo que més o menys m’he explicat.

    Ah! per cert, era una cosa que et volia preguntar i que has respost a l’entrada, no sabia que el teu mitjà té 13 anys. Bé, a mi encara em queda, el meu gran en té 8 anys i 9 mesos… És que va a 4art. però és el més petit de classe i jo el veig gran, ja, es fa gran molt ràpid. Aquest curs ja va l’últim tram fins a l’escola sol, ell encantat, jo també. I si, si que faran coses, esperem que siguin raonables!!! (Naltros també hem tingut 13 anys :D)

  6. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    30 setembre 2010 , 18:28 | Enllaç permanent

    Lourdetes, la meva filla també és la petita de la classe (va néixer al desembre). Això pot ser un avantatge, però té l’inconvenient que els fa créixer abans d’hora: quan aquest desembre ella faci quinze anys, els seus companys de curs ja començaran a fer-ne setze…

    I sí, suposo que sempre penses que hi ha coses que només passen als altres fins que la realitat t’esclata a la cara.

  7. Lucila Isabel's Gravatar Lucila Isabel
    1 octubre 2010 , 15:18 | Enllaç permanent

    Lourdes, això del minut abans, jo no ho havia sentit, jopéeee… quina mala folla la frasse, eh!!! =8-O (és de mande??? de comorl??? i de Eeeeing??? tot junt!!)

    I els nostres “petardus”… aiiixxx!!! Tremolo! Quin parell!! Com s’ho empescaran per fer allò de “dormo a casa de Tal” i el Tal diu “dormo a casa de Qual” i resulta que son a vés a saber on? perquè ara les mares estem més en contacte i al lloro… ¬¬

    Ah! Un cop em vaig haver d’aguantar el riure (i les ganes d’explicar-li) davant d’una mare quan va dir “els meus fills mai no fumaran porros” i jo coneixia els fills i sabia que es posaven cecs els caps de setmana DE TOT! Els porros eren el de menys!

  8. Eneko's Gravatar Eneko
    2 octubre 2010 , 19:37 | Enllaç permanent

    Això el meu fill no ho farà… i la meva filla tampoc? Sempre ens passa el mateix, jo tinc una filla i li he de posar el femení. M’ha encantat l’article, bonissim.

  9. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    2 octubre 2010 , 20:51 | Enllaç permanent

    De fet, Eneko, ara mateix a casa meva l’adolescència també és femenina. Però el gènere masculí en català té un valor neutre, encara que els defensors més radicals del llenguatge políticament correcte siguin partidaris de renunciar a l’economia del llenguatge i dir sempre “els fills o filles”, per exemple. Quan escric “Això el meu fill no ho farà”, pretenc que s’hi sentin identificats els pares (o sigui, els pares i mares) tant de fills com de filles.

  10. Victoria's Gravatar Victoria
    2 octubre 2010 , 23:12 | Enllaç permanent

    Eva jo amb això que comentes faig una mica d’aquí, una mica d’àllà… sempre tinc dubtes si bé generalment m’inclino més per dir “els pares” referint-me a pare i mare.
    No sé a una quan escriu sempre li entren dubtes dubtes. Tu ja hi tens més pràctica.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca