Existeix l'instint maternal? I tu m'ho preguntes?

dimarts, 30 març

L’instint maternal és allò que transforma les dones en lloques abocades a protegir els pollets. És una força que et surt de dins, per designi hormonal o diví o què sé jo, i et condemna a patir per sempre més per les criatures que han sortit del teu ventre.

Ep: algunes feministes defensen que l’instint maternal és un mite. Diuen que es tracta d’un aprenentatge cultural que castra les dones, perquè les impulsa a cuidar els fills en lloc de realitzar-se en altres àmbits. Diuen que l’amor de mare no és un sentiment que la naturalesa femenina porta incorporat de sèrie, sinó un comportament social que varia segons l’època. Diuen que els éssers humans som cultura i no pas biologia.

Potser sí que aquest instint o elquesigui és més adquirit que innat. Però saps per experiència que existeix, i tant que existeix. Ets pacífica i pacifista (i feminista, també, per si convé especificar-ho), però tant de bo no et trobis mai en la situació d’haver de matar pels teus fills: segur que et tornaries una assassina. Ets individualista com tu sola, però sempre portes tantes capes de roba com els teus fills, per controlar en la pròpia pell que no passin ni fred ni calor. Et fan por els quiròfans, però hi entraries amb els ulls tancats si calgués donar a un dels teus fills qualsevol òrgan vital (no només els duplicats com els ronyons). No has renunciat a menjar-te el món, però abans vols saber què han menjat els teus fills per dinar.

Entens que els biberons van suposar un pas endavant en l’emancipació de la dona, però ets una mamífera orgullosa d’alletar (encara) el teu cadell d’un any i mig. Et sap greu que els models de criança natural suposin un fre per a la revolució femenina, però sospites que el presumpte alliberament que et fa anar de crani és una estafa. Has rebut guardons i reconeixements professionals, però ets conscient que els millors premis els tens a casa, barallant-se com bons germans.

Has fet de la cultura la teva feina, però tens claríssim que negar la biologia és una animalada.

11 Comentaris a Existeix l'instint maternal? I tu m'ho preguntes?

  1. Margalida Seguí's Gravatar Margalida Seguí
    30 març 2010 , 10:10 | Enllaç permanent

    “L’instint maternal” que crec que es pot negar perfectament és el que diuen que existeix abans de tenir fills, que es manifestaria en un desig incontrolable de tenir-ne; desig, segons aquest mite, exclusivament femení. L’instint de protecció dels infants quan ja existeixen, crec molt possible que sigui biològic, i en tot cas és necessari. Però igual igual que l’instint paternal. Per tant, les dones no ens hem de carregar amb tota la responsabilitat de la criança, i no és just que no puguem respondre als altres àmbits de la vida al mateix nivell que els homes perquè aquests s’escaquegin de la seva responsabilitat paternal (quan això passa, no dic que passi sempre).

    De totes maneres, s’ha d’anar alerta sempre sempre a no donar per fet que un costum respon a un instint o a un imperatiu biològic. Així funciona la cultura; ens fa creure que els hàbits són “naturals”.

  2. fina's Gravatar fina
    30 març 2010 , 11:36 | Enllaç permanent

    jo crec que si que existeix l’instint maternal, i més que el paternal. Tenim dos fills, i en els dos casos vaig ser jo qui vaig decidir que “era el moment d’anar-los a buscar”, una vegada al món sempre me n’he preocupat més que no el meu home, he patit i pateixo més, no vull dir que ell no ho faci, però amb menys intensitat, crec que ell ja veu que si tot va bé, la seva prioritat és una altra, si hi ha algun problema, canvia les prioritats i els fills són el primer. Per mi, sempre els fills són el primer. Un petonet!

  3. Margalida Seguí's Gravatar Margalida Seguí
    30 març 2010 , 13:44 | Enllaç permanent

    Ja, però, estàs segura que, tant la seva com la teva, no són actituds apreses, interioritzades, en lloc d'”intints”?

  4. cleta's Gravatar cleta
    30 març 2010 , 14:58 | Enllaç permanent

    Margalida, jo et puc assegurar que tenia l’instint de tenir fills abans de tenir-ne. Sempre ho he desitjat, fins i tot molt abans de tenir parella. Tenia clar que, si arribada a una determinada edat, la meva vida sentimental no tenia una certa estabilitat, el que sí que no deixaria de fer era tenir fills (sempre que es donessin les condicions adequades per poder fer-me’n càrrec amb responsabilitat, és clar).

    I vinc d’una família en què les dones han lluitat, han treballat i han assolit càrrecs importants. Ma mare no es volia casar si això li implicava aturar la seva carrera professional. I jo mateixa tinc una feina d’acord amb el que he estudiat, que va ser, a més, el que jo vaig triar, una de les meves vocacions.

    Amb tot, el que vull dir és que en el meu cas sí que és instint i no pas conducta apresa, ja que la “cultura del meu entorn” no era precisament la de “quedar-se a casa cuidant els fills” (tot i que tampoc m’hauria semblat gens malament, eh?).

    No deixem que el feminisme ens arrenqui el més preuat: la llibertat per seguir els nostres instints. Que la vida professional dura això: tota la vida. I la maternitat en la seva etapa més inicial (moment en què les criatures necessiten més la mare) és ben curteta…

  5. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    30 març 2010 , 17:41 | Enllaç permanent

    Quin escrit més maco, Eva! ;)

  6. Maria's Gravatar Maria
    30 març 2010 , 21:12 | Enllaç permanent

    TOTALMENT d’acord amb la cleta, jo des dels 19 o 20 anys tenia claríssim que volia tenir fills, de fet la decisió “cultural” i raonada va ser retrassar la maternitat fins haver acabat la carrera, tenir feina estable, etc… i encara m’ho vaig saltar a mitges, perquè vaig fer els últims exàmens amb una panxa de 8 mesos i mig! Si m’hagués pogut limitar a seguir l’instint, els hagués tingut abans i n’hagués tingut més (Ara n’he fet trenta i tinc dues nenes, de 4 i mig i 3 anys)

  7. Montse's Gravatar Montse
    4 abril 2010 , 17:14 | Enllaç permanent

    Hola!
    L’instint no és res cultural, ni res après. A cap persona sana no se li acudeix abandonar un nadó. A cap persona sana se li acudeix deixar plorar un nadó i quedar-se’l mirant tan panxo. A cap persona se li acut fer mal a un nadó. Tota persona sana defensaria a un nadó encara que no fos seu si algú li vol fer mal… i si és el teu nadó treuries l’agressivitat per encarar-t’hi.

    Tota persona sana té hormones, que, al igual que a l’adolescència ens criden per unes coses, en un altre moment ens crida per ser pares. Ara bé, sempre tenim la raó que ens fa canalitzar tot això si no és “un bon moment per tenir fills”.

    Menys la raó, la resta és instintiu: ho tenen tots els mamifers. L’instint fa que l’espècie sobrevisqui, fa que protegim als nostres nadons i que desitgem tenir-los. És així.

    Mai és el moment de tenir-ne, per a la raó: encara no tenim el pis perfecte, no ens han ascendit, no hem trobat l parella adequada, no tenim el cotxe “Patapluf”, costa molts diners mantenir-los…. Però arriba un moment que el cos demana.

    L’home té una avantatge,que pot decidir si fer-li cas a l’instint o no, però quan ja ha sortit del teu cos i tens el teu nadó en braços, l’instint, sobretot el de protecció, creix i side segur que si el perds, el dolor que et surt no és cultural ni après.

    (sí, és fort l’últim tros, però quina recent parida no ha somiat o espantat perquè no el sentia o dormia “més del compte”….? i quin sentiment l’ha envaït?)

  8. 8 abril 2010 , 17:12 | Enllaç permanent

    L’institnt maternal no és només de les mares és un instint que té qualsevol persona quan es vincula emocionalment a un nadó.

    L’instint maternal s’ha atribuït de sempre a les dones, argument que ha permès mantenir-les en el rol de cuidadores i que no ha fet més que reforçar aquest aparent instint. I és que ara ja se sap que el tal instint no és més que l’alliberament d’oxitocina, una hormona que afavoreix els vincles molt estrets.

    A moltes dones, l’oxitocina els entra en tromba al torrent sanguini al moment del part o de la pujada de la llet i, saturades per l’hormona de l’amor, l’interpreten com el famós instint. A moltes d’altres, però, l’oxitocina no se’ls allibera de forma brutal sinó lentament al llarg dels primers mesos d’ocupar-se del nadó. Exactament com els passa també als homes que decideixen compartir a mitges amb la seva parella el rol de cuidadors de la prole des del naixement. Per entendre’ns, la cultura està portant els homes a experimentar l’instint maternal.

  9. Maria's Gravatar Maria
    13 abril 2010 , 17:26 | Enllaç permanent

    Com que “ara ja se sap que el tal instint no és més que l’alliberament d’oxitocina”? Què vol dir “no és més que”? Fa molt temps que se sap que les emocions, sensacions, intuïcions i instints van lligats als nivells en sang de determinades hormones (adrenalina, endorfines, dinorfines…) però això no els fa menys reals! Evidentment que l’instint maternal existeix, i evidentment que va lligat a una sèrie de reaccions fisiològiques, hormonals entre d’altres! I com tots els altres instints no es manifesta en totes les persones en el mateix grau.

    Però tractar un instint “d’aparent” perquè és conseqüència d’una sèrie de reaccions químiques que tenen lloc al nostre cos no té sentit, ja que TOTES les emocions i els sentiments que tenim les persones són conseqüència d’aquestes reaccions.

  10. queca's Gravatar queca
    14 setembre 2010 , 0:42 | Enllaç permanent

    Clar que és instintiu…………. hem portat durant nou mesos el nostre bebé, i no cal que l’alletem per ser les millors de les mares……..

  11. mari's Gravatar mari
    27 novembre 2011 , 19:41 | Enllaç permanent

    Hola a totes,

    Jo tinc 34 anys i des dels 20-21 he experimentat el desig de ser mare i tenir fills.
    Aquest desig és magnifica quan tinc relacions sexuals satisfactòries on sento com si el plaer fos el senyal, l´hora d´acomplir el somni… M´ho passo bastant malament reprimint tota aquesta energia i il.lusió. Veig les relacions com una lluita de poders… a veure qui guanya, amb la mala sort que temo guanyar si l´home amb qui estic no és l´home que vol estar amb mi i jo amb ell més enllà del moment de plaer i compartir aquesta responsabilitat que sens dubte és tenir un/a fill/a.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca