Visca la família nombrosa

diumenge, 18 juliol

Abans tenies uns remordiments de cavall perquè explicaves als fills contes en versió abreujada: els hi llegies de qualsevol manera, amb pressa per enllestir el ritual i poder anar a sopar, a posar la tercera rentadora del dia o a consultar la bústia electrònica, no fos cas que t’estigués esperant la felicitat a la safata d’entrada.

Però això era abans. Ara practiques l’explotació infantil en cadena: ordenes a la filla gran que llegeixi un conte al mitjà, i al mitjà que en llegeixi un al mitjanet, i al mitjanet que n’expliqui un al petit, i així pots continuar enganxada a la pantalla de l’ordinador, avançant feina endarrerida, fins que et toca repartir els petons de bona nit.

9 Comentaris a Visca la família nombrosa

  1. Victoria's Gravatar Victoria
    19 juliol 2010 , 0:23 | Enllaç permanent

    Molt bona aquesta..! D’això els pedagogs ja no en diem participació sinò “corresponsabilitat” i mare ideal per petons del “llenguatge no verbal”. Aquí el m’agrada i
    Ja el votaré demà al blog…. encara no l’han penjat.

  2. gcasals's Gravatar gcasals
    19 juliol 2010 , 9:35 | Enllaç permanent

    Jo no crec que tingui res d’explotació infantil això que fas, al contrari! Ha de ser molt positiu pels nens “interactuar” tant amb els seus germans i compartir una cosa tan maca com els contes d’abans d’anar a dormir. Jo sóc filla única i sempre me’ls explicava la meva mare, però si hagués tingut germans m’hauria agradat que me n’expliquessin i explicar-ne jo.

  3. Montse's Gravatar Montse
    19 juliol 2010 , 22:25 | Enllaç permanent

    Jaja!

    M’he sentit plenament identificada…. jijijiji

  4. Lourdetes's Gravatar Lourdetes
    20 juliol 2010 , 16:17 | Enllaç permanent

    Jeje, aquests remordiments em sonen, sobretot quan tens la segona criatura… M’agrada la paraula de “corresponsabilitat” no és res nou (els meus germans grans em deixaven a mig camí de la meva escola, clar la meva era de nenes i la seva de nens…) crec que és positiu que els nens prenguin petites responsabilitats respecte els germans petits (o en el meu cas, tant el gran com la més petita quan creixi) de cara a la germana amb discapacitat.

  5. MonicaEster's Gravatar MonicaEster
    20 juliol 2010 , 17:11 | Enllaç permanent

    M’encanta!!!!!

  6. Victoria's Gravatar Victoria
    20 juliol 2010 , 17:49 | Enllaç permanent

    I tan que és bona l’ajuda que es promou entre uns i altres germans. I, a mi, Lourdetes, també em fa goig això d’escriure “corresponsabilitat” per certificar que el que està escrit al post de l’Eva és tota una història ben atractiva. I desitjo que, a casa teva, aquesta discapacitat que ens dius, sigui un gran motiu per conjugar més el beneficiós: “nosaltres” que l’avorrit: “jo”.

  7. Glòria Frigolé's Gravatar Glòria Frigolé
    21 juliol 2010 , 15:23 | Enllaç permanent

    volia dir que jo d’aqui a uns anys els hi dinaria “corresponsbilitat” però m’he posat a pensar i una mica ja ho faig… dic “Claudia ajuda a en Pau a posar les sandalies” “Carla fes allò ….” etc… aix… pobrets i encara els veig a tots petits…

  8. M. Pilar's Gravatar M. Pilar
    22 juliol 2010 , 11:24 | Enllaç permanent

    Això de les famílies nombroses és una gran cosa! Tothom s’espabila, es responsabilitza, i encara que a vegades els més grans es queixin, mireu quina sort que té cadascú: és gran per explicar contes, petit per rebre’ls, i s’estableix una complicitat boníssima.

    Tres nétes germanes: la gran ha tornat de colònies. Eren a l’habitació que comparteixen. La mare a baix, a l’ordinador. de cop li apareixen la mitjana i la petita, disfressades de “zombis”per la gran (cabells eriçats, cares ennegrides, pantalons i camisa plena de forats). Una passada, per la foto que m’envià la mare. Com que viuen a un poble varen anar a saludar a tots els veins del carrer…
    Em sembla que em costaria viure en una família que no fos nombrosa…

  9. Lourdetes's Gravatar Lourdetes
    23 juliol 2010 , 17:56 | Enllaç permanent

    Glòria, està bé que s’ajudin encara que siguin petits! La meva petita de 20 mesos m’imita sempre amb el que faig amb la mitjana (bé, li dón patates a la boca, li fa petons, li posa bé les ulleres, la pentina…) el gran, de 8 anys i mig, agafa la cadira de rodes i se’n van sols fins a l’escola l’últim trosset de carrer, també l’agafa al braç quan es desperta i me la porta a la cuina per a que la posi a fer pipi… les maquilla a les dos, els hi pinta les ungles, em va dir fa temps que es compraria una moto amb sidecar per portar la Gemma… A part que la mitjana és “el centre” a la força, com diu la Victòria, hem de fer que s’identifiquin en el “nosaltres” i no amb el “jo” Intentem no fer dues criances diferenciades, no sé si m’explico. I com ens agradaria tenir un quart fill, això el temps ens ho aclarirà. Abraçades!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca