I si la criança natural tingués raó?

dimarts, 20 abril

La criança natural no encaixa ni de broma amb les mares estressades que us moveu a cop d’agenda, us renteu les dents dins la dutxa per aprofitar els tres minuts que requereix el suavitzant dels cabells i feu mans i mànigues i colls i bufandes per combinar la feina i la vida.

La teoria de la criança natural, coneguda en anglès com attachment parenting, sosté que els pares (i, concretament, les mares) han d’estar com més temps millor a prop dels fills menors de tres anys, per satisfer a l’acte les seves necessitats emocionals. Diu que això els farà ser persones més segures i més empàtiques, és a dir, millors.

A la pràctica i simplificant molt, estar a prop dels fills vol dir no dur-los a l’escola bressol, dormir amb ells al mateix llit, no ignorar-los mai quan ploren, traginar-los amunt i avall amb portanadons ergonòmics (si l’esquena del progenitor ho permet: no és el teu cas) i alletar-los a demanda fins que ells diguin prou.

Abraçar la criança natural equival a no separar-te del teu fill ni per anar a treballar, o a separar-te’n tan sols el temps imprescindible. Com més lligat a la mare estigui un nen de petit, més autoestima tindrà de gran.

Si et deixes seduir per aquesta tendència educativa, ja has begut oli. Perquè no vivim en una societat preparada per assumir unes pautes de criança que exalcen el contacte permanent entre pares i fills. Els homes i dones que depeneu d’un salari teniu horaris i obligacions i etcètera. Els més afortunats teniu també, per què negar-ho, unes aspiracions professionals que us impedeixen estar les vint-i-quatre hores amb aquestes personetes que estimeu fins al cel anar i tornar.

El problema de la criança natural és que, si te la mires amb bons ulls, et convenç. Per això resulta més fàcil observar-la des de certa distància, i no pensar-hi ni poc ni gaire quan deixes un nen a l’escola bressol a les nou del matí sabent que el recolliran els avis o la cangur a les cinc de la tarda.

Flirtejar amb la criança natural t’obliga a prendre decisions, si no vols sentir-te encara més culpable. T’obliga a acceptar que el presumpte alliberament que et fa anar de crani en nom de la revolució femenina és una estafa, i que potser, només potser, les autèntiques dones alliberades són les que engeguen els sacrificis professionals a fer punyetes, s’agafen excedències o reduccions de jornada i es regalen a si mateixes l’immens plaer de fer de mares.

8 Comentaris a I si la criança natural tingués raó?

  1. Carme S.'s Gravatar Carme S.
    21 abril 2010 , 9:56 | Enllaç permanent

    Doncs mira, i si per una vegada comencem a pensar i ho fem d’una manera diferent?
    Potser la clau està, tal com dius, en prendre la decisió. Quantes no ens hem deixat portar per la inèrcia, per allò que socialment està establert? Justament allò que et toca fer perquè ets una dona professional, alliberada i que disposa del temps que la llei adjudica.
    Per què no comencem a proposar un autèntic nou discurs? Per què no afavorim que la tria personal s’imposi per damunt de tot? En definitiva, per què no RESPECTEM, sense adjectius al costat del nom de mare, l’opció que cadascuna pensa que és la millor? Estic segura que fins ara la inèrcia social, d’una banda, i la personal i familiar d’una altra ens ha empès a seguir un camí que no ha estat en molt casos una opció meditada i lliurement decidida.
    En definitiva, vull dir que malgrat que els mecanismes econòmics i socials no permeten en mols casos optar per aquesta opció, si a nivell individual (i per tant col•lectiu a mig termini) ens comencem a creure de debò que si una dona (o un home!) decideix viure uns anys de maternitat allunyada del món professional, no passa res, no perd el tren, no és pitjor que la resta (però tampoc és millor que cap altra) i no s’oblidarà de l’exercici professional per sempre més. Senzillament, ha pres una decisió.
    Segurament, una actitud col•lectiva de RESPECTE a totes les opcions farà que en l’entorn laboral i professional tard o d’hora és produeixin els canvis necessaris perquè la conciliació sigui una realitat.

  2. xip-xap's Gravatar xip-xap
    21 abril 2010 , 11:07 | Enllaç permanent

    Carme S., m’ha encantat el teu comentari (igual que l’entrada de l’Eva)

  3. moniroca's Gravatar moniroca
    21 abril 2010 , 14:16 | Enllaç permanent

    Carme S., això que dius em sembla fantàstic… és com tot… no tot es limita a blanc o negre… pit o bibe, etc…. és molt trist que hi hagi qui jutja com a pitjor pare/mare qui fa en una direcció que no és la pròpia…

  4. nilluc's Gravatar nilluc
    22 abril 2010 , 12:05 | Enllaç permanent

    Tot això es genial però si estas en el món industrial que cada dia abança i sobre tot en el món de la química com jo si no et mantens informat les legislacions i els aba´ços tecnológics et deixen enrera i quan vols tornar tothom et porta la delantera i a mes no hi ha cap empresa que et consideri vàlid per fer la teva mateixa feina després de 1 any, jo he tornar després de 6 mesos i he flipat.

  5. Laia's Gravatar Laia
    23 abril 2010 , 9:49 | Enllaç permanent

    mmm,

    abans que res:

    1. cadascú hauria de ser lliure d’escollir l’opció que més li convingués.

    2. no sóc cap fanàtica de l’ordre ni els horaris.

    3. tothom se’n surt com vol o com pot, i si li funciona, endavant.

    dit això…de debò només li veieu bondats a la criança natural?

    en alguns, només en alguns, dels casos que jo he vist, d’aquest tipus de criança….els tirs van per aquí:

    els nens (no parlo de nadons) tenen totes les necessitats taaaaaaaaan ben resoltes que: no tenen espera per res, no tenen horaris, mengen el que volen, no tenen espera per res, mengen quan volen, no tenen espera per res, no atenen indicacions d’altres adults que no siguin els seus pares, no tenen espera per res, no es poden adormir mai de la vida sols, no tenen espera per res, els costa moooooolt compartir qualsevol cosa, no tenen espera per res, no es poden separar dels pares i sobretot de les mares, ah, i no tenen espera per res.

    els pares (homes), sense pressa, no hi ha horaris, fluim que la vida és curta, que no banyem? no banyem! que no dinem? no dinem! que ara tenim gana, mengem qualevol cosa! això d’estar tan lligats pels horaris és absurd, vivim la vida, mirem els estels, fluim i reposem, tot és relatiu….tot és ja ho farem demà i en definitiva, no fotem res, que ja ho farem demà, (a veure si d’aquí a demà tenim la xamba que ho fa un altre….) però això sí, de bon rotllo eh!

    i per últim les mares, les mares sí que estan alliberades! fan unes ulleres de vuit setmanes, no els queda esquena perquè fa anys que porten un nadó penjat, no els queden cames perquè porten un altre marrec enganxat, no poden disposar del seu temps perquè tenen dues criatures literalment solapades a sobre, sempre van menjant les restes de poma que algú ha mossegat i ha deixat mig abandonada, no poden descansar fins que no s’hagin adormit les criatures que necessiten sempre que algú (o sigui la mare) s’adormi amb elles, no poden pas sortir un dia al cine perquè les criatures no s’adormirien, no tenen altre tema de conversa que no siguin les criatures…però això sí, no tenen sentiment de culpa, només faltaria! han deixat de viure un instant de vida pròpia per consagrar les 24 hores del dia als altres…

    per acabar :

    1. cadascú hauria de ser lliure d’escollir l’opció que més li convingués.

    2. no sóc cap fanàtica de l’ordre ni els horaris.

    3. tothom se’n surt com vol o com pot, i si li funciona, endavant.

  6. clelia's Gravatar clelia
    24 abril 2010 , 0:18 | Enllaç permanent

    Perdona Laia, dices que “En alguns, només en alguns del casos que jo he vist …” Y en los otros casos de crianza natural que no son esos “només alguns” ¿por dónde van, según tú, los tiros? Supongo que no pretendías generalizar, porque, si así fuese, la descripción que has hecho, a parte de poco rigurosa, tendría que considerarla no ajustada a la verdad en unas cuantas de tus afirmaciones (sobre todo cuando describes a los niños).

    Si he de clasificarme en algún grupo, me toca la etiqueta de la crianza natural y mi hija, que no es ya un bebé, no responde a tu descripción (yo tampoco me veo como tú me describes y eso de las ojeras me hace gracia, porque lo de ir cansados es cosa de todos, creo … sobre todo cuando son muy pequeños). Mi hija durmió con nosotros hasta que ella quiso (gracias a eso yo he ido a trabajar, no sé si se podría decir fresca como una rosa porque soy de mucho dormir, pero sí habiendo dormido toda la noche sin tener que levantarme), tomó teta hasta que ella quiso (3 años y 8 meses), nunca se la ha dejado llorar como medida educativa, nunca se le ha obligado a comer, no recibe castigos, la llevábamos en brazos siempre que podíamos y si no podíamos se lo explicábamos y ella hacía sus esfuerzos (de momento no nos hemos quedado inválidos de hernia discal y ella es hoy una persona que camina por la calle como cualquier otro, vamos que no se le ve diferencia alguna con otros niños de 5 años). Y no creo que sea más despótica que otros niños o adultos que se supone que son más disciplinados.

    Es decir, tal y como yo lo veo, creo que los niños salen más o menos como todos: duermen de un tirón al llegar a determinada edad, caminan con sus piernas, juegan en las plazas y parques y creo que, así a simple vista, no se les distingue especialmente –a no ser que les pongan un cartelito–, comen (unos más otros menos) y saben estar sin sus padres sin oponer resistencia cuando están preparados para ello. Mi hija no se parece en nada a ese ser despótico que describes. Creo que ella es estupenda, pero soy su madre y no está bien que yo lo diga. En todo caso, los informes del colegio, por ejemplo, si eso te parece más objetivo, dicen que comparte, comunica, participa, respeta a los demás, … y sabe esperar su turno en las actividades en común. Ah, y qué curioso, la describen como una niña muy autónoma. Y eso que en alguna ocasión me habían insinuado que eso de la teta y lo de dormir con ella la podía perjudicar, que hay que cortar el cordón umbilical, que hay que dejarlos llorar para que se hagan unos machotes … La verdad es que, hoy por hoy, estoy muy contenta del camino que decidimos seguir.

    Eso sí, comparto contigo que “cadascú hauria de ser lliure d’escollir l’opció que més li convingués” i que “no sóc cap fanàtica de l’ordre ni els horaris”. También pienso que todos tratamos de hacerlo lo mejor posible y, precisamente por eso, me parece que tu descripción de las personas que hemos optado por la crianza natural ha sido un poco simplista e injusta. Si no pretendías generalizar, me alegro.

  7. nuvinu's Gravatar nuvinu
    26 abril 2010 , 15:04 | Enllaç permanent

    Hola!
    Jo m’he agafat un any d’excedència per estar ben a propet del Jan el seu primer any de vida, he tingut la sort de poder-ho fer, avui en dia sembla gairebé un privilegi, però els estalvis no donen per més o sigui que això d’evitar l’escola bressol nanai… suposo que costarà però estic molt tranquil·la i contenta amb l’escola bressol que hem triat.
    Després a veure què aconsegueixo a nivell d’horaris i conciliació a la feina, potser no puc ni anar a buscar-lo jo a l’escola i hi aniran les àvies felices per fer-ho i jo tranquil·la perquè estarà bé amb elles però anant a la feina amb moltes ganes de gaudir d’estones amb el meu fill, sortides d’escola i tardes que potser no podran ser.
    I parlo de mi, el meu company, el seu pare, arribarà al vespre a casa amb temps de sopar amb el Jan i bona nit.
    No tinc cap dubte que entre escoles, àvies i tietes, el Jan estarà cuidadíssim i content… però el que em sembla trist és que tan mares com pares hàgim de fer mans i mànigues per organitzar-nos. La organització de la nostra societat, els horaris laborals, les jornades… tot està tan mal montat que no afavoreix per res ni poder estar amb els nostres fills com crec que ells necessiten ni poder fer vida en família. Això sembla quedar reservat pel cap de setmana. Tot plegat un caos, no té cap sentit… Me n’he anat del tema però és que m’indigna com estem funcionant a nivell de societat!
    L’important és fer les coses amb tranquil·litat i sense agoviar-nos pel que voldríem fer però no podem fer, o perquè no podem acabar d’encaixar-ho tot com ens agradaria, Que el temps que compartim amb els petitons el gaudim com mai.

  8. GLG's Gravatar GLG
    27 abril 2010 , 10:20 | Enllaç permanent

    Estic d’acord amb la nuvinu, però el que m’agradaria es que mai es jutges a ningú per pendre una decisió o una altra.

    Jo soc de les mares que treballen de 9 a 15h, i recullo la nena a la guarderia a les 16h aprox. A partir d’aquesta hora fins a l’hora d’anar a dormir, estic abocada a la meva filla.

    Soc de les que pensa que la guarderia els va molt bé, sí ho penso. Aprenen molt, no només a jugar, sinó a compartir, es sociabilitzen, els estimulen… la meva filla va entrar a la guarderia amb 13 mesos, sense saber caminar, al mes seguent ja caminava…. Està molt bé que et vulguis quedar amb els nens a casa (si t’ho pots permetre), i encarregar-te tu de entretenir-lo i estimular-lo, però soc del parer que si no tens una preparació específica, no obtindràs el mateix resultat que un professor. I no vull dir que amb 2 anys ja hagin de parlar anglès, ni fer el “pino-puente” ni ser capaç de copiar un Dalí.

    No duc, ni he dut mai, la nena en una moxila ni bandolera, per que pateixo de l’esquena i prefereixo dur-la en cotxet.

    Li vaig donar el pit 5 mesos, però amb 4 ja li vam anar introduïnt alimentació sòlida, i no m’arrepenteixo. Quan va descobrir la cullera se li va obrir un món, li encantava.

    Utilitzo bolquers d’un sol ús per que els trobo més pràctics.

    No hem practicat mai el collit, no m’hi trobo cómode i crec que és millor que tingui el seu espai des de ben petitona.

    I a pesar de toooooooooooot això, respecto i admiro les persones que practiquen la criança natural, però no pels seus mètodes, no, simplement per que tal i com està montada la societat, és taaaan complicat anar contra-corrent! I si vols fer collit, endavant! Si vols donar-li el pit 10 anys, endavant! Si vols estar full-time durants els primers anys, endavant! Si vols utilitzar bolquers ecològics, endavant! Si la vols dur en pilotes, ENDAVANT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! Però el més important és que es respecti tant una opció com una altra. Tothom, o gairebé, vol el millor pels seus fills, i sempre, sempre, sempre, prens les decisions pensan en ells.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca