No tothom té tanta sort

dijous, 17 juny

“Veient com són de macos, no entenc que algú pugui fer mal a un nadó”, diu el teu pare, estovat perquè aviat serà avi per cinquena vegada (ep, falsa alarma: tu no tens intencions de tornar a parir, però no està escrit enlloc que siguis filla única).

Rèplica teva, mig per dur la contrària a ton pare mig perquè t’ho creus de debò: “Doncs no costa tant d’entendre, papa. Jo mateixa he tingut temptacions de llançar algun nen per la finestra, i mira que me’ls estimo”. I calles, que s’acosta un menor d’edat: encara es prendria literalment les teves paraules i faria volar un germà balcó avall.

La gent diguem-ne normal s’escandalitza amb les notícies d’infants maltractats, deixats de la mà de Déu o abandonats vius o morts dins de contenidors de matèria orgànica. Escandalitzar-se és fàcil i és de franc. És més complicat i dolorós ficar-se en la incòmoda pell de l’home o dona capaç de cometre un crim contra una personeta indefensa que confiava cegament en el pare o mare amb dimoni incorporat.

No faràs d’advocada defensora de ningú: no sabries com posar-t’hi. Però més que horroritzar-te per les bestieses que fan els pobres que no se’n surten, i que prou pena en tenen, sents l’impuls d’aplaudir els pares i mares amb vides mil cops més desgraciades que la teva que planten cara a milions d’entrebancs i aconsegueixen tirar endavant sense prendre gaire mal. Sents l’impuls d’aplaudir, per exemple, les mares de fills no desitjats que han d’assumir l’esclavatge maternal sense l’ajut del paio que les va deixar prenyades: dones que no buscaven un fill ni de broma i que porten com bonament poden el fet d’haver-lo trobat.

Tenir fills compensa, i tant que compensa, però sempre que t’ho miris des d’una certa perspectiva, amb ganes de fer balanç i amb més d’una neurona desperta. Tenir fills també atabala i angoixa i ofega i desespera i pot enfonsar en la misèria els qui han rebut unes cartes molt pitjors que les que et van repartir a tu el dia que vas néixer. En un part natural sense anestèsia, envoltada d’amor, un divendres assolellat de primavera. Tanques els ulls, recules més de quatre dècades i et sembla veure el teu pare plorant d’alegria: “És una nena, és una nena!”.

3 Comentaris a No tothom té tanta sort

  1. rialda's Gravatar rialda
    17 juny 2010 , 12:04 | Enllaç permanent

    Certament, la natura ja fa el que pot per protegir les criatures, doncs el fet que els nens siguin tan macos, tan tendres (i tous, etc.) és una mesura de protecció força evident, però el fracàs absolut arriba en els casos com els que tu comentes, Eva: la protecció ha fallat. I el cas és que jo recordo quan les meves filles tenien còlics dia sí dia també, i no hi havia manera que deixessin de plorar, com sovint pensava que hi ha menys casos de matractaments a criatures dels que podrien arribar a haver-hi justament pel motiu que tu esmentes: no tothom es pot permetre el luxe del sacrifici absolut. ¿T’imagines una persona malalta, o algú que depén de certes drogues, etc., aguantant dues hores de plors? És una desgràcia l’abandonament d’una criatura es miri com es miri, però cal mirar també l’altra part i entendre (no dic compartir, és clar)que el tan denostat sacrifici pels fills i la tan comentada renúncia a tot el que abans feiem els pares és en realitat un luxe.

  2. trini's Gravatar trini
    17 juny 2010 , 14:30 | Enllaç permanent

    Davant del dimoni que tots portem dins sempre hi ha la cultura i l’educació. Per sort!

  3. Equip Criatures.cat's Gravatar Equip Criatures.cat
    1 juliol 2010 , 22:26 | Enllaç permanent

    Si t’ha agradat aquesta entrada, vota-la aquí: http://www.premisblocs.cat/bloc/168 (pots votar el blog en conjunt i cada article per separat)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca