Sense gana, sense son i sense nens

dilluns, 31 maig

Llegeixes una entrevista amb un “pioner del neuromàrqueting”. Diu que, si volem estalviar, hem d’anar al supermercat “sense gana, sense son i sense nens”. Et veus capaç d’anar-hi amb la panxa plena i havent deixat les criatures a l’escola o a l’esplai, però ni en somnis hi podries anar sense son. L’última vegada que vas dormir vuit hores seguides devia ser fa quinze anys, poc abans d’estrenar-te com a mare. I no és pas que els teus fills siguin pacients potencials del doctor Estivill: la veritat és que exerceixen de bells dorments tota la santa nit (tret de quan s’aixequen l’un rere l’altre per vomitar en cadena). Però mentre els angelets clapen, tu fas les tres mil set-centes cinquanta-quatre coses que t’han impedit fer quan estaven desperts.

El tal Martin Lindstrom recomana que deixem la canalla a casa per escapar-nos al súper. “Els nens són habilíssims explotadors del complex de culpa parental. Saben que les mares -i més les treballadores- tenen por de no dedicar als fills el temps que mereixen. Així que ells desenvolupen estratègies per explotar aquest sentiment de culpa i fer que els pares comprin segons els seus capricis”.

Està calculat: si vas al súper amb fills, gastaràs un 30 per cent més. Potser no és tan mal negoci: si fas que t’ajudin a buscar ofertes, pots convertir cada excursió al Bonpreu en una lliçoneta d’economia aplicada. Multiplica: en poc temps hauran superat els crèdits equivalents a un màster d’Esade, que val una pasta gansa. Els nens també són útils per detectar dones grans que es volen colar a la caixa fent-se les despistades. Els teus estan entrenats i autoritzats a assenyalar la infractora i preguntar en veu alta: “Mare, com és que aquesta senyora del vestit vermell no fa cua com tothom?”

Sí, és cert: els nanos sempre t’acaben ficant al carro un paquet de xiclets fora de programa. Però almenys són xiclets sense sucre. En veure’s descobertes, les iaies barrudes pretenen subornar els petits inspectors amb caramels dels que provoquen càries. En porten les butxaques plenes: són les mateixes iaies que empenyen criatures a la cavalcada de Reis i a la desfilada de Sant Medir, disposades a acaparar com sigui caramels regalats. No tenen ni la decència de comprar-los al súper, on podrien ensenyar als seus néts lliçons avançades d’incivisme ciutadà.

10 Comentaris a Sense gana, sense son i sense nens

  1. cesc's Gravatar cesc
    31 maig 2010 , 17:50 | Enllaç permanent

    Genial el trosset de les iaies i els caramels fosos (Això quan no és una pegadolsa sense embolicar que treuen de la butxaca)

    he de dir en defensa seva que la majoria són amables (algunes una mica enganxoses com els caramels).

    De fet, l’anècdota que recordo amb una iaia malcarada no va tenir relació amb nens. Erem a Viena en la cua d’un restaurant autoservei i jo era l’únic que parlava alemany. Havíem de pagar-ho tot junt i hi havia una iaia que tant si com no volia clavar-se al mig, i vaja si ho va aconseguir, a cops de colze contra una companya.

    Parlant-ho amb coneguts austríacs, em van donar una explicació curiosa. Segons ells hi ha moltes iaies com aquesta a Viena. Segons ells a Viena hi ha tres colectius especialment desagradables: Els cambrers (si no ets rude no serveixes per treballar de cambrer a Viena), els conductors de cotxes de cavalls (ídem) i moltes iaies.

    L’explicació per a aquest darrer colectiu és, segons m’han explicat, que durant la guerra hi va haver tota una generació en què molts joves van morir al front. El resultat ha estat tota una generació de iaies que han viscut tota la vida soles i amb el temps s”han anat tornant amargues :-(

    Parlant-ne amb gent local, em comentaven que hi havia

  2. Victoria's Gravatar Victoria
    31 maig 2010 , 19:30 | Enllaç permanent

    Hola. Sóc una iaia que per tenir columna amb forces anys -com moltes- ja no em puc ajupir amb aquella alegria d’abans a collir caramels i, per descomptat, em guardo com d’escaldar-me a donar res als fills dels altres.
    Tot i que us explico això comprenc el que dieu i -la soletat- que jo tampoc visc (com moltes altres iaies) i viure una guerra poden amargar o bé enfortir -segons com es miri…!

  3. cesc's Gravatar cesc
    31 maig 2010 , 21:28 | Enllaç permanent

    Victòria

    Jo també vaig trobar-ho molt trist quan m’ho van explicar. De fet m’imaginava aquelles dones soles durant anys passant els llargs i durs hiverns vienesos (i dificultant, per tant, la vida social, m’imagino que en molts casos la pensió tampoc els devia arribar per anar cada dia als famososos cafès vienesos)

    He conegut alguna gent de centreeuropa que no parla amb desconeguts is no és que algú els presenta mutuament.

    En fi, tornant al tema inicial, el fet que no donis res als fills dels altres sense consentiment t’honora, perquè a vegades, i degut a la bona voluntat, no saps com dir-los que no, especialment si la iaia és una persona del veinat i vius en un poble com és el meu cas

  4. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    31 maig 2010 , 22:11 | Enllaç permanent

    Hola! I no us ha passat que a vegades volen donar caramels a nens que encara no tenen dents? No les pots perdre de vista: o se’t colen a la cua o t’ennueguen la criatura!

  5. Victoria's Gravatar Victoria
    31 maig 2010 , 22:26 | Enllaç permanent

    Cesc. Sí que deu variar el viure a ciutat que tots anem més a la nostra…
    Ai Eva! Jo no sé quines coses més curioses et passen! Si al final les àvies – tot i que “conciliem” ben contentes – encara ens les carregarem. Petons per l’aniversari, d’àvia sense babes, eh?!!!

  6. mamla's Gravatar mamla
    31 maig 2010 , 23:00 | Enllaç permanent

    Si, el pitjor son les que ofereixen carmels, tu els dius que no i elles insisteixen i insisteixen fins que els agafes. Jo ja he optat per dir sempre que a casa som al-lèrgics als components.Amb això ja hi tinc pràctica perquè ademes treballo d’infermera en unhospital i els familiars sempre els hi porten tota mena de pastisets i gormanderies. Si la tècnica de que soc al-lèrgica no cola, perquè algunes volen que moris d’un xoc anafilàctic però que et menjis el carmelet llavors les renyo dient que això no els hi va bé, que potser ho demanem al metge a veure que diu i llavors tallen el tema de seguida.

    Victòria ho diem carinyosament eh! ja sabem que totes les iaies no son així…

  7. Victoria's Gravatar Victoria
    31 maig 2010 , 23:23 | Enllaç permanent

    Sí, sí, ja ho sé que tot és de bon rotllo però per al.lusions… m’ha agradat entrar en el tema dels caramels tot i que ja començo a trobar-me una àvia rara. Bé, espero poder dormir.

  8. mamla's Gravatar mamla
    31 maig 2010 , 23:26 | Enllaç permanent

    De rara res, faltaria mes. Que descansis doncs.

  9. Victoria's Gravatar Victoria
    31 maig 2010 , 23:30 | Enllaç permanent

    Gràcies mamla!!!

  10. Maria's Gravatar Maria
    1 juny 2010 , 10:47 | Enllaç permanent

    Està clar que aquest pioner del neuromarqueting o bé no té canalla o bé és un pare en “mode off”, com diu l’Alba Padró en la seva última entrada, perquè jo des de fa gairebé cinc anys SEMPRE tinc son. Alguns dies és només un lleuger emboirament i altres dies em puc quedar adormida dreta mentre parlo amb algú. Tinc son fins i tot quan les nenes dormen bé, perquè no paro en tot el dia i mai tinc ocasió de fer una bona cura de son i llevar-me a les dotze i com que tinc el radar sempre engegat sento cada estossec, cada ronc, cada gemec des de l’habitació del costat!

Deixa una resposta a Victoria

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca