Regalo tovalloletes impregnades de culpa

dimarts, 23 març

Quan eres petita no hi havia bolquers d’un sol ús ni assecadores ni microones ni tovalloletes humides. Vas créixer sense anar a l’escola bressol ni al casal d’estiu ni a deu activitats extraescolars per setmana. La teva mare no tenia excusa per aparcar-te enlloc, pobra dona: per imperatius de l’època, exercia de mestressa de casa, i es feia càrrec ella sola de la criança dels fills (el teu pare treballava de sol a sol i sovint arribava que vosaltres ja dormíeu).

Semblaria que pujar un fill quaranta anys enrere era més difícil, més esgotador o més absorbent que fer-ho ara, amb tantes comoditats a l’abast i amb parelles que col·laboren tots dos (o això diuen) a educar els adults del futur.

Però, ai, la teva mare tenia un avantatge de pes: ella no se sentia tan culpable. D’una banda, estava amb tu tot el sant dia, sense abandonar-te per anar a guanyar-se el sou qui sap on. De l’altra, en aquella època els fills es tenien perquè tocava i s’educaven sense tants manuals ni models de criança (val a dir, però, que molts pediatres dels setanta donaven consells erronis que les mares seguien al peu de la lletra per respecte a les bates blanques). Els teus pares es van equivocar com tots, però no tenien la sensació d’estar fent les coses malament. Avui en dia costaria trobar un pare o mare convençut que fa les coses bé. Si un despistat es considera bon pare dels seus fills, de seguida topa amb algú altre disposat a minar-li l’autoestima.

Tant si deixes plorar els fills com si els agafes a coll perquè no plorin, avui la culpa dels plors infantils és de les mares que els han parit, i no dels nens que ploren perquè sí. Uns et culpabilitzen si els deixes plorar i els altres et culpabilitzen si els mimes massa. Només li faltava això, a la tendència culpabilitzadora que tu (i moltes dones com tu) ja portes incorporada de sèrie. Ets atea en cos i ànima, però carregues la culpa cristiana amb una força capaç de moure més muntanyes que la fe.

En un moment de debilitat, penses que tornaries als bolquers de roba i a les pinces d’estendre i a la cuina de foc lent, i que fins i tot renunciaries (que ja és molt renunciar) a les tovalloletes humides, si a canvi t’espolsessis del damunt aquesta culpa tan malparida que t’impedeix anar pel món amb seguretat i alegria. Aquesta culpa tan malparida que sovint et fa venir ganes de plorar. I a tu ningú t’agafa a coll per consolar-te.

13 Comentaris a Regalo tovalloletes impregnades de culpa

  1. lila29's Gravatar lila29
    24 març 2010 , 9:32 | Enllaç permanent

    Quines veritats que dius!

  2. MontseMu's Gravatar MontseMu
    24 març 2010 , 10:12 | Enllaç permanent

    …I tant que agraïríem a vegades que ens agaféssin a coll per consolar-nos!

  3. Marc's Gravatar Marc
    24 març 2010 , 10:14 | Enllaç permanent

    La meva mare va tenir 4 fills en 5 anys, i vuit anys després encara li varen quedar ganes d’un cinquè…

    M’explica que, quan estenia les gases (així en deiem dels bolquers de roba de gasa rentables), al estendre la darrera de 40 la primera ja s’habia assecat.

    Mai va deixar de treballar, atenció al públic d’una oficina bancària, i gairebé diria que la nostra mare de 8 a 15h. va ser la meva ‘tieta’ que ens venia a fer de mare, feinera, cuinera i tot el que fes falta.

    Però tal i com tu dius, i ella també m’ho diu, no es sentia tant culpable com nosaltres avui.

    Tinc un nen de 26 mesos, plora a la més mínima si em separo d’ell en qualsevol lloc, li fan por els altres nens i a l’escola bressol ho passa fatal.

    Si anem al parc, no hi vol entrar si hi ha un sol nen. Si l’acabo convencent d’entrar, està pendent dels altres nens en tot moment i no gaudeix.

    Ell només vol jugar amb mi o la mama, a totes hores i allà on li vingui bé fins que la son o la gana el fan canviar d’idea.

    Com més el conec, menys culpable em sento ja que m’adono que és el seu caràcter i jo li intento donar el que em reclama : la meva companyia. Dic que ho intento ja que el ritme de la casa no m’ho permet sempre com jo voldria.

    Però quan dona els lamentables espectacles davant altres persones, coneguts i familiars inclosos, no puc evitar un sentiment molt gran de frustració per no aconseguir que ho vagi superant mica en mica.

    Espero que, com em diuen a casa, ja li passarà…

  4. Carme's Gravatar Carme
    24 març 2010 , 10:27 | Enllaç permanent

    Quanta raó tens! I si a sobre et toca una escola bressol de les que vetllen per la salut del nen i prediquen que els nens han d’estar més hores amb els pares, fent-els-hi sentir que això de treballar massa(8 hores, que no cobreixen els serveis que t’ofereixen)no pot ser, que si no pots estar pels teus fills més hores potser t’ho havies d’haver rumiat i no haver-ne tingut.. Llavors ja és terrible, penses que potser tenen raó i que t’has equivocat. El sentiment de culpa creix i creix… I la sobreprotecció dels nens(no en tots els casos, és clar) també.
    Deixem-nos de punyetes, dediquem qualitat, que no quantitat, d’hores i gaudim dels nostres fills sense escoltar tant a la gent (que sempre sembla que ho saben tot).

  5. LadyA's Gravatar LadyA
    24 març 2010 , 12:31 | Enllaç permanent

    tens tota la raó del mòn…. vaig a cuinar alguna coseta per sentir-me millor!!!! je,je,je

  6. Nuria's Gravatar Nuria
    24 març 2010 , 16:13 | Enllaç permanent

    M´encanta com poses en paraules allò que la majoria de nosaltres sentim com un “rau rau” que ens fa la vida (encara)més dificil;en aquests moments en que el meu fill gran no sembla tenir major interès per treure no ja bones notes, sino per aprovar l´ESO,la culpa del que vaig fer quan era petit(no el deuria marcar que els portès a la llar d´infants als 2 anys i mig en comptes de deixar-lo a casa?i ser mare sola?i donar-li el germanet que em demanava?i aquell dia que em feia mal el cap i no vaig poder jugar amb ell?i?)em persegueix com un monstre incansable.Coi, tot són culpes…i pensar “si ho hagués fet d´una altra manera” o inclús “què pensaran de mi com a mare, si el meu fill no és capaç d´aprovar una cosa tan bàsica com aquesta”.I és que potser les nostres mares no es sentien jutjades per tothom,ni obligades a ser superwomans com nosaltres…jo també hi tornaria,moltes vegades, a la vida de fa uns anys…clar que,qui sap, igual les mares d´abans, en el fons del seu cor, també sentien el crit de la culpa..però no tenien manera de dir-ho a ningú.
    Una abraçada

  7. Irina's Gravatar Irina
    24 març 2010 , 21:31 | Enllaç permanent

    Quanta raó tens!!!!!! On s’ha de firmar perquè t’espolsin les culpes??? em desempallego de les tovalloletes, els bolquers d’un sol ús i del que calgui!!!

  8. trini's Gravatar trini
    24 març 2010 , 23:10 | Enllaç permanent

    Doncs, sí, Eva, hi estic d’acord, però les tovalloletes no les retorno per res del món!

  9. Laia's Gravatar Laia
    25 març 2010 , 11:57 | Enllaç permanent

    …i no podríem dur, incorporat de sèrie, unes tovalloletes humides, i al súper comprar paquetets de culpa d’un sol ús ?
    seria una mica més pràctic (i barat, comptant les que compraríem)

    i si volem que ens agafin a coll, doncs au, un bon tip de plorar, mocs i candela avall, ben escenogràfic, com les criatures, a veure si funciona…

  10. David's Gravatar David
    25 març 2010 , 21:38 | Enllaç permanent

    Es verdad, Eva, la culpa realmente no sirve para nada. La rectificación de los propios errores, quan cal, sí. A mi no me parece mal tener un espíritu de autocrítica y de constante indagación y cuestionamiento humilde de lo que hacemos. Creo que es un buen camino para evolucionar y progresar. Sobre todo con los pequeñajos, que nos enseñan un montón de cosas todos los días.

    Al amigo Marc, le digo que, habiendo yo pasado la barrera de estas situaciones en que los niños se angustian tanto (mi hija de 5 años cada vez le pasa menos, aunque en breve me tocará lidiar con estas situaciones con la de 1), le animo a que siga por esa vía de acompañar a su hijo en esos momentos en que expresa miedo, timidez o simplemente ganas de no relacionarse con más niños. Tienen derecho a tener miedo por lo que sea (resulta que muchos adultos somos igual-. Sin embargo, sus miedos son distintos de los nuestros y la nimiedad que es para ti, se convierte en un obstáculo insalvable para tu hijo.

    Creo que haces muy bien en no quitarle importancia (ni añadírsela, lógicamente), en valorar esos temores, estar a su lado y tener paciencia (lógicamente cuestión distinta serían otros comportamientos como pegar o morder a los demás, que es cuando hay que intervenir, simplemente para que no prengui mal ningú).

    Poco a poco podrás hablar más con él y lo superará, sobretodo si tiene a alguien como tú a su lado, que hace todo lo que está en su mano para consolarle, aunque a veces no lo consiga. Aunque parezca que no, esas actitudes, según mi experiencia, también las saben valorar nuestros enanillos. Vamos que les doy la razón a los de casa, amb el temps ho superarà.

    ànims

  11. Marc's Gravatar Marc
    26 març 2010 , 11:01 | Enllaç permanent

    És bo poder contrastar opinions amb algú que ha passat pel mateix i em pot entendre millor, i encara és més bo que sigui un pare com jo.

    De vegades em sento una mica incomprès, com si el nen fos normal i jo fos un exagerat. Son situacions que sovint et fan sentir molt malament : per qui t’envolta, per qui t’escolta, inclús per com el teu propi fill et correspon.

    Gràcies pels ànims, David.

  12. neuetes's Gravatar neuetes
    17 abril 2010 , 19:15 | Enllaç permanent

    Ei! m’encanta com escrius, Eva, i et dono tota la raó del món.

  13. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    18 abril 2010 , 19:18 | Enllaç permanent

    Caram, neuetes, moltes gràcies!

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca