Cal que neixin flors a cada instant

diumenge, 11 juliol

La filla gran hi va anar pel seu compte. “Mare, he quedat amb la colla per anar a la mani”, et va anunciar, desfent la teva idea de manifestar-vos unitàriament en família. El fill futbolista es va cansar d’estar-se dues hores llargues al mateix lloc: “Em pensava que en una manifestació podies córrer i saltar”. És millor així, li vas fer veure: senyal que som tants que no ens podem ni moure. El petit es va adormir al cotxet quan, finalment, vau començar a desfilar passeig de Gràcia avall. Davant teu, un avi caminava amb un nadó a coll. Som una nació, nosaltres decidim.

Els teus pares hi havien d’anar amb uns amics, però es van quedar sense acompanyants: la primera filla del fill dels amics de tons pares va decidir venir al món justament el dissabte 10 de juliol a la tarda. Un dia en què van acabar de petar unes idees i en van néixer de noves. O van renéixer amb més força que mai. Somniem, ara i sempre.

Benvinguda, Martina, en aquest país petit. Si el poble fa pinya més sovint, potser a tu (ni als teus fills, ni als fills dels teus fills) ja no et tocarà sortir al carrer per reivindicar evidències. Però tranquil·la, que no t’has perdut la festa: queda molt camí per fer. Encara no ha arribat l’hora de despenjar estelades del balcons.

Adéu, Espanya. Hola, Martina: la vida és teva.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca