Granotes i prínceps blaus en temps de crisi

diumenge, 14 març

A la selva del Perú hi ha una granota monògama: la Ranitomeya imitator. De fet, es veu que ara s’està tornant promíscua per culpa del canvi climàtic, que també deu ser el responsable del catacrac econòmic i de l’estrès de la meva agenda. Però durant milers d’anys els mascles i femelles d’aquesta espècie verinosa han estat sempre fidels a les respectives parelles. I, atenció, el pare granota i la mare granota han participat a parts iguals en la criança dels fills.

Que se sàpiga, aquest és l’únic amfibi absolutament monògam. La raó no és moral sinó pràctica: viuen en basses tan minúscules i amb tants pocs nutrients que els capgrossos no podrien sobreviure sense els esforços del pare i la mare per fer-se’n càrrec. Les granotetes que habiten en basses més grans ja es poden espavilar soles, i els seus progenitors tenen via lliure per campar cadascun pel seu compte. Però en el cas de les imitator, els adults s’han de mantenir units sí o sí per garantir la supervivència dels seus descendents i, doncs, de l’espècie. La falta de recursos fa que pare i mare cooperin pel bé dels seus fillets.

La blogaire nord-americana Lisa Belkin planteja la possibilitat d’aplicar aquesta llei a l’espècie humana, i jo li segueixo el joc. Com més diners i menys espai tenim, més tendim a cooperar l’home i la dona a favor de la família? Com menys recursos, més ens arremanguem tots plegats, ni que només sigui perquè no ens podem permetre pagar cangurs ni empleats de la neteja? Com més pobresa, més igualtat? Com més junts vivim, més compartim les tasques domèstiques i menys flirtegem amb terceres persones? Les relacions de parells s’enforteixen en temps de vaques flaques? Tenim menys necessitat de separar-nos quan sabem que no podríem afrontar el cost d’una separació?

En resum, pregunto: pot ser que, paradoxalment, la crisi dels nassos acabi tenint conseqüències positives per al benestar familiar?

4 Comentaris a Granotes i prínceps blaus en temps de crisi

  1. Cristina's Gravatar Cristina
    14 març 2010 , 22:02 | Enllaç permanent

    Doncs no ho crec, som una mica més complicats que les granotes i diria que el fet de cooperar o no depèn de la mena de ser de cadascú, no de la situació. Hi ha miserables molt insolidaris i BorjaMaris implicats, no et sembla? Tot i que, ara que hi penso, és clar que és més fàcil “col·laborar” quan tens minyona…

  2. 15 març 2010 , 0:18 | Enllaç permanent

    Doncs jo penso que pot ser sí! Algun expert també creu que en temps de crisi -mentre no siguis víctima d’una depre- i puguis anar-te alimentant es desperten capacitats que estaven mig adormides.

  3. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    15 març 2010 , 18:03 | Enllaç permanent

    Jo també penso que sí. I no només a nivell de parella o família, penso que fins i tot va més enllà.

    Si no recordo malament, aquest any, la Marató de TV3 va recaptar una xifra bastant semblant a la de l’any anterior i l’altre, i això que les malalties de què parlaven eren greus, però tocaven de prop a poca gent…

    Jo crec que davant el patiment, ens tornem més solidaris i aprenem a cooperar, a ser més comprensius, a tenir més paciència…

    Potser venim de la granota i no del mono!

  4. Alícia Roig's Gravatar Alícia Roig
    15 març 2010 , 22:51 | Enllaç permanent

    Realment la granota, pot dir que ha trobat el seu princep blau.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca