No vull que el nen digui "mama" a la cangur

dimecres, 28 abril

Una lectora del blog t’explica confidencialment la seva història. Que és la teva. I la de tantes dones amb currículums acadèmics i laborals d’alta volada que s’havien cregut que ho podrien combinar tot. Fins que un mal dia descobreixen, com si fos una broma de mal gust, que elles també hauran de triar entre la feina i la vida.

Les opcions són a) treballar i no tenir fills, evitant col·lisions de cap mena; b) treballar molt i arriscar-se a tenir fills que diuen “mare” a la cangur; c) treballar menys i renunciar, qui sap si definitivament, a unes aspiracions professionals prou merescudes; i d) centrar-se sobretot a fer de mares i ajornar uns anys la reincorporació al món laboral.

Abans de tenir fills, aquestes dones sobradament preparades ni tan sols sospitaven que la quarta opció (només plantejable quan la butxaca familiar ho permet, ep) fos una opció possible. I això que moltes la van tastar de prop quan eren petites. La teva mare va fer de mestressa de casa sí o sí durant dues dècades, i quan va tornar a cotitzar tu ja vivies amb el futur pare de les teves criatures. Ella sempre explicava que va plegar de treballar perquè no va tenir més remei, i tu sempre pensaves que mai de la vida aspiraries a ser la teva mare.

Però la vida dóna moltes voltes. Alguna cosa falla quan milions de dones del món mundial estan descobrint alhora que les havien enganyat, que combinar sense renúncies la rendibilitat laboral amb les obligacions domèstico-familiars és impossible (almenys mentre no es prenguin mesures efectives perquè la conciliació deixi de ser una paraulota fantasma) i que no els dóna la gana fer de mares per persona interposada.

Perquè això sí que no ho preveien: la maternitat les esgota, però també les gratifica una cosa de no dir. I ara que tenen fills les seves prioritats s’han vist capgirades com un mitjó desaparellat. D’aquells que es perden pel forat negre de les rentadores.

5 Comentaris a No vull que el nen digui "mama" a la cangur

  1. xip-xap's Gravatar xip-xap
    28 abril 2010 , 9:52 | Enllaç permanent

    Tota decissió, tota tria, implica una renúncia. El que cal és mesurar molt bé a què estem disposades a renunciar. Jo vaig triar reincorporar-me a la feina reduïnt la jornada, però a la tarda sóc tota tota dels meus fills. També és cert que si ara mateix em toqués la loteria m’agafaria una llaaaarga excedència.

  2. Maria's Gravatar Maria
    28 abril 2010 , 11:27 | Enllaç permanent

    Com algú va dir, “en el seu llit de mort ningú lamenta no haver passat més temps a la feina”. Veig més fàcil lamentar el temps que no hem passat amb els nostres fills… Heu vist el video “woman” que hi ha penjat avui? És molt bonic. Si és cert que quan et mors et passa la vida per davant, espero que la meva s’assembli a això, i no a un munt d’hores davant l’ordinador i en reunions de feina. Jo també he estudiat, tinc una feina que m’agrada, i una certa recança per no dedicar-li més hores, per no esforçar-me més en excelir professionalment, però crec que anar cada dia a buscar les meves filles a l’escola i passar totes les tardes amb elles és una cosa de la que no m’arrepentiré mai.

  3. canjai's Gravatar canjai
    28 abril 2010 , 13:38 | Enllaç permanent

    En el meu cas he renunciat a la meva “vida professional” i em dedico a l’educació dels nostres fills (els eduquem a casa). No comparteixo la idea de que només pot deixar de treballar la gent amb un cert poder adquisitiu. Nosaltres tirem amb sou normalet, però hem renunciat a moltes altres coses (tenir una casa de propietat, anar de vacances, menjar fora de casa…). Són opcions…
    Fins aviat!

  4. Mey's Gravatar Mey
    28 abril 2010 , 14:24 | Enllaç permanent

    Ho hem parlat més d’una vegada. La llibertat està en l’elecció individual amb totes les conseqüències (d’acord amb Canjai). Jo sóc mestressa de casa i cuido la meva família el millor que puc. I em sento realitzada.

  5. MartaMare's Gravatar MartaMare
    28 abril 2010 , 14:39 | Enllaç permanent

    Teniu raó, el que passa és que ningú no t’avisa abans. Abans de ser mare jo creia que ho podria fer tot i bé. Després te n’adones que és impossible, que és la feina o la família. Si esculls la feina segur que te n’arrepentiràs, i si esculls la família a la llarga quan els fills ja no et necessitin també. I els teus pares: què diran d’haver tirat per la finestra tots els estudis que et van pagar? I les il·lusions d’arribar a ser alguna cosa, de tenir el teu sou i la teva jubilació, i no sols dependre del marit? Ara miro de combinar-ho tot i no arribo a res i sé que faci el que faci mai no estaré satisfeta. Ara bé, sempre consideraré millor estar pels meus fills. O això és el que penso ara…

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca