No seràs tu qui el trenqui

dimarts, 25 maig

És important, necessari i urgent que les dones aconsegueixin trencar el maleït sostre de vidre, però a tu que no t’hi busquin, per les altures. Potser és per falta de talent, però voldries creure que és per falta de ganes. La idea d’escalar posicions a la feina t’atreu tant com la d’anar-te’n de copes amb les mares cridaneres que insulten l’àrbitre per sistema durant els partits de bàsquet i futbol dels seus fills. Sort que l’esport infantil és educatiu.

L’absència de dones directives s’explica per la falta de mesures a favor de la conciliació i per la discriminació poc o molt visible que encara patiu les persones amb úter, però també perquè sou com sou. La versió oficial diu que les dones renuncieu als càrrecs per combinar mínimament la feina i la vida, però juraries que nou de cada deu dones no han aspirat mai a ostentar càrrecs. Per biologia, per cultura o pel que sigui, teniu menys fam de poder que els vostres col·legues masculins.

Per fer el cim, has de voler arribar-hi. Tu tens tant d’alpinista com de gogó de discoteca. Plantar la bandera ha de ser emocionant, més encara si és una estelada, però no has nascut per pujar muntanyes, què hi farem.

Massa dones rebutgen un ascens professional perquè se sentirien culpables d’abocar-se a la pròpia carrera en detriment de la família. Però en coneixes moltes que no aspiren a res més que a fer la feina ben feta. Deixant-s’hi la pell, si convé, però sense risc de perdre el nord ni de patir vertigen. Potser és que la faceta manaire ja l’exerceixen a casa, vés a saber.

Tant a peu de muntanya com camí del cim, seria fantàstic mirar amunt i veure un cel ben blau, gens entelat ni per núvols de cendra ni per sostres de vidre.

7 Comentaris a No seràs tu qui el trenqui

  1. Carme S.'s Gravatar Carme S.
    25 maig 2010 , 9:49 | Enllaç permanent

    M’agrada, m’agrada molt el que dius.

    Jeanette Ranking, una congressista nordamericana, va dir una vegada “Homes i dones són com la mà dreta i la mà esquerra. És absurd no fer-les servir totes dues”.

  2. trini's Gravatar trini
    25 maig 2010 , 12:22 | Enllaç permanent

    Estic d’acord amb tot el que dius.

    Conec moltes noies, molt bones professionals, han renunciat explícitament a un càrrec que els obligués a renunciar a estar prop de la seva família.

    Ara també en conec del contrari, de les que a la setmana d’una cesària ja estava a la feina en una reunió de direcció.

  3. Nuca's Gravatar Nuca
    25 maig 2010 , 13:57 | Enllaç permanent

    Cuanta raó que tens, Eva…

  4. atabalada's Gravatar atabalada
    25 maig 2010 , 14:39 | Enllaç permanent

    cert, cert…
    a mesura que passen els anys redueixo la meva ambició professional, però no sé quin percentatge hi ha de falta de talent i quin de falta de ganes. Vull pensar això segon, (clar, com qeu taan bona…) però no ho tinc gens clar.
    és cert qeu relativitzem molt la professió amb l’arribada dels fills però… potser massa? és veritat que tenim menys ambició? a mi no m’agrada reconèixer-ho, però potser en el meu cas és bastant cert. vull pensar que m’estic reservant per quan els fills siguin més grans, perquè “escalar” requereix molta energia, però tampoc ho tinc clar.
    Carme, m’ha agradat molt la frase de la congressista, jo hi afegiria que, com que som més destres amb una mà que amb l’altra, tendim a utilitzar-la més, i potser les hauríem de fer treballar totes dues per igual, però de vegades ens és més còmode no fer-ho…

  5. Carme S.'s Gravatar Carme S.
    25 maig 2010 , 18:53 | Enllaç permanent

    sí, Atabalada, quanta raó: és més ràpid, fàcil i senzill fer les coses un mateix que delegar-les i sempre caiem en l’error per culpa de les presses, la poca paciència, etc.
    (Amb permís, Eva, et puc agafar temporalment el títol del Bloc?)
    LA FEINA…
    Parles de relativitzar la professió i dius que potser ho fas “massa”? Personalment, jo ho veig d’aquesta manera. Vivim entre dos pols d’atracció molt poderosos: d’una banda, l’esforç per mantenir una professió, una vocació, i de l’altra, la necessitat de estar al costat dels fills. Coincideixo amb tu i el teu plantejament temporal. És una mica allò de”divideix i venceràs”: (simplificant molt) si vull ser una bona mare i una bona professional no tinc prou energia (ni temps!) per arribar a tot, però si marco un temps per a cada un d’ells, possiblement me’n sortiré d’una manera més satisfactòria o, si més no, més relaxada i menys trastocada.
    … O LA VIDA
    Ara bé, ambició? Que no tenim ambició en el plantejament personal del “projecte fills”?! I tant que sí! Però resulta que arrosseguem (com sempre!) aquesta mena de complex d’inferioritat que fa que ens trobem còmodes aplicant un tipus de lèxic a la FEINA que no és compatible amb la VIDA. Bandegem-lo o fem-lo servir en tots els aspectes de la nostra vida. Som ambiciosos perquè volem que els nostres fills creixin sans, feliços, segurs, estimats i (a risc de semblar una apologeta de la família i les criatures, què hi farem!) i aquest és un projecte que no podem “aparcar” perquè ells sí que creixen i quan ens adonem “ja ens els hem perdut”.
    La meva és una opció personal i intransferible, ni millor ni pitjor que la de cap altra, i et(us) ben asseguro que mai dels “mais” gosaria jutjar ningú que decidís optar per una opció diferent. Ara, m’estimo més parlar (o sentir parlar) d’excedència, de temps mort, de parèntesi o de vacances de la nostra faceta professional, per tal de poder portar a terme un gran projecte (si més no, jo sí que el veig d’aquesta manera), els fills i el nucli familiar. Una dona empresària i davant dels elogis respecte l’empresa que portava va respondre “no això no té mèrit, la meva empresa de debò són els meus fills”
    OBSERVACIÓ
    Només voldria constatar un fet. Per moltes intervencions masculines que té aquest bloc (i afegiria, d’una qualitat humana altíssima), encara no he llegit intervencions masculines que es plantegin la disjuntiva LA FEINA o LA VIDA. Aquesta continua, de moment, essent patrimoni del sector femení.

  6. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    25 maig 2010 , 19:28 | Enllaç permanent

    Més que la falta de ganes, potser és que les dones, quan es converteixen en mares, canvien la seva escala de valors. Potser ja no és tan important tenir èxit a la feina com dedicar-te als fills…

  7. atabalada's Gravatar atabalada
    26 maig 2010 , 9:41 | Enllaç permanent

    ostres Carme, moltes gràcies!
    m’agrada molt el que dius, i em fa sentir una mica menys culpable…
    i també d’acord en què la disjuntiva és essencialment del sector femení.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca