Vols massa, és clar que sí

divendres, 9 juliol

Si parles del futbol, del catacrac econòmic, de la grip de temporada o de l’orientació sexual dels pingüins, ets un adult ben informat i amb interessos dels que es poden confessar amb la cara ben alta. Si parles dels nens, ets un pobre d’esperit que només serveix per cuidar criatures. O, pitjor, un talent malaguanyat. Tant que prometies, i mira: perds el temps educant persones. I tens la poca vergonya de presumir-ne, com si no hi hagués temes de conversa més importants. El gol d’en Puyol, per exemple. (Calia, Carles?)

Els homes que parlen dels fills, encara: almenys ells queden com uns bons pares, i es fiquen la major part de l’audiència femenina a la butxaca. Però les mares, ui les mares. Pobres d’elles si gosen esmentar els propis plançons fora de l’escola, del parc o del forn de la cantonada. Senyal que aspiren a ser poc més que mestresses de casa. Perquè els infants pertanyen a l’esfera domèstica, i que no en surtin fins que no tinguin dret a vot (o a avortar sense el consentiment patern). Tots sabem que els menors d’edat ploren i xisclen i s’embruten i són emprenyadors com ells sols.

“Per quins set sous creuen algunes dones que els seus fills han de ser de l’interès de la resta de la humanitat?”, es preguntava un lector en una carta al diari on escrius. Al bon home li molestava que molt de tant en tant, en unes cròniques en primera persona, fessis referència a la canalla que vas parir. Perquè se suposa que els diaris parlen de coses transcendents. I els nens, segons aquest distingit autor de cartes al director, són una nosa reservada a l’àmbit privat. Ves quina transcendència tenen uns marrecs que estan en edat de créixer i d’aprendre i de descobrir un món que és i serà el seu. Ves quina importància tenen uns marrecs que són, justament, el futur de la humanitat.

Exercir de mare desacomplexada i mantenir un blog sobre les personetes que s’han carregat aquella dona ambiciosa que apuntava maneres és pràcticament un gest d’automenyspreu. És enterrar la poca reputació que et quedava. N’ets ben conscient, i prou que t’ho recorden (d’un tros lluny, no fos cas que la malaltia s’encomani) els amics sense fills. Però arronsant-te no canviaràs inèrcies ni assoliràs l’impossible. I a tu sempre t’ha agradat somniar. El somni d’avui com a possibilitat del demà. És clar que sí.

4 Comentaris a Vols massa, és clar que sí

  1. animapec's Gravatar animapec
    9 juliol 2010 , 10:31 | Enllaç permanent

    AMÉN!!!! :D

    Que curiós… abans de tenir el meu príncep blau, era igual que aquesta gent… i ara… no aconsegueixo deixar de parlar d’ell!!!! :) I PER MOLTS ANYS!!! :D

  2. trini's Gravatar trini
    9 juliol 2010 , 15:48 | Enllaç permanent

    El petit príncep ja ho deia: als adults els agrada parlar de números, de corbates, d’aritmètica… Ell sabia com quedar bé amb persones avorrides; i a les persones els interessants els parlava del que realment li interessava.

    A les persones avorrides (com en deia el Petit Príncep) no cal parlar-los dels nostres nens, els adults del futur.

  3. Lucila Isabel's Gravatar Lucila Isabel
    9 juliol 2010 , 17:26 | Enllaç permanent

    Ni cas, Eva, tinc una amiga que escriu articles curtets sobre feminitat de tant en tant en un diari i no falten els personatges (sempre sota pseudònim i per mi, que deu ser el mateix) que li critica el que escriu, que si això no és d’interés, que deixi d’escriure i que si blà, blà…
    Jo ho tinc clar, si una cosa no és del meu interés, paso pàgina i llestos!
    I entre nosaltres, aquests personatges fan pudor a neomasclisme, i si no, que m’expliquin amb arguments sólids i contundents perquè no podem estar orgulloses de ser dones, de la nostra feminitat i de les nostres criatures (i de les criatures en general!) Com deia aquell ingeniós cavaller: “Ladran amigo Sancho, luego, cabalgamos”.

    ELS FILLS SON EL FUTUR! vés si son o no son d’interés per la Humanitat.

  4. cleta's Gravatar cleta
    9 juliol 2010 , 23:23 | Enllaç permanent

    Sí, Eva. Es pot parlar de tot. Es pot fer bandera de tot (i aquests dies massa que n’hem vist… i no precisament senyeres o estelades…), però parlar dels fills… ai las! Això és pecat si vols sobreviure en societat!! A mi em costa moltíssim no parlar de ma filla. I ara en començo a pagar les conseqüències…

    No entro en més detalls per si de cas alguna de les persones implicades, molt d’amagat (sobretot, que no se sàpiga!), també entra al criatures i pogués relacionar-me amb aquest comentari…

Deixa una resposta a animapec

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca