La carlosgonzalista que portes dintre

divendres, 25 juny

La gràcia de les xerrades d’en Carlos González és que pots anar-hi sense desconnectar el mòbil, evitant els remordiments típics de les mares fora de cobertura. La desgràcia és que el mòbil sona a mitja xerrada i no el sents, perquè el xivarri ambiental és tan gran que ja cal que el micro del conferenciant sigui potent. O no, perquè són pocs els que li presten atenció: com a bons adeptes al carlosgonzalisme, la majoria d’assistents estan més pendents de les respectives criatures que del predicador. Déu parla i ni déu l’escolta.

Primera constatació: els fills de la criança natural també ploren. Ploren i rondinen i criden i corren i salten i impedeixen que les mares es concentrin un minut seguit en les paraules de l’idolatrat pediatre. Sens dubte, aquest senyor mereix ser santificat, per molt ateu que sigui. S’ha de ser un sant per mantenir la calma durant dues hores davant un públic format per mares atabalades i bebès que, lògicament, es comporten com a tals.

La dona resolutiva que portes dintre veu clar que la solució seria muntar una guarderia al costat de la sala on té lloc la conferència, de manera que les mares poguessin escoltar i els nens es dediquessin a jugar. En un míting on vas anar per raons de feina (la teva militància política no arriba tan lluny), el servei de pàrquing infantil funcionava de conya.

Però, ai, una proposta com aquesta no seria gens ben rebuda entre les seguidores de Carlos González. Aquí pronuncies la paraula guarderia i et crucifiquen viva. Ni guarderia ni escola bressol ni llar d’infants ni escoleta: diferents noms per a un mateix pecat. No fa ni cinc minuts que ha començat la xerrada i l’admirat Gonzalez (sí, sí, tu també l’admires, però amb matisos) ja ha deixat anar que, segons un eminent psicòleg novaiorquès, els nanos són més agressius com més temps passen a les guarderies. I que els adolescents amb problemes de conducta són els que de petits van anar a la guarderia.

El doctor González no ho diu, però ho dedueixes soleta: les guarderies són les culpables del canvi climàtic, de la crisi econòmica i de l’expedient de regulació que ha afectat la meitat de treballadors de la teva antiga empresa. Eliminant les escoles bressol viuríem en pau i harmonia cristians i musulmans, pobres i rics, gonzalistes i estivillistes. Llàstima que tu ja tens a casa quatre delinqüents en potència, per culpa del teu mal costum d’anar a treballar per mantenir-los.

Has arribat al centre cívic gràcies a una pista infal·lible: sortint del metro, només t’ha calgut seguir una fila de moltes mares i algun pare que duien una criatura penjada amb un fulard o motxilla. Hauries jurat que a la sala d’actes els cotxets brillarien per la seva absència, però no: una trentena d’assistents han comès la gosadia de transportar el nen sobre rodes. Fins i tot hi ha tres cadiretes aparcades a dos metres d’on parla el gran González. Quina provocació.

Superat el tema guarderia, et reconcilies amb la carlosgonzalista que portes dintre. El pediatre mostra una diapositiva i la descriu com “una foto de reivindicació masculinista”. S’hi veu un ximpanzé femella que treu els polls a un ximpanzé mascle sense separar-se del seu fillet. “Ens volen fer creure que si les mares cuiden més els fills que el marit, el marit se n’anirà amb una altra de més jove -diu-. Això no és així, la convivència amb fills i marit és possible. I si el teu marit és tan bèstia que se’n va amb una de més jove perquè no entén que els fills et necessiten més que ell, li obres la porta i ja s’ho farà”.

Fa una hora i quart que dura la xerrada i la filla d’una de les organitzadores, una nena preciosa de cinc anys, comença a estar cansada. La mare l’anima: “Va, que quan s’acabi em podràs ajudar a recollir bolquers bruts del terra”. Fas una ullada a l’auditori i les dones que no estan alletant la criatura, l’estan canviant: l’aliment que entra per dalt surt per baix. Mentre el doctor González dóna consells molt i molt assenyats sobre la introducció dels aliments sòlids, una mare ensenya a una amiga el cul irritat del seu cadellet. Però la millor escena de la tarda la protagonitza una dona que, per no fer ombra a la projecció, creua l’escenari de punta a punta a quatre grapes. Gatejant, sí. Realment, la criança natural crea una fusió tan gran entre mare i fill que costa saber qui és qui.

42 Comentaris a La carlosgonzalista que portes dintre

  1. trini's Gravatar trini
    25 juny 2010 , 9:42 | Enllaç permanent

    Uffffffffff! dóna per molt una conferència del dr. Carlos. Del que no tenia ni idea és de la teoria del psicòleg novaiorqués. Interessant, interessant. Ja m’ho pensava ja, que la segona guerra mundial va tenir una causa clar: les escoles bressol!

  2. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    25 juny 2010 , 10:28 | Enllaç permanent

    El que no ha sabut veure aquest psicòleg (o no ha volgut) és que els infants que van a l’escola bressol acostumen a menjar millor, a dormir millor (tenen uns horaris més o menys fixes que els ajuden a anar bé tot el dia i la nit), aprenen compartir, a ser menys egoïstes més aviat, a ser més autònoms (no perquè les mestres no arribem a tot, sinó perquè els deixem temps perquè facin allò que poden fer sols), i moltes coses més.

    Eva, estic d’acord amb tu, del carlos gonzález m’agranden algunes coses, però si he de començar a sentir aquests disbarats sobre les escoles bressol, em sembla que em prohibiré anar a les seves xerrades. Se’m remouen les entranyes quan ho llegeixo…

  3. Bals's Gravatar Bals
    25 juny 2010 , 11:18 | Enllaç permanent

    Disculpeu pero el meu ordinador no pot escriure accents. Pel que fa al contingut nomes em surt dir POBRES CRIATURES, aixi es diria el meu llibre sobre la criança natural. Esta clar que no s’ha de ser extremista pero si ells ho son perque no jo? El problema es treure les coses de mare. Ser mare avui es complicat, no hi ha familia extensa que t’acompanyi en aquesta gran aventura i, sobretot amb el primer, vas perdut de vegades i amb sentiments de culpa. Si llegeixes nomes hi ha dues tendencies ( i no dire quines perque no sere jo la que participi de la seva guerra mediatica amb la que mantenen la seva familia);una ser una mare nomes dedicada als seus fills, obviant que ella te necessitats i que la parella te necessitats o ser una mare a l’alçada d’un home, supermoderna, una mare que delega la criança al marit cedint-li el dret de la seva baixa de maternitat per la de paternitat, reivindicar que et promocionin a la feina donant mes hores de treball, el nen ja el cuidara una cangur, fins que parli en la llengua d’aquesta mes que el la de la mare propia…etc
    Dirigeixo una escola bressol municipal, i no nomes defenso el que diu la Marta si no que afirmo que l’experiencia dels ultims anys ( no en tinc proves cientifiques perque no he fet cap estudi pero el dia a dia m’ho avala) es que aquells nens que segueixen una criança natural extrema, sinonim de fer-ho tot a demanada, presenten actituds exigents, no toleren ni accepten la frustracio, son mes insegurs.
    Per altra banda, creieu que una criatura per mes que estigui en braços de la mare, alletant-se (sovint no per gana si no fam emocional, per consolar-se, apaivagar angoixes o pura dependencia), sigui transportada en braços amb una escalfor que ara a l’estiu fa mes angunia que res, te la necessitat d’assistir a una xerrada d’hora i mitja? qui s’enriqueix? la mare que no pot escoltar? el fill/a que passa un calvari? o el senyor que ha fet de la seva professio una religio?
    Reflexionem i intentem recuperar el sentit comu, deixar de jutjar com fem de mares unes i altres i comencem a donar-nos mes suport deixant de formar part d’aquesta guerra d’extrems.
    Un nen es el reflex de l’estat d’anim de la mare. Creus que pots estra animicament relaxada mentre intentes que un nen estigui tranquil durant una xerrada, subornant-lo “Va, que quan s’acabi em podràs ajudar a recollir bolquers bruts del terra”.? Si potser despres no vol recollir bolquers pero el que esta clar es que ara no vol seguir aqui aguantant un discurs que a mes sap molt be que no li afavoreix. Aixi, creus que estas escoltant de forma empatica el que el nen necessita?
    Per mi, tot plegat, es el joc de les incoherencies, a veure quin es la mes grossa i de mentres seguim escoltant-nos nosaltres mateixos sense escoltar els altres ( en aquest cas els infants), que en la societat actual es una moda molt practicada.
    Els nens tambe ens diuen coses i tambe volen fer-se grans i autonoms, respectem els seus drets i deures, deixem-los creixer!

  4. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    25 juny 2010 , 11:33 | Enllaç permanent

    Ei, tampoc voldria que ens baralléssim, ara. Tothom educa els fills de la manera que creu millor. Jo tinc quatre fills i amb cadascun d’ells m’he anat acostant una mica més a les teories de la criança natural. Admiro molt en Carlos González pel que ha fet i fa per la lactància materna, i crec que no agrairem mai prou la tasca desinteressada que fan grups de suport a l’alletament com Alba Lactància Materna.

    Ara bé, la guerra contra les escoles bressol em toca la moral, perquè la trobo injusta. Hem de reivindicar baixes maternals més àmplies i escoles bressol més bones, però no crec que tots els problemes de conducta dels adults del futur vinguin provocats per les escoles bressol del present. Si els meus quatre fills són agressius, la veritat és que ho dissimulen molt bé!

  5. Bals's Gravatar Bals
    25 juny 2010 , 11:59 | Enllaç permanent

    Lluny, molt lluny, de barallar-nos! potser no m’he explicat be. Estic d’acord amb que els nens necessiten escalfor, que donar el pit es bo i recomanable i com he dit defenso el sentit comu i el suport cosntructiu. M’he carregat els extrems, els que afirmen que si no segueixes un tipus concret de criança el teu fill tindra problemes futurs. Nomes reivindico que cada pare i mare se sentin comodes amb el que fan, que ens donem suport i no ens alliçonem. Tothom i tot, fins i tos els extrems aporten coses, nomes faltaria!
    Per altra banda, i sentint-t’ho molt crec que els infants no hi fan res en una xerrada d’adults, hi ha temps per tot.
    i sobretot remarcar que esta en desacord o ser critic no vol dir desig de barallar-nos.

  6. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    25 juny 2010 , 12:02 | Enllaç permanent

    Estic totalment d’acord amb tu, Bals. Només ho deia per si de cas, perquè a vegades aquestes discussions solen acabar de mala manera…

  7. Carlos Gonzalez's Gravatar Carlos Gonzalez
    25 juny 2010 , 14:00 | Enllaç permanent

    Totalment d’acord, Eva. Jo també soc evapiquerista! Necessitem “baixes maternals més àmplies i escoles bressol més bones” crec que de fet he escrit una cosa semblant a algun lloc.

    Estic completament convençut de que les guarderies no tenen la culpa del canvi climatic ni de la crisi. Ni de tots els problemes dels adults. Vaig dir explícitament a la conferència que no estava parlant ni molt menys de delinqüència juvenil. Tan sols que s’ha trobat que els nens que han començat més aviat la guarderia i hi han estat més hores resulten més agressius cap als cinc o sis anys, i que aixó “s’enganxa” també als altres nens de la classe. I això no m’ho he inventat jo, em vaix limitar a projectar en pantalla i llegir una notícia publicada al Times.

    Ja sé que és molt molest, i a mi també m’agradaria que no fos aixì. Pero ho han trobat en uns estudis científics molt ben fets, i penso que els pares tenen dret a saber-ho. Aquí hi ha els estudis, per qui tingui curiositat:

    http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/18031408

    http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/10224620

    Penso que això també pot interesar a molts pares:

    http://www.mastiempoconloshijos.blogspot.com/

  8. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    25 juny 2010 , 14:10 | Enllaç permanent

    Caram, Carlos, quin honor!

    Vols dir que no trobaríem estudis que demostressin que les escoles bressol tenen algun (només algun) benefici per als infants? Ja sé que la solució ideal seria canviar la societat, però tampoc deu ser bo que les mares treballadores que portem els fills a bones escoles bressol morim esclafades pels remordiments de consciència… Els meus quatre fills han anat a escoles bressol i jo els veig la mar de feliços (i pacífics, ep!).

    Una abraçada i moltes gràcies!

  9. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    25 juny 2010 , 14:44 | Enllaç permanent

    Carlos, l’estudi que esmentes deu estar fet a Anglaterra. Potser no té res a veure amb la nostra realitat. O potser sí, qui sap. Però jo diria que aquí no hi ha cap estudi fiable i contrastat que pugui afirmar que (tots) els nens que van a (totes) les escoles bressol de catalunya són agressius als 5 o 6 anys. De fet, em sembla molt greu fer afirmacions com aquestes peruqè només fan que angoixar més les mares i desmoralitzar (i fer emprenyar, per què no dir-ho) a la gent que treballem a les escoles bressol.

    Em quedo amb la frase de la Bals: “Reflexionem i intentem recuperar el sentit comu, deixar de jutjar com fem de mares unes i altres i comencem a donar-nos mes suport deixant de formar part d’aquesta guerra d’extrems.”

  10. Alba Padro's Gravatar Alba Padro
    25 juny 2010 , 14:54 | Enllaç permanent

    “Un nen es el reflex de l’estat d’anim de la mare. Creus que pots estra animicament relaxada mentre intentes que un nen estigui tranquil durant una xerrada, subornant-lo “Va, que quan s’acabi em podràs ajudar a recollir bolquers bruts del terra”.? Si potser despres no vol recollir bolquers pero el que esta clar es que ara no vol seguir aqui aguantant un discurs que a mes sap molt be que no li afavoreix. Aixi, creus que estas escoltant de forma empatica el que el nen necessita?”

    La dels bolquers sóc jo. L’Eva ha agafat un comentari meu per riure una mica de la situació. La meva filla no va recollir cap bolquer brut més que res que no vaig fer-la aguantar fins al final de la xerrada i vam marxar a menjar-nos un merescut gelat. En fi era una broma, veig que us agafeu les cosses al peu de la lletra.

    Per cert, la nena en qüestió no va anar a l’escola fins els 3 anys i no crec que es perdes res de res. I consti en acta que vaig tornar a la feina quan ella tenia 15 dies de vida.

  11. Alba Padro's Gravatar Alba Padro
    25 juny 2010 , 15:06 | Enllaç permanent

    http://www.albalactanciamaterna.org/galerias/?set=72157624209963393
    Aquí el testimoni gràfic dels nens “que passa un calvari”

  12. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    25 juny 2010 , 15:12 | Enllaç permanent

    Alba, tu ho has dit: el que ens falta a tots plegats, crec, és una mica de sentit de l’humor. Educar els fills és un repte molt important, i val més que ens ho prenguem amb alegria! Petonassos!

  13. Bals's Gravatar Bals
    25 juny 2010 , 15:48 | Enllaç permanent

    Sentit de l’humor sempre i l’Eva amb els seus articles ho fa genial.
    Segueixo pensant, però, que els nens i nenes no hi fan res en una xerrada per adults. Hi ha moments per a tots i per tot. Defenso que les mares i els pares puguem separar-nos dels nostres fills per treure profit de xerrades com aquestes sense sentir-nos malament per haver-los deixat i sense que per això els hi quedin seqüeles.

  14. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    25 juny 2010 , 16:01 | Enllaç permanent

    Em temo que el que vaig fer jo sí que té delicte: vaig demanar al meu pare que anés a buscar el meu fill petit a l’escola bressol (glups!), per poder-me’n anar tranquil·lament a escoltar en Carlos González. El nét, encantat. L’avi, més. I jo em vaig sentir una mica sola a la conferència entre tantes mares amb fills, però ho vaig superar!

  15. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    25 juny 2010 , 16:17 | Enllaç permanent

    He vist les fotos i em vénen molts comentaris i preguntes al cap, que no faré perquè entraríem en una guerra interminable i que no ens duria enlloc.

    Per mi, cada cosa té el seu moment i el seu lloc. I, en tots els àmbits de la vida, els extrems no són bons.

    Em sap greu que maneres d’entendre la criança tan vàlides com la del Carlos González acabin perdent força i credibilitat per situar-se en un extrem i perdre de vista, en alguns moments, el sentit comú…

  16. cesc's Gravatar cesc
    25 juny 2010 , 16:42 | Enllaç permanent

    Marta, l’estudi és americà i si, téns raó, segurament els resultats d’un estudi fet als EUA no són directament traslladables a casa nostra. Tot i així, és evident que hi ha escoles bressol i escoles bressol. Nosaltres per sort al lloc on vivim hi ha una escoleta municipal amb unes instalacions fantàstiques i uns professionals excel.lents.

    Altres no han tingut la mateixa sort i s’han hagut de conformar en deixar els seus fills en caus massificats sense un trist sorral per a jugar i per bons que siguin els professionals no poden ser mai iguals que una bona escola bressol.

    I ara un comentari com a “home-quota” del bloc

    M’ha deixat flipant el comentari del ximpanzé. home, explicat així de fredament si que sembla una cosa de ximpanzés o neanderthals, però em sembla que quan una parella es trenca hi ha alguna cosa més que les atencions a un fill.

    I tibant el fil de la crianca natural i de “bon rotllo” arribaríem a l’estat natural, que és el d’home cacador (no tinc c trencada) i dona criadora. Hobbes deia que l’home en estat salvatge viu en un estat de guerra constant i sens dubte viu menys, per aixó apareix el Pacte Social que redueix el conflicte.

    no són les escoletes fruit de la societat i el Pacte Social? Vaja que els qui defensen que el nen és bo i és l’escoleta qui el corromp deuen ser de l’escola de Rosseau ;-)

  17. Marina M's Gravatar Marina M
    25 juny 2010 , 18:01 | Enllaç permanent

    Doncs jo penso que no passa res si els nens van a la xerrada amb els seus pares. No crec que fos cap marató, no?

  18. Lucila Isabel's Gravatar Lucila Isabel
    25 juny 2010 , 18:35 | Enllaç permanent

    Al final heu aconseguit que em doni d’alta al Criatures.cat ;-)
    Soc mare de 2 i també vaig estudiar educació infantil, vaig fer les preceptives pràctiques, etc. no hi vaig treballar perquè després em vaig decantar per una altra branca, pero “que me quiten lo bailao”.

    Al primer fill el vaig dur un any a la llar perquè no m’ho podia muntar d’una altra manera i a la segona tinc intenció de criar-me-la jo fins que hagi d’anar al cole (no perquè tingui gaire cosa en contra de les llars d’infants si no perquè em motiva més estar per la canalla que per una feina incompatible no només amb la maternitat si no amb la parella i tot! i per un sou que encara que fos “normalet” al final a mi no compensa la pena ni el sacrifici), però ja veurem, que els temps que corren no son per llençar cohets i com tampoc nedem a l’abundància precissament, qualsevol ajuda és bona.

    Al que anava:
    No entenc l’anglés, per tant no sé que diuen als enllaços que ha posat el Carlos ni sé quan fa que els “objectes” d’estudi van anar a la llar però no fa gaires anys que a Espanya les llars d’infants eren autèntics “parquings de nens” i encara fa menys anys que molts pares utilitzaven els “xiquiparks” de guarderia.
    Ara està tot millor legislat (tot i que encara falta afinar i sempre es pot anar millorant tot, clar), controlat, etc. i les llars públiques son una meravella, per exemple. A Anglaterra, a EEUU i a altres llocs, doncs no sé jo com està el tema ara ni fa 30 anys.

    Sobre que si a les llars aprenen a menjar millor, a dormir, a compartir, a cordar-se les sabates i el súrsum corda, hi estic d’acord, però a casa també aprendrien si les mares tinguessin la suficient paciència i no haguessim d’anar atabalades tot el dia, vaja, dic jo, eps! çque només és la meva opinió des de la meva experiència.

    I no us ensofreu gaire, que com les coses escrites no porten el to de veu, passa el que passa.
    Petons i gust en saludar-vos!

  19. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    25 juny 2010 , 19:58 | Enllaç permanent

    Cesc, d’escoles bressol n’hi ha de tot tipus, igual que hotels, ambulatoris, parcs infantils, persones o el que sigui. Ni totes són excel·lents, ni totes són una merda. El que no es pot fer és anar dient que les escoles bressol (s’entén totes) són la (única) causa que els nens siguin agressius.

    Lucila, no dubto que els nens a casa, amb algú que pogués estar per ells tot el seu temps, també aprendrien a cordar-se les sabates, rentar-se… i el que fos! Però els comportaments i normes socials només es poden aprendre en societat, tal com diu la paraula. Compartir, esperar el torn, tolerar, acceptar la diferència… i mil coses més!

  20. Lucila Isabel's Gravatar Lucila Isabel
    25 juny 2010 , 20:02 | Enllaç permanent

    Evidentment, estem en societat, no estic tancada a casa amb la canalla en una casa a dalt d’una muntanya ;-)

  21. Lucila Isabel's Gravatar Lucila Isabel
    25 juny 2010 , 22:05 | Enllaç permanent

    Vull dir, els que de petits no vam anar a la “guarderia” i vam entrar al cole amb 4, 5 ó 6 anys (llavors s’anava al cole als 6, el preescolar era optatiu i començava als 3, poca llar hi havia), tampoc hem surtit pas asocials, la canalla aprén amb l’exemple: del que veu fer a casa i als de casa quan se surt al carrer, quan es va a altres cases, a un restaurant, quan les mares quedem amb altres mares i els seus cadellets, del que veuen fer a la resta de la gent i de la família, amb els cosinets, els veïnets… vaja, ma mare ens duia amb ella a tot arreu i jo també m’enduc els meus crios amb mi i sovint estem amb més gent, de fet, en una ciutat més o menys gran i una família extensa, el difícil és no sociabilitzar-se)
    Ni les llars son el dimoni ni per aprendre a ser persona és absolutament necessari passar per elles. Ni blanc ni negre si no tot el contrari, no sé si m’he explicat…

  22. trini's Gravatar trini
    25 juny 2010 , 23:40 | Enllaç permanent

    Hola!

    Us vull explicar una coseta:

    .Per motius de feina, llegeixo estudis sobre nens i adolescents fets a diversos països.

    I no em put estar de comentar-vos un que (ves per on) parla bé de les escoles bressol! I sobretot de les bones escoles bressol. El que subratlla l’estudi és LA QUALITAT de l’educació dels pares i escoles bressol.

    Us en copio l’enllaç: http://www.elmundo.es/elmundosalud/2010/05/14/psiquiatriainfantil/1273850056.html

    I un petit resum:

    “Los datos reflejan que los adolescentes que en su niñez (durante los primeros cuatro años) acudieron a guarderías de mayor calidad obtuvieron puntuaciones más altas en el desarrollo cognitivo y en los logros académicos que los que asistieron centros infantiles de menor calidad.

  23. iliada's Gravatar iliada
    25 juny 2010 , 23:58 | Enllaç permanent

    Hola, quin debat!
    Doncs he de dir que a mi m’encanten els espais pensats per adults i criatures junts, com ara una xerrada del Carlos González. No vaig assistir a aquesta (perquè no ho sabia, eh?), però vaig veure’l fa tres anys i el que molestava no era que hi hagués nens, si no que érem masses persones a la sala, és això el que provoca soroll. En una altra xerrada de la Rosa Jové a la Magòria, on evidentment també era permesa l’entrada als infants, no hi havia tanta gent i l’ambient era més relaxat. No sempre tens algú disposat i disponible a estar per la criatura, i depèn de l’edat que tingui, tampoc no és fàcil deixar-la. Fer coses junts és el millor pels dos, en la meva opinió.
    Respecte a les escoles bressol, jo estic encantada amb la llar on va anar la meva filla gran. Ara, quan vaig fer la ruta d’escoletes per triar-la, en vaig veure cada una… També s’hauria de mirar el número d’hores que hi passen, no?
    Estic totalment d’acord, però, amb això de “deixem de jutjar i recolzem-nos mútuament”.

  24. cesc's Gravatar cesc
    26 juny 2010 , 9:49 | Enllaç permanent

    Marta, justament el mue comentari anava en la línia del què tu dius. No es pot posar tot en un mateix sac ni intentar simplificar excessivament la realitat. Segurament en els comportaments agressius hi intervenen diversos factors i l’escoleta no deu ser el mßes important.

    A vegades les estadístiques ens mostren correlacions entre temes que aparentment no ténen res a veure i, sovint, és perquè hem obviat alguna altre variable.

    Trini, no m’he llegit l’estudi però pel què es desprèn de l’article, tot i que comenca dient que comparava també amb nens que havien estat a casa, és que els que van anar a bones escoles treien millor resultats que els qui havien anat a escoles dolentes (cosa que, des del meu punt de vista és com dir que si a una planta la regues més i la poses al sol creixerà m´s que si la manténs a l’ombra, o sigui una evidència)

    Almenys en la part de conclusió que cita l’article no es fa cap referència a la comparació amb els alumnes que no acudeixen a l#escoleta.

    En canvi si que fa una certa crítica en aquells casos en què els nens hi passen moltes hores. Però com la ha sortit més d’una vegada al bloc de la Marta, tot depèn de la mesura. Evidentment tenir-hi un nen des de les 8 del matí a les 5 de la tarda i encara demanar extrascolars és una animalada per bona que sigui l’escola.

    Ieep que consti que si tingués un altre fill apostaria per dur-lo a l’Escoleta una altra vegada

  25. GLG's Gravatar GLG
    26 juny 2010 , 22:27 | Enllaç permanent

    D’entrada dir que jo soc pro-escoleta, tot i que cada escoleta és un món.

    Dons la meva filla va a l’escoleta de 8 a 16h i és la nena més feliç del món. Hi ha dies que em costa Deu i ajuda treure-la d’allà…

    Hi va entrar al setembre amb un any i 1 mes, no caminava si no era agafada d’algú o pels mobles, a l’octubre, ja caminava sola….

    A casa no hi havia manera que volgués provar res a trocets, a l’escola, a principis d’any, ja menjava sòlid i ens va costar molt menys que a casa mengés sòlid…

    Per fer la migdiada a casa era tot un suplici, a l’escola s’hi adorm tranquil·lament (també haig de dir que a casa les migdiades el cap de setmana poden ser de més de 2 hores )…

    A part de xerrar pels descosits, ser molt sociable, extrovertida, li encanta jugar amb altres nens, és moguda i curiosa…. i tot això, d’on ho ha tret?

    Tinc clar que el contacte amb els altres nens li ha anat molt bé i l’ha fet aprendre moltes coses, s’ha espavilat molt.

    Evidentment a casa hi estem molt per ella, jo surto de treballar i tant bon punt la recullo, soc seva per toooota la tarda, i els caps de setmana “full time” i amb el pare igual.

    Decididament, si en tinc un altre, anirà a l’escoleta!

  26. Armandilio's Gravatar Armandilio
    27 juny 2010 , 2:51 | Enllaç permanent

    GLG, tampoc crec que es pugui associar tot el que fa la teva filla a la escola.

    Si jo hagués portat el meu primer fill als onze mesos a una escoleta, en un mes hagués començat a caminar segur (tal i com va fer a casa).

    Als 12 mesos no volia gaires trossets, però als 15 ja menjava com nosaltres i no vam fer res especial.

    D’on treu un nen la seva personalitat? Doncs una mica de tot arreu, dels seus gens, del que veu a casa, a fora, etc.

    Jo no porto als meus fills a l’escoleta, bàsicament perquè prefereixo que estiguin amb nosaltres. Ja tindràn temps de conèixer les normes socials quan comencin el cole, per exemple.

    De fet, Piaget, que va passar la vida estudiant i parlant de nens, va dir que els nens no havien de començar a estar amb altres nens (sempre amb l’acompanyament de la madre) fins als 3-4 anys, ja que aquests primers anys eren molt importants per establir unes bases emocionals sòlides).

    Si us interessa sapiguer més, us recomano aquest article: ¿Cuándo debe empezar la socialización en los niños?

  27. GLG's Gravatar GLG
    27 juny 2010 , 15:43 | Enllaç permanent

    Jo el que volia dir és que el fet d’estar envoltada d’altres nens els ajuda a desenvolupar-se. Copien el que veuen, i s’interessen pel que fan els altres nens.

    Evidentment que a casa aprenen moltes coses. Jo no deixo que eduqui la criatura una professora, soc jo que tinc la responsabilitat: jo l’ajudo a menjar amb cobert, l’ajudo a vestir-se sola, li explico com fer o no fer les coses….

    El que volia demostrar és que les escoletes no són tant dolentes, que no és només un lloc on aparcar la criatura.

    Em sembla fantàstic si una mare (o pare), pot deixar la feina per dedicar-se tot el dia a la criatura, però malauradament no és el meu cas. Necessito els ingressos de la feina per poder donar a la meva família el que necessita, i he dit NECESSITA, no tot el que vulgui o una vida per sobre de les nostre possibilitat. Em dol molt quan llegeixo comentaris, o articles, o entrevistes…en el que en certa manera s’acaba senyalant amb el dit a gent com jo, i mirar-te com dient “eres maaaaaaaaaaalaaaaaaa”. La deixo a l’escoleta per que no tinc més opció, i encara que la tingués, veient com va, ho seguira fent. M’agrada veure la relació que té amb educadores i companys, quan “m’explica” que ha fet, els murals, les cançons….

    Potser és cert que la socialització a aquesta edat no és necessària, però està clar que mal no li fa. O és que els que tenen els nens a casa no surten mai al parc o a la biblioteca o a la piscina?

  28. ilunas's Gravatar ilunas
    27 juny 2010 , 16:46 | Enllaç permanent

    Uf! No em penso llegir els links del sr. González, del qual he llegit bastant i he après molt. (Més que res, perquè tinc moltes altres coses per fer abans). Quan vam decidir ser pares, poc m’imaginava que em trobaria debats com aquest. És molt interessant, no trobeu? M’agradaria que algun sociòleg hi digués la seva, doncs ho trobo un reflex calcat del que és la nostra societat avui dia. Només vull dir una coseta. Jo em considero un mig-mig: vaig optar per l’alletament a demanda, per poder-lo fer vaig demanar excedència a la feina (sóc afortunada, no tothom ho pot fer) i després vam optar per l’escoleta. I ben contents tots. Ara bé: jo no critico els demés, ni per davant ni per darrera. Així que tampoc m’agrada que els “radicals” ho facin i el que és pitjor: augurin un futur tal o un altre per la meva filla! Que fort! Ara m’he de preocupar perquè “potser” la meva filla serà més o menys agressiva perquè haurà anat a la guarde?? (Més d’hora, més tard, tant se val…) Perdoneu, però m’esclato de riure. Penso, de totes maneres, que la intenció del González no és aquesta. Com a professional, pediatre, etc. trobo que està molt bé que exposi les dades o estudis que ell trobi. És un toc d’alerta. Però no interpretem, per favor, que dur el fill a l’escola bressol és sinònim de problemes. I ara! Jo crec que “pujar” un fill no ha de ser qüestió de tenir un credo o un altre. No trobeu?

  29. Lucila Isabel's Gravatar Lucila Isabel
    27 juny 2010 , 17:12 | Enllaç permanent

    Ilunas, jo tampoc crec que en González ho expliqués en plan “van a l’escoleta = seran agressius de totes totes i a més, qui du els nens a l’escoleta son dolents”, només que s’en prengui nota per vigilar i punt (també s’ha parlat de la qualitat, que és un punt important, etc.) Hi intervenen més factors com apunten Cesc i Armandilio però amb aquests estudis i estadístiques passa com l’acudit aquell d’estàdistiques sobre sexe, que al final surten uns disbarats de conclusions… :-D
    De totes maneres, penso que tampoc està malament debatir sobre aquests temes, quan hom no és qüestiona mai res, tampoc s’avança ni s’apren.
    Una abraçada.

  30. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    27 juny 2010 , 23:45 | Enllaç permanent

    No sabeu la il·lusió que em fa que el blog generi debats civilitzats com aquest. Moltes gràcies a tots, i en seguim parlant!

  31. cleta's Gravatar cleta
    28 juny 2010 , 12:22 | Enllaç permanent

    Jo sóc una gran lectora i seguidora del Carlos Gonzàlez. I alleto la meva filla de 17 mesos a demanda, la qual cosa vol dir que el cap de setmana es converteix en una gran mamona… I estic totalment en contra dels autoritarismes. I procuro fer el major nombre d’activitats amb ella… Però resulta que també he de treballar per viure (sense luxes) ja que, avui per avui, el meu sou és el principal de la unitat familiar. I els avis tampoc es poden ocupar de la nena “full time”, de manera que vam optar per l’escoleta. I sí, vaig passar molts, però que molts nervis quan vam començar la ruta d’escoletes del barri. No me n’agradava cap, la veritat. O eren autèntiques guarderies (en el sentit estricte de la paraula, aparcaments de criatures, vaja), o eren la viva reproducció de la família de “somriures i llàgrimes”… (si arribaves a les 9.05 t’havies d’esperar a que acabessin de fer la sessió dels “bits” o bé havies de deixar la nena amb el conserje… -és ben cert, us ho asseguro!-). Quan vam saber que entràvem a la municipal, no només vam tenir una alegria econòmica, sinó que va ser el cel que es va obrir. La “política” d’escola bressol municipal és la que vèiem més propera a la nostra manera de fer. Ens van permetre seguir amb la LM a demanda, vam introduir els sòlids paral·lelament a casa i a l’escoleta, la nostra filla està boja per les seves educadores i els altres nens i nena (sí, només són dues nenes) de la classe, la ratio educadores/infants és boníssima, podem dur i recollir les criatures quan ens va bé, sense un horari fix…

    Que m’agradaria treballar menys hores i poder-me dedicar més a ella? Sí, i tant! Sense cap mena de dubte! Però ja prou malament que ens sentim algunes mares per no poder agafar-nos una excedència, com perquè ens facin sentir encara pitjor amb aquesta mena de comentaris. Felicitats a tots i totes les que us podeu permetre el luxe de viure sense treballar, però no és el cas de la immensa majoria. I això també t’ho dic a tu, Carlos Gonzàlez. Amb tot el respecte i l’admiració del món.

  32. Montse's Gravatar Montse
    28 juny 2010 , 14:37 | Enllaç permanent

    Hola!

    No sé per on començar… intentaré ser breu:

    -Perquè van nadons a les xerrades del Dr. Carlos G.? Perquè si no ho fes així seria un hipòcrita. Recomana l’alletament a demanda; no pot dir a les mares que vinguin sense els nens!

    -Extremismes: CG extremista? Mai més lluny de la realitat. Tot el que explica , SEMPRE, es basa en estudis… medicina, psiquiatria, …els que faci falta. Mai es treu res de la màniga.

    -Llars d’infants: Ho sento però NO. No són indispensables pel desenvolupament de l’infant. Jo també he treballat a les llars i he tingut mala sort i bona sort en el temps que he portat els meus fills.
    Els he dut quan no he tingut més remei i els he tingut a casa menys temps del que hagués volgut.

    La llar NO assegura tenir nens més independents, ni dormen ni mengen millor. Això és mentida. Els infants necessiten un ambient amb amor, tranquilitat, respectuós amb els seus ritmes biològics i de desenvolupament, atenció contínua…. I això perdoneu però no és habitual trobar-ho en una llar.

    -Tipus de criança: En Carlos només ha fet sortir a la llum pública el que moltes mares feiem perquè ens surt de dins i no està gaire ben vist socialment, però quan respectes el teu fill, i eduques des d’aquest punt de vista, fent cas al teu cor TANT COM ET SIGUI POSSIBLE, els infants són més receptius, imaginatius, sociables i autònoms.

    I per no enrollar-me més, acabo amb un tema polèmic: A la llar, NO aprenen a compartir, sino a resignar-se a deixar quelcom, NO PERQUÈ LES EDUCADORES NO HO FACIN BÉ, sino perquè el seu nivell de maduració no està preparat per compartir. Compartir implica tenir empatia i fins molt més tard no saben ni què és.

    Una abraçada

  33. Montse's Gravatar Montse
    28 juny 2010 , 14:46 | Enllaç permanent

    Ai, per cert.. si una mare va amb el seu fill a la xerrada és cosa seva.
    Jo tinc clar que no portaria un infant d’un any, perquè s’avorriria o si tinc un nadó de 9 mesos cridaner el deixaria amb el pare per respecte a la resta de la gent.

    Però cada un fa el que vol i creu convenient.

    Una abraçada,

  34. Bals's Gravatar Bals
    28 juny 2010 , 14:54 | Enllaç permanent

    Montse, no sé quins són els teus coneixements sobre l’infància i no sé a quines llars has treballat però segurament has tingut molt mala sort.

    En Carlos es bas en estudis com molts altres, res es blanc o negre, hi ha matisos.

    Si us plau, anem alerta amb els comentaris perquè podem fer sentir malament moltes mares. Hi ha moltes escoles, amb diferents projectes, hi ha moltes mares, molt fills, moltes formes d’alletar els fills, a demanda o no… i tot és relatiu. Allò més important és que la mare se senti bé i segura.
    Ja n’hi ha prou de carregar-se les escoles bressol en nom de les que treballen sense fonaments teòrics al darrera.
    Qui diu que l’objectiu de l’escola sigui aprendre a compartir? Es pot conciliar vida laboral i familiar amb escoles de qualitat amb professionals qualificats i això també ho valen professionals.
    Que tothom pugui criar els fills com vulgui, important saber escoltar als fills, respondre les seves demandes i necessitats de forma ajustada, estimar-los i estar segurs amb nosaltres mateixos escollim el tipus de criança que escollim.

  35. cleta's Gravatar cleta
    28 juny 2010 , 14:58 | Enllaç permanent

    Montse, totalment d’acord amb tu!!!

    Altra cosa és que algunes mares (la majoria) HEM de treballar. Haurem de deixar els fills en el millor lloc possible, oi? Hi ha qui podrà comptar amb uns avis o amb uns tiets. Però tampoc sóc partidària de deixar la criatura amb algú que no pugui seguir-li la vitalitat i, per molt que se’ls estimin i sigui fantàstic i molt enriquidor que estiguin junts, a vegades no acaba de ser convenient que els facin de “cangurs” dia sí, dia també, a tothora. I, com moltes hem dit, de llars d’infants n’hi ha de millors i de pitjors. Es tracta de triar el millor en la mesura del possible. ;-)

  36. Bals's Gravatar Bals
    28 juny 2010 , 15:08 | Enllaç permanent

    Respecte les xerrades amb fills segueixo pensant que no és adient. Evidentemnt un nadó de mesos ha d’estar amb la mare, no treiem les coses de context. La meva darrera experiencia de xerrada a l’escola amb la psicòloa Gemma Cànnovas ( el seu darrer llibre “l’ofici de ser mare” l’han regalat aquí al criatures en un dels concursos) va ser sense nens (evidentment algun nadó si). Perquè els pares i mares puguéssin atendre i gaudir de la xerrada, fent aportacions, expresant experiències, dubtes, inquietuds, compartint sentiments vam oferir un servei d’acollida amb educadores del centre. Els infants ( el meu també) s’ho van passar molt bé, en un ambient tranquil i adaptat a les seves necessitats i els pares i mares vam gaudir d’un temps de qualitat, ordre i reflexió que ens va fer sentir acompanyats en la nostra tasca educativa.
    La xerrada era precisament dels vincles afectius en els primers anys de vida, molt interessant i per part d’una experta amb una llarga experiència professional en la primera infància ila maternitat.
    Tots i totes vam tenir el nostre espai, vam poder cobrir nens i pares les nostres necessitats i ens vam retrobar al cap d’una hora entusiasmats, tranquils, contents i amb ganes de viure plegats l’avetura màgica de ser una família, cadascuna amb les seves peculiaritats, íntimes i ni millors ni pitjors…diferents.

  37. GLG's Gravatar GLG
    28 juny 2010 , 21:08 | Enllaç permanent

    Dons jo penso que no, una xerrada no és un lloc adient per a un nen, això suposant que t’interessa el que diuen. Si dieu que el més important és cobrir les necessitats del nen i escoltar-lo, no podeu estar pendent d’ell i escoltar-lo i a l’hora escoltar una persona que tens a uns metres teus.

    O jo he tingut molta sort amb l’escola bressol o estic totalment cega. Pel que veig en la meva filla, hi va de bon gran, ha après molt i si, aprèn a compartir, no a resignar-se. Entén que si jo he jugat una estona amb això ara li toca a l’altre nen, si jo m’he tirat pel tobogan, ara li toca al de darrera….. Evidentment són nens i no sempre els fa gracia haver de compartir.

    Evidentment no per anar a l’escola menja millor que altres, ni dorm millor que altres, ni juga millor que altres. El que vull destacar és que no és dolenta una escola, els va molt bé. Els avis són tendres i afectuosos, i segur que li donaran de menjar, la canviaran, jugaran amb ella, sortiran a passejar… el que vulgueu! però són els avis, i tenen un límit. Després parlen de l’explotació dels avis, i no m’estranya! Les educadores estan preparades per treure el millor dels nens, estimular-los i ensenyar-los coses. I tenen, generalment, més energia que els avis.

    Crec que hem de tenir en millor consideració les escoles bressol (sempre en pots trobar de dolentes), i fixar-nos en la relació nen-educadora, que diu molt de les escoles.

  38. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    29 juny 2010 , 16:26 | Enllaç permanent

    No sé per què, tinc la sensació que hi ha una tendència a treure les coses de context o a tergiversar-les… Jo diria que aquí no s’ha dit que tots els infants a totes a les escoles bressol mengin millor, dormin millor que tots els infants que estan a casa seva. HI HA DE TOT!

    Però hi ha fets que són com són. No us sonen frases com “deixaré el meu fill a dinar a l’escola perquè a casa no menja res”, i acaba el curs menjant de tot (o gairebé de tot).

    Avui, una mare ha deixat a dinar, per primera vegada, la seva filla a l’escoleta. M’ha dit, literalment: “no dormirà la migdiada perquè a casa li costa molt”. Doncs avui, primer dia, ha dormit una hora i tres quarts.

    No fem miracles, ni fem les coses millor que ningú. Senzillament, procurem fer-les el millor possible. I la majoria de vegades, els processos que viuen els infants són molt positius.

    Sobre els ritmes dels infants, és evident que no es poden respectar en la mateixa mesura quan en tens un, que quan en tens 8 o 13 o 20. Però s’arriba fins on es pot, i sovint és molt més del que un s’espera.

    D’altra banda, es respecten els ritmes dels infants quan els vesteix un adult, els posa les sabates, els renta la cara i tot el que sigui, perquè es té pressa, perquè fem tard a no sé on, perquè si no li faig jo no acabaríem mai? És evident que no tots els pares actuen així, però també és cert que a l’escoleta estem única i exclusivament per atendre els infants, no hem d’anar a fer la compra, fer la neteja de casa, cuinar… i podem dedicar tot el nostre temps a atendre, esperar, observar, ajudar, estimular, respectar…

    Més coses…
    – Vull el cotxe!
    – Demana-li al Joan, a veure si te’l vol deixar una estona.
    – Joan, me’l deixes?
    – Sí, té.
    – Molt bé, Joan! Si vols, d’aquí a una estona li demanem que te’l torni a deixar.

    I el Joan se’n va tan panxo a jugar amb una altra cosa, orgullós d’haver-li deixat al cotxe al nen que plorava. Això és resignar-se? Jo diria que no…

  39. GLG's Gravatar GLG
    29 juny 2010 , 22:46 | Enllaç permanent

    Marta, m’agrada el que dius, és el que jo volia dir. Jo conec molt bé les profes de ma filla. De fet una de les propietàries és amiga meva, i hem parlat molt del tema. És per això que no m’agrada sentir segons quines coses sobre les escoles.

    S’estimen els nens amb bogeria, estan per ells i evidentment, com diuen elles, són allí per dedicar-s’hi en cos i ànima.

    Moltes vegades el comportament dels nenes a l’escola és diferent al de casa, però jo penso que el fet d’estar envoltats d’altres nens els anima a actuar de certes maneres, per imitació, i això fa, per exemple, els sigui més fàcil dormir la migdiada, per que tota la resta de companys dormen.

  40. cesc's Gravatar cesc
    30 juny 2010 , 14:08 | Enllaç permanent

    Chapeau Marta!!!

    Tristament hi ha molts infants que aprenen a menjar de tot a l’escola, però, he de dir (Reconeixent d’entrada que en aquest aspecte hem tingut molta sort i que és molt fàcil arreglar les coses a casa dels altres) que això no sé si expressa tant una habilitat de l’escola com una negligència per part dels pares.

    Conec més d’un cas en què els nens només mengen “nuggets” i hamburguesa, no tasten la fruita ni la verdura ni el peix. Els pares d’aquestes criatures no paren de dir-nos quina sort que tenim perquè l’Arnau amb 3 anys i mig menja de tot (la darrera incorporació van ser uns “pinxos” amb salsa Saté), però…

    Resulta que nosaltres intentem fer junts els dinars i sopars (no entaforant-li primer el seu menjar preparat especialment per a ell i diferenciat del què mengem els grans) i nosaltres TAMBÉ mengem de tot com una cosa natural.

    En més d’un dels casos que es queixen obres la nevera i només hi ha iogurts i menjar preparat (pizzes, croquetes, etc). Així és difícil que el nen aprengui a menjar de tot a casa !!!

    En tot cas és una tasca que supliu a la perfecció, vistos els resultats

  41. GLG's Gravatar GLG
    30 juny 2010 , 20:34 | Enllaç permanent

    I tant Cesc que hi ha nens més difícils! La nostra no té massa problemes, l’altre dia fins i tot va voler provar xipirons arrebossats (vam decidir fer tapeo per dinar en un bar…). Però hi ha certes textures que li costen. Encara no té els 2 anys.

    També haig de dir que a vegades els pares som massa porucs, fins el dia que la “profe” et diu: “dons aquí s’ha menjat el pollastre arrebossat la mar de bé”, al dissabte seguen, POLLASTRE ARREBOSSAT!

  42. Equip Criatures.cat's Gravatar Equip Criatures.cat
    1 juliol 2010 , 22:12 | Enllaç permanent

    Si t’ha agradat aquesta entrada, vota-la aquí: http://www.premisblocs.cat/bloc/168 (pots votar el blog en conjunt i cada article per separat)

Deixa una resposta a Lucila Isabel

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca