Ni gonzalista ni estivillista ni falta que fa

dijous, 8 juliol

Arriba un moment a la vida que t’has de mullar. No s’hi val a anar fent la viu-viu, i que es defineixin els altres. Com que vas néixer dona en una nació oprimida i en una família de classe treballadora, a tu t’ha tocat ser feminista, catalanista i d’esquerres. I ets atea, gràcies a Déu.

Ara bé: pel que fa als models de criança, fuges dels extremismes com de les escoletes amb vocació de pàrquing. Al Facebook, t’has fet admiradora del pediatre Carlos González (els seus consells sobre lactància materna i alimentació són imprescindibles), però mai de la vida t’uniries al grup “Enviem el doctor Estivill a Plutó”, en què s’acusa Eduard Estivill d’haver fet creure als pares que cal deixar plorar els nens perquè aprenguin a adormir-se i, doncs, d’haver creat els “futurs serial killers de la societat”.

Tres dels teus quatre fills, ho confesses, van patir de nadons una adaptació casolana del mètode Estivill, o mètode Ferber o com es digui, i no només han dormit des d’aleshores com angelets, sinó que no fan cara de voler assassinar ningú. Excepte quan es barallen i sembla que s’hagin de matar entre ells.

El quart fill t’ha agafat més grandeta, una miiica més carlosgonzalista, i mai has gosat aplicar-li seriosament el mètode innominable. El malparit t’ho ha agraït plorant més fort i durant més estona a l’hora de dormir que els seus tres germans junts. Rebel com és, té el vici de bramar cada nit uns minuts així que el fiqueu al llit. I la broma ja fa vint-i-dos mesos que dura. Fins al punt que l’altre dia vas rescatar d’un prestatge el llibre del mètode conductista i vas estar a punt d’aplicar-l’hi al peu de la lletra.

Que no, no ho faràs. T’ho impedeixen la veueta carlosgonzalista que et va dient “no ho facis, no ho facis” a cau d’orella (conseqüència del teu flirteig descafeïnat amb la criança natural) i les poques ganes de ser estigmatitzada socialment com a mare-cruel-que-tortura-nens-sense-despentinar-se. Amb els teus primers fills va ser diferent: llavors posar en pràctica l’Estivill estava ben vist. Ara et sorprenen fullejant el manual de l’expert en son i avisen els mossos: denunciada per maltractadora infantil. Només et faltaria això, amb la feinada que tens.

En resum, que no ets ni gonzalista al cent per cent ni estivillista militant. Perquè ni l’un és Déu ni l’altre el dimoni, ni creus que calgui prendre partit amb fervor religiós en un debat que massa sovint es treu de mare. El teu agnosticisme et permet fer allò tan lleig de navegar entre dues aigües: admires en Carlos González, però acabes de demanar a l’Eduard Estivill si vol ser amic teu. Amic només de Facebook, ep. Confies que t’acceptarà com a amiga abans que algun intolerant l’enviï disparat cap a Plutó.

9 Comentaris a Ni gonzalista ni estivillista ni falta que fa

  1. pesol's Gravatar pesol
    8 juliol 2010 , 11:14 | Enllaç permanent

    Hi estic molt d’acord, els extrems no són mai bons: ni quan parlem de criança ni de cap altre tema!

  2. Bals's Gravatar Bals
    8 juliol 2010 , 16:28 | Enllaç permanent

    No tinc massa temps per escriure però no puc esperar a dir que m’encanta aquest article. Visca el sentit comú i ho sento però avui també necessito dir visca Catalunya!

  3. Lourdetes's Gravatar Lourdetes
    8 juliol 2010 , 17:09 | Enllaç permanent

    Cada família hem de trobar el nostre punt d’equilibri!

  4. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    8 juliol 2010 , 23:05 | Enllaç permanent

    Visca! (Catalunya)

  5. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    8 juliol 2010 , 23:28 | Enllaç permanent

    Molt ben dit, Eva! Els extrems no són bons! Per experiència professional, m’he adonat que quan s’arriba a l’extrem, s’ha perdut pel camí el sentit comú. I això és perillós…

  6. Anna Manso's Gravatar Anna Manso
    9 juliol 2010 , 10:02 | Enllaç permanent

    Ah, i la delicia de saber que amb la teva postura tothom, menys una petita minoria, es posa dels nervis? Ja ho deia el gran Groucho, “no m’apuntaria a cap club que m’admetés entre els seus membres” (menys el Criatures.cat, ei!)

  7. AppleFace's Gravatar AppleFace
    16 juliol 2010 , 12:24 | Enllaç permanent

    Feia temps que buscava una opinió així, he llegit i escoltat cada bajanada que m’esgarrifa pensar-hi,… Al meu fill gran el mètode de cormir, diguem-li X, li va anar molt bé i al segon,…. ho meditaré,….

  8. Montse's Gravatar Montse
    17 juliol 2010 , 21:52 | Enllaç permanent

    Hola,

    L’entorn mediàtic ha volgut posar-los com a extrems, però no són extrems perquè hi ha moltes maneres de criar igual que en educació hi ha diferents tipus de pedagogia.

    Quina és la bona? La que respecta els drets dels infants, sempre.Tan en criança com en pedagogia.

    A mi el sentit comú em diu que haig de tractar als meus fills com m’agradaria que em tractessin a mi.

  9. rous's Gravatar rous
    20 juliol 2010 , 14:13 | Enllaç permanent

    Tens tots la raó, Eva. A mi ja m’agafa lluny, tot això. Els meus fills ja són una mica grandets, però ja m’hauria agradat veure el doctor estivill, que és un senyor que trobo molt simpàtic, com s’ho manegava a les quatre de la matinada quan el meu nano gran, que ara té onze anys (o sigui, en ple boom del mètode estivill), es passava una hora o dues bramant com una ambulància perquè no podia/volia dormir.
    Al final, amb paciència i una canya tot se soluciona, però quan tens fills petits no hi ha qui et salvi de passar males nits. I tot i així no ho canviaríem per res.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca