La llibertat perduda: tu t'ho has buscat

divendres, 19 març

“Sense nens, se’t veu rara”. T’ho diu un conegut quan et troba pel carrer. Ell té tres fills, tampoc en porta cap d’incorporat i segur que ningú s’estranyarà de veure’l sol.

Però vaja, té raó: tu mateixa no saps què fer amb els braços quan vas pel món sense empènyer un cotxet i sense agafar cap nen de la mà. En aquests casos aïllats no ets una persona sencera, sinó una mare escapçada. I això que quan vas amb ells, tampoc ets només tu: ets una dona amb personetes afegides. Ets tu amb els quatre apèndixs més macos (i pesadets) del món.

T’ho miris com t’ho miris, mai de la vida no tornaràs a ser tu i prou. La persona independent va morir per una bona causa ara fa quinze anys. La vas matar perquè t’ho demanava el cos: ningú et va obligar aleshores a engendrar la teva filla. Va ser un assassinat amb premeditació i nocturnitat. Vas decidir lliurement que volies deixar de ser lliure per sempre més. Ves quina cosa.

6 Comentaris a La llibertat perduda: tu t'ho has buscat

  1. 19 març 2010 , 11:05 | Enllaç permanent

    Felicitats! Parla J.W Goethe: ” La llibertat, com la vida, només la mereix qui sap conquerir-la cada dia”.

  2. 19 març 2010 , 12:35 | Enllaç permanent

    Ai, Eva, que el subconscient m’ha traït i he llegit “la llibreta perduda”: deu ser que no vull veure que ja fa cinc mesos que vaig assassinar el meu jo-i-prou!?

  3. Xavier's Gravatar Xavier
    19 març 2010 , 20:35 | Enllaç permanent

    T’he de confessar que aquesta mena de comentaris:
    “Ell té tres fills, tampoc en porta cap d’incorporat i segur que ningú s’estranyarà de veure’l sol.”
    a mi ja em cansen molt. Em sembla que en fas un gra massa, ho dic carinyosament. (Un pare des de fa gairebé disset anys que fa de pare des del primer dia.)

  4. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    19 març 2010 , 21:26 | Enllaç permanent

    Per desgràcia, Xavier, els homes conscienciats que fan allò que haurien de fer tots són (sou) encara una minoria. Jo també vaig pensar durant molts anys que aquesta ja era una batalla superada, però l’enganyada era jo: els homes que coneixia eren excepcions. La immensa majoria encara han de canviar el xip, t’ho ben asseguro (t’ho puc demostrar amb xifres i tot). La realitat és la que és, no pas la que ens agradaria que fos.
    Sigui com sigui, benvinguts siguin els homes com tu!

  5. Anna's Gravatar Anna
    20 març 2010 , 14:31 | Enllaç permanent

    Eva, hi estic d’acord, la majoria d’homes no fan el que hauríen de fer, però als pocs que ho fan els hi tanquem les portes als nassos amb aquests comentaris. Jo sóc de les que sempre comenten coses d’aquest tipus, però ara crec que és injust.
    Justament nosaltres, les dones, hem de saber millor que ningú que posar etiquetes a un gènere, donar per fet coses degut a ell, no és just, no ajuda, et tira enrera, et fa sentir malament.
    Per la meva part em comprometo a no fer comentaris “sexistes”.

  6. mareta's Gravatar mareta
    22 març 2010 , 23:10 | Enllaç permanent

    i quina gran i encertada decisió va ser

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca