A cara descoberta

divendres, 23 abril

Un nen es mira amb sorpresa un objecte no identificat i exclama: “Ostres, és com un SMS però amb totes les lletres! Com se’n diu, d’això?”. Un vell, que potser és el seu avi, li respon: “Llibre, noi, llibre”. No és cap predicció apocalíptica: és un acudit d’Andreu Faro que m’ha fet riure… per no plorar.

El futur és digital, però el paper no morirà

No em pregunteu per què, però d’un temps ençà amics i coneguts volen saber què opino dels llibres digitals. Potser esperen que apel·li a les virtuts del paper, que són moltes, i al romanticisme de passar pàgines havent-nos llepat prèviament el dit, un costum lleig en aquesta època de pàndemies gripals. Que consti que encara vaig amb l’agenda Finocam de tota la vida, i que imagino el paradís en forma de llibreria, amb piles de volums per tocar i fullejar. Tot i això, confesso que m’he convertit a la religió digital. Tinc la sensació que el nou format de lectura és més imparable que el trio Alzamora-Bofill-Forcano quan exercien de lobby de la literatura catalana.
Els llibres tradicionals són un gran invent, però ocupen molt lloc als prestatges de casa i pesen massa quan en volem dur uns quants a la maleta. Els e-books no creen problemes d’espai, en pots transportar tants com vulguis sense destrossar-te l’esquena i els pots comprar des de qualsevol ordinador en un dit i fet.
Els anomenats nadius digitals assumiran amb naturalitat el nou suport: l’han mamat. Als de vint i trenta anys no els espanten gens les innovacions tecnològiques. I als que passem dels quaranta, que podríem tenir-hi més reserves, els e-books ens entraran pels ulls: a les nostres velleses patim de vista cansada, i poder ampliar el cos de la lletra és una prestació prou seductora.
Els llibres de paper no estan pas en vies d’extinció, almenys a curt termini. Sempre hi haurà qui s’hi aferri, com jo a la Finocam de pell. Però, a l’hora de lluitar, no ens podem equivocar de causa ni d’enemic: el que cal preservar és el contingut, no pas el format.

Els pseudònims ens desperten els pitjors instints

Som allò que Sant Google diu que som, tenim tants amics com compta el Facebook i encara no ens hem mort que la Wikipedia ja anuncia l’hora i el lloc del nostre funeral. Les coses són així, tant si ens agraden com si no.
El que menys m’agrada d’internet és també una de les seves grans virtuts: els altaveus s’han multiplicat fins a l’infinit, de manera que han desaparegut els filtres que ens feien estudiar a la facultat. Gatekeeping, en deien. Aquesta democratització de la informació té els perills inherents a la democràcia: tothom té dret a vot, els qui tenen raó i els qui no. Els qui saben de què parlen i els que hi toquen d’oïda. La bona gent i els malparits. Els que van amb el lliri a la mà i els diplomats en l’art d’entabanar el personal.
Per culpa de la impunitat que dóna l’anonimat, amb perdó pel rodolí, avui la correcció política qui sap on para. La revolució cibernètica ha fet ressorgir el masclisme, el racisme i altres ismes de mal recordar. Quan algú es pot amagar rere un pseudònim, cau en la temptació de treure enfora la seva part més animal.

El dèficit fiscal explicat al meu fill

Al costat dels covards que s’emparen en l’anonimat per dir el que no dirien mai a cara descoberta, hi ha els impostors que s’inventen una identitat: es fabriquen una vida que mai no viuran. Tots plegats ens disfressem per sobreviure en societat, sí, però alguns estiren la impostura fins al límit. Internet és un paradís per als farsants amb poca feina i menys escrúpols.
M’he deixat enganyar per una noia que relatava en un fòrum virtual una existència inexistent, amb fill malalt inclòs. He patit per la leucèmia d’un nen imaginari. Arran d’això, he agafat por a les màscares: prefereixo la gent que dóna la cara.
De fet, la vida de fora és tan o més apassionant que la de dins la xarxa. Avui mateix el meu fill de set anys volia saber per què Espanya no veuria amb bons ulls que Catalunya fos independent. Val a dir que ell parla de la independència com un horitzó possible: potser és senyal d’alguna cosa, o potser el nano ha heretat la innocència (o ingenuïtat?) de la seva mare. En qualsevol cas, ja em tens improvisant una versió didàctica del dèficit fiscal i les seves conseqüències. L’explicació m’ha quedat tan llarga, amb tants personatges bons i dolents, que ha servit com a conte de bona nit.

(publicat a la Revista d’Òmnium, primavera 2010)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>