Els meus pares són uns egoistes

divendres, 21 maig

Tenir fills no és gens altruista: és un dret i una necessitat social, però és la cosa més egoista del món. També els pares que adopten ho fan per egoisme, no pas per caritat. No són els fills adoptats els que han d’estar agraïts als pares adoptius, al contrari: és una sort immensa poder tenir una personeta que t’estimes i t’estima incondicionalment, tant si ha sortit del teu ventre com si has hagut de fer un milió de tràmits burocràtics abans de poder-la abraçar.

Ser pare o mare és un privilegi, malgrat tots els malgrats. Els nens t’impedeixen sortir de nit i llevar-te al migdia i anar al cine i al teatre i a concerts i mantenir els amics i dormir sis hores seguides i fugir ben lluny i desconnectar de tot i de tothom, però el balanç continua sent favorable. Si subscrius el tòpic segons el qual procrear compensa no és amb la intenció de convèncer els indecisos: no tens cap necessitat d’haver-te de disputar encara amb més gent les places limitadíssimes dels casals d’estiu.

A tu, procrear et compensa perquè mirar els fills mentre dormen t’extasia fins al punt de fer-te sentir la dona més afortunada del planeta. Perquè despertar-te amb un nen estirat al costat (no practiques el collit o com es digui, però de tant en tant t’apareix una criatura entre els llençols) et reconcilia amb l’origen de l’univers. Perquè arribar a casa i ser rebuda amb crits d’alegria et fa sentir que la vida és bella, encara que hagis tingut un dia de llops. Perquè imaginar que ells seran més feliços del que has aconseguit ser tu et dóna ales per continuar volant.

Perquè detectar en els nens trets que no t’agraden del teu caràcter fa que et miris amb bons ulls els propis defectes. Perquè parar taula per a sis persones quan abans éreu tan sols ell i tu dóna sentit a la vostra història i a la factura de la carnisseria. Perquè, escèptica com ets, l’única certesa que tens és que la millor decisió que has pres mai ha estat tenir-ne un i dos i tres i quatre. Perquè, atea com ets, quan t’omplen de petons o et miren amb cara d’enamorats et vénen temptacions de creure en Déu. I perquè si per miracle tens un minut per dedicar-te’l a tu mateixa, el valores i l’assaboreixes com un regal del cel.

Quan éreu una parella acabada d’estrenar, un dia vau fer una d’aquelles coses que només fan les parelles acabades d’estrenar: us vau prometre que us estimaríeu l’un a l’altre més que a ningú sota la capa del sol. No voldries fer servir cap balança de sentiments, però intueixes en secret que has incomplert la promesa. Ni que ho descobrís, el pare de les teves criatures tampoc t’ho podria retreure gaire: veus a venir que ell ha comès el mateix pecat.

18 Comentaris a Els meus pares són uns egoistes

  1. xip-xap's Gravatar xip-xap
    21 maig 2010 , 10:00 | Enllaç permanent

    Ostres, Eva!! M’has fet saltar les llàgrimes. Corroboro totes i cadascuna de les teves paraules (encara que jo sí faig collit i a casa només hi ha dos nens i un en camí…).
    Aquest matí ha estat una mica complicat, els meus dos petits tenien ganes de barallar-se, però quan després se m’han abraçat tots dos… ai….

    Ser mare m’ha donat les emocions més intenses que una persona pot sentir…

  2. CARME's Gravatar CARME
    21 maig 2010 , 10:49 | Enllaç permanent

    El mateix m’ha passat a mi! Des que sóc mare que, si ja abans era molt sensible, les emocions les visc amb més força i em sento tan afortunada de ser mare dels meus dos petits….!!!!! Les enrabiades s’obliden als cinc minuts.

  3. trini's Gravatar trini
    21 maig 2010 , 11:17 | Enllaç permanent

    Preciós!

    Ah! i us n’explico una de bona: una amiga m’explica que sota els llençons no tan sols es troba els fills, sinó també els amics dels fills que s’hi queden a dormir de tant en tant!

    Es veu que quan els amics veuen que els fills se’n van al llit dels pares, ells també s’hi apunten. Això també és collit? coamicllit?

  4. xip-xap's Gravatar xip-xap
    21 maig 2010 , 11:28 | Enllaç permanent

    Molt bo això dels amics dels fills…
    I quina cara fan els pares dels amics si no els agrada el collit quan a l’endemà el seu fill els ho explica?

  5. atabalada's Gravatar atabalada
    21 maig 2010 , 11:53 | Enllaç permanent

    quina entrada tan bonica!
    aquesta i la de “diu mama i toques el cel” me les guardo per quan tingui moments de baixada emocional…em fan posar la pell de gallina.
    i què més podem demanar si la nostra parella comet aquest mateix pecat…
    per últim, m’ha encantat la frase: perquè parar taula per sis dóna sentit a la vostra història i a la factura de la carnisseria.
    que bo, es ben bé així!

  6. Glòria Frigolé's Gravatar Glòria Frigolé
    21 maig 2010 , 12:08 | Enllaç permanent

    igual, igual, igual! :D

  7. Mar's Gravatar Mar
    21 maig 2010 , 13:00 | Enllaç permanent

    Com m’he emocionat!!!!! Gràcies Eva

  8. lulupart's Gravatar lulupart
    21 maig 2010 , 13:27 | Enllaç permanent

    Casi ploro a la feina! De debò molt bonic!

  9. sandragb's Gravatar sandragb
    21 maig 2010 , 14:55 | Enllaç permanent

    Avui tinc el dia “tontorron” i només em faltava llegir aixó…..
    preciós , i a mes tan real…..

    GRÀCIES.

  10. arneu's Gravatar arneu
    21 maig 2010 , 15:28 | Enllaç permanent

    Jo també m’he emocionat! És preciós el que has escrit!

  11. Carme S.'s Gravatar Carme S.
    21 maig 2010 , 16:29 | Enllaç permanent

    Buff!!
    Amb un llarg cap de setmana per davant, després de llegir això em venen tantes ganes de menjar-me’ls a petons, que no sé si en deixaré algun “bocinet” perquè torni a l’escola dimarts…
    Bon cap de setmana a tothom!!

  12. nuvinu's Gravatar nuvinu
    21 maig 2010 , 18:32 | Enllaç permanent

    Un cop més, Eva, felicitats! Com he plorat! M’ha emocionat moooolt!
    M’ha agradat aquesta idea de veure trets del teu caràcter que no t’agraden en els fills i que això et faci mirar d’una altra manera els teus defectes. El meu fill és petitó i encara no m’ha passat però m’ha agradat perquè sé que passarà i és que ser mare mou tantes emocions i ens ajuda tan a conèixe’ns. Realment és un regal.
    I també m’ha encantat això de parar taula per sis.
    Jo tampoc he fet la opció del collit però gairebé cada matinada sobre les sis-set el petitó es desperta i el poso una estona a dormir amb mi i és una de les millors estones. A vegades, tot i la son, jo ja no torno a dormir perquè m’agrada fer-li petonets i mirar-lo, sentir-lo a propet, la seva pell, la seva oloreta…

  13. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    21 maig 2010 , 18:37 | Enllaç permanent

    Ei, em fareu plorar vosaltres a mi!!! Que bé que us hagi agradat…

  14. cleta's Gravatar cleta
    21 maig 2010 , 23:05 | Enllaç permanent

    Eva, m’has deixat sense paraules! Senzillament, preciós!

  15. Idelia's Gravatar Idelia
    24 maig 2010 , 11:00 | Enllaç permanent

    Ostres!!! jo sempre havia pensat en aixó, i mirà! resulta que tenia raó.Es del tot cert, també m’he emocionat molt…
    Com sempre genial Eva.

  16. neuetes's Gravatar neuetes
    24 maig 2010 , 21:25 | Enllaç permanent

    Quines paraules més boniques!! i quanta veritat!!
    Felicitats, Eva! has descrit molt bè els meus sentiments.

  17. Montse's Gravatar Montse
    26 maig 2010 , 13:15 | Enllaç permanent

    Totalment d’acord! Ostres tu… que maco

  18. 27 maig 2010 , 3:25 | Enllaç permanent

    Doncs jo també m’he emocionat. m’encanta llegir-te. Combrego amb tot el que dius al teu post, jo encara no sóc mare però em reconec en aquest egoisme del que parles. Jo vull ser mare. Necessito tenir un referent biològic meu, serà la primera persona més propera a mi biològicament parlant, i necessito parir per entendre allò que dieu les mares que per amor a un fill es pot fer “qualsevol cosa” fins i tot renunciar-hi per donar-li una vida millor amb una altra família. No pretenc justificar el meu egoisme, però en el meu cas,independentment del dessig que amb la meva parella tenim de ser pares, haig de reconeixer en mi un cert egoisme…

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca