La mare perfecta no existeix

dimecres, 10 febrer

ordinadorVaig conèixer una noia que feia de mare amb una alegria gairebé insultant. Tenia un nen guapíssim de tres anys i uns bessons d’anunci (nen i nena, no cal dir-ho) d’un any. Tenir bessons atabala qualsevol, tenir bessons amb un germà vint mesos més gran et porta directament al suïcidi, però ella s’ho prenia tot tan bé que semblava mentida.

Va gaudir d’uns embarassos fantàstics, i els dos parts li van anar de conya. El primer va ser dins l’aigua i a la mare no li van fer ni un trist tallet. El segon va ser un doble naixement vaginal: els nounats es van enganxar a l’acte un a cada pit, i mentre els germanets mamaven amb una destresa innata a ella li quedaven les mans lliures per poder escriure al portàtil la crònica del seu part de pel·lícula.

Tenia un marit ben plantat, encantador i carregat de sentit de l’humor, que exercia de pare entregadíssim. Un exemplar únic. Segur que compartia la feinada domèstica a parts iguals, com a mínim.

En plena baixa maternal, la marca de puericultura on treballava la va promocionar: li van oferir un càrrec molt superior al que tenia, però que obligava tota la família a traslladar-se a l’estranger. Val a dir que l’empresa els ho va posar fàcil: els va buscar una casa de cine, bones escoles per als tres nens i feina per al marit.

Els bessons tenien deu mesos quan un d’ells, el nen, es va posar malalt. Poca broma: una leucèmia. La família, lluny d’enfonsar-se o de maleir els déus, va encaixar la notícia de la millor manera. Tal com dirien els entesos que han d’actuar uns pares davant la malaltia greu d’un fill.

Aquesta família unida i feliç en la sort i en la desgràcia només tenia un petit problema: era una farsa. La presumpta mare no tenia fills ni amb prou feines dret a vot: s’havia inventat una vida que mai no viurà. Durant un any i mig, la impostora va entrar de forma compulsiva en un fòrum virtual per anar relatant amb tota mena de detalls un dia a dia imaginari.

És evident que la noia explicava un conte de fades sense gaire connexió amb l’autèntica maternitat. Devia ser l’única dona del món mundial a qui premien a la feina just després d’haver tingut bessons. Però les mares de debò que compartien vivències i confidències amb ella no només se la van creure, sinó que se sentien culpables per no saber afrontar la vida amb tant d’optimisme. Per desmuntar-se amb l’enèsima gastroenteritis del nen quan l’amiga cibernètica era capaç d’afrontar una leucèmia sense perdre el somriure.

Descobert l’engany i superat el xoc inicial, més d’una i més de dues d’aquestes mares de carn i ossos (i estries i varius i panxeta i mala lluna i ulleres de pam) van experimentar un cert alleujament, i van començar a mirar-se amb bons ulls les famílies respectives: plenes de defectes, però reals.

La supermare perfecta, capaç de rendir al cent per cent a la feina i al cent per cent a casa, i de fer-ho tot i més amb aquella alegria, no existeix. Ni a Catalunya ni a Suïssa ni a Disneylàndia.

És un consol.

34 Comentaris a La mare perfecta no existeix

  1. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    10 febrer 2010 , 1:09 | Enllaç permanent

    Molt bo! Quina ment més rebuscada per inventar-se tot això i publicar-ho a internet per “fascicles”, no?

  2. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    10 febrer 2010 , 8:09 | Enllaç permanent

    No ho saps prou, Marta! Ens va fer patir i plorar de mala manera…

  3. Arantxa's Gravatar Arantxa
    10 febrer 2010 , 9:31 | Enllaç permanent

    Has de tenir una vida molt trista i buida per haver d’inventar-te tota aquesta “vida meravellosa”. Em fa molta llástima. Prefereixo viure una vida real amb els defectes com amb les alegries

  4. cleta's Gravatar cleta
    10 febrer 2010 , 10:24 | Enllaç permanent

    Puc dir que, “sortosament”, vaig haver de desconnectar-me una temporadeta d’aquest fòrum i no vaig haver de patir la suposada malaltia del fill d’aquesta suposada mare farsant. Però em vaig sentir estafada, insultada quan vaig saber tota aquesta història. Els seus suposats bessons havien suposadament nascut el mateix mes que la meva filla i havíem compartit moltes experiències (suposades, en el seu cas). I ara em sento tonta, molt tonta d’haver-li demanat consell per comprar el nostre cotxet, o les nostres cosetes de puricultura… Val a dir que els consells que donava no eren del tot dolents, però…

    En fi, que la noieta en qüestió (té 19 anyets…), deu estar molt malalta, però que molt malalta…

  5. mareta's Gravatar mareta
    10 febrer 2010 , 10:28 | Enllaç permanent

    Anava a escriure que no em podia creure que això fos veritat i que algú escrivís aquestes coses en un fòrum.
    Però acabo de llegir el missatge de la Cleta que és una de les afectades.
    ho trobo molt fort i fa veure que no podem confiar amb les nostres amigues cibernètiques perquè sempre hi pot haver algun/a impostor/a.

  6. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    10 febrer 2010 , 10:31 | Enllaç permanent

    Internet ens obliga a anar amb peus de plom, sí. Però tampoc és qüestió d’aturar el pas, ni d’instal·lar-nos en la desconfiança per sistema. Mareta, jo també em vaig sentir enganyada per aquesta impostora…

  7. mareta's Gravatar mareta
    10 febrer 2010 , 10:39 | Enllaç permanent

    Jo tampoc deixaré de participar en fòrums, però sempre sents allò de que hi ha gent que enganya i gent que vol enganyar als menors. I amb el que heu explicat, en un fòrum de mares en que jo també he participat, i expliques les teves coses, les teves inquietuds amb els fills, que hi pugui haver aquests enaganys sap greu. A més fins que has explicat que era una súper-mare, fa ràbia, però alguna hi ha, però explicar una malaltia tan greu. I jo ara volto per l’hospital per temes familiars i hi ha malalts de leucèmia que ho passen tan malament i és tan dur. HO trobo molt greu. No està bé jugar així amb els sentiments de la gent.

  8. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    10 febrer 2010 , 13:01 | Enllaç permanent

    Aquí al criatures, però, som gent de fiar… ;)

  9. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    10 febrer 2010 , 13:06 | Enllaç permanent

    I als altres fòrums també, Marta. Per sort, els impostors són minoria!

  10. Marta Rafecas's Gravatar Marta Rafecas
    10 febrer 2010 , 13:52 | Enllaç permanent

    Sí, tens raó, Eva…

  11. Montse's Gravatar Montse
    10 febrer 2010 , 14:51 | Enllaç permanent

    Mare meva! Quina imaginació… Penso que l’únic motiu que et pot portar a fer una cosa així, pot ser la frustració!

  12. Tati's Gravatar Tati
    10 febrer 2010 , 16:57 | Enllaç permanent

    Doncs jo hi vaig caure de 4 potes com moltes altres, sóc de les que va participar en un regal molt especial pel troll… jo m’identificava amb ella pq vaig tenir bessons quan la nena tenia 22 mesos… em va fer tanta ràbia, fins i tot haviem parlat amb privats…

    Aixó sí, he de reconèixer que et tranquilitza veure que no era realitat, fins i tot deia que tenia gos i gat, era massa perfecte però de vegades creiem que hi ha gent molt afortunada en aquesta vida!

    Però em vaig sentir tan enganyada que reconec que ara m’ho miro tot amb una mica de recel… i sobretot tinc molta cura de les fotos dels meus peques a la xarxa… no saps mai on poden anar a para ni pq fer-se servir!!!!! A mi sí que em va afectar potser per la proximitat de la situació viscuda!

  13. Tati's Gravatar Tati
    10 febrer 2010 , 17:00 | Enllaç permanent

    Ah, Cleta, però realment estava molt ben documentada pq hi ha moltes coses que si no les has viscut és molt difícil de saber-les… Vale, ho reconec, el tema encara m’afecta!

  14. pbarbara's Gravatar pbarbara
    10 febrer 2010 , 17:03 | Enllaç permanent

    Perdó, la Tati era jo que no m’havia logat i he fet servit el que tinc a un altre forum… que aquí la Tati és una altra… Ho sento!

  15. Núria's Gravatar Núria
    10 febrer 2010 , 22:02 | Enllaç permanent

    Feia dies que no hi pensava i ara llegin-t’ho m’ha agafat una esgarrifança per tot el cos, fins i tot m’ha caigut una llagrimeta.

    Aquesta noia va fer molt mal, però se li ha de reconèixer que va ser capaç de despertar els cors de moltes mares!! I és ben veritat Eva, ara valorem més les nostres famílies.

  16. GLG's Gravatar GLG
    10 febrer 2010 , 22:11 | Enllaç permanent

    Ha sigut molt dur per moltes mares que se l’han cregut. Jo em vaig assabentar un cop descobert el troll.

  17. Beatriz's Gravatar Beatriz
    10 febrer 2010 , 23:24 | Enllaç permanent

    Jo em vaig creure al 100% aquesta vida ideal i encara ara vull creure que podria ser possible, be, no aquest incentius laborals però si el viure el dia a dia amb tanta alegria i energia com ho feia aquesta mare de pel·lícula…

    Ja abans d’inventar-se la malaltia quants cops li vaig dir “haurien de fer una serie de la teva vida”? Quants cops vaig intuir “algo” a les fotos? Quant cops vaig pensar d’on treu el temps per escriure tant i pensar tant en les seves amigues i els seus nens?? i ni per un segon vaig pensar que no pogués ser real! i quan llegia que tot era una farsa encara vaig pensar que no podia ser que hi havia una equivocació i que aquella supermare estava plorant davant del ordinador perquè les serves amigues no se la creien!!!

  18. Momo's Gravatar Momo
    10 febrer 2010 , 23:53 | Enllaç permanent

    Hola, jo també vaig ser una de les “afortunades” mares que vaig coneixer la Súper mare. Em vaig sentir fatal, i em va costar molt creure’m que tot era mentida. La veritat és que aquesta història ens va fer molt mal.
    Però m’agrada pensar que va servir per treure el millor de totes nosaltres i vam saber unir-nos per fer-li costat.
    A més penso que el titular de l’article està molt mal triat. La mare perfecta, sí que existeix. Sinò, demaneu-li als vostres fills.

  19. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    10 febrer 2010 , 23:58 | Enllaç permanent

    Momo, un dels meus fills està d’acord amb tu: “Com que la mare perfecta no existeix? Si ets tu!”, m’ha dit avui. He, he.

  20. Maribel's Gravatar Maribel
    11 febrer 2010 , 7:52 | Enllaç permanent

    Encara sort que no existeix la mare perfecta! Què seria dels nostres fills, que sí que tenen defectes (és el que té ser humà), si tinguessin com a exemple una persona perfecta! Vosaltres us podeu imagina el mal que això els faria? No aprendrien dels errors perquè no n’hi haurien! Com millorarien? Com evolucionarien? Donem gràcies per no ser perfectes! Aquesta noia tenia 19 anys? Bé, segurament també tenia un gran problema amb la perfecció i amb la seva mare. La perfecció en aquesta societat (de la qual jo també formo part) està sobrevalorada i malentesa. Ànims noies! Els vostres fills us estimen tal com sou! Amb els vostres defectes que són els que us fan perfectes, encara que sembli una incongruència.

  21. Gemma's Gravatar Gemma
    11 febrer 2010 , 10:08 | Enllaç permanent

    Estic d’acord, crec que som les mares perfectes per als nostre fills sens dubte. Les nostres debilitats o fallos o canvis de opinió o d’humor ens fa persones de carn i os, i a més a més, mares. Per cert, aquesta noia que dieu no creieu que a la seva infància pot ser si tenia uns pares una mica massa perfectes? o inperfectes?. És molt jove!!

  22. Marta's Gravatar Marta
    11 febrer 2010 , 11:24 | Enllaç permanent

    Doncs a mi aquella noia em va fer la sensació d’una mare molt, molt imperfecta. Només recordo haver-me creuat amb ella una vegada. Ella demanava consell sobre el fet de canviar de país amb tres fills i jo, que en aquells moments, estava passant pel mateix, li vaig expressar les meves pors. Em va xocar que em contestés de seguida traient, no molta, sinó tota la importància a les meves pors.

    Jo entenc que totes som diferents i tenim preocupacions diferents. També entenc que com a mares no podem renunciar a tot per als nostres fills i ella semblava que tenia una oferta molt bona, però d’aquí a ignorar qualsevol aspecte negatiu del canvi de país, per petit que fos… No me la vaig creure: mares tant imperfectes existeixen, però no es fan publicitat.

    És a dir, no és que pensés que era una mare irreflexiva o que se li’n fotien els seus fills: encara que tots sabem per les notícies que d’aquestes mares sí que n’hi ha, se’m feia difícil de creure que una mare així voltés per aquell entorn. Tampoc vaig pensar que fos una impostora. El que vaig pensar és que era una mare que venia (sí, de “vendre”) la seva història amb un optimisme més exagerat que els anuncis de la Coca-Cola.

  23. mareta's Gravatar mareta
    11 febrer 2010 , 16:21 | Enllaç permanent

    M’ha culpit aquesta història. I més al llegir que fins i tot us mostrava fotos de la seva família, que era una noia de 19 anys, … Trobo estrany que una noia d’aquesta edat es dediqui a entrar en un fòrum de mares i explicar amb tants detalls les intimitats d’una família com si fossin certes. Deuria treballar en una llar d’infants o en algun lloc amb contacte amb nens i pares per a poder tenir aquest informació.
    Continuo sense entendre-ho.

  24. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    11 febrer 2010 , 17:26 | Enllaç permanent

    Sí, mareta, penjava fotos presumptament pròpies que en realitat robava d’un blog. La impostura va durar un any i mig, durant el qual va anar explicant amb molts missatges cada dia la seva vida inventada (havia escrit més de 3.000 missatges al fòrum, si no recordo malament). Els detalls de la història són per sucar-hi pa. Si no ho has viscut de prop, costa d’entendre la magnitud de tot plegat. Pensa que cent mares catalanes es van posar d’acord per fer un regal al seu fill malalt, un cobrellit portador de bons desitjos, i que fins i tot van anar a Suïssa a portar-l’hi… Aquí va ser quan es va destapar tot.

  25. littleif's Gravatar littleif
    11 febrer 2010 , 17:37 | Enllaç permanent

    Jo també sóc una de les mares que vaig plorar amb el suposat problema del Nuno, que vaig passar el Nadal parlant a casa de com estaria, que vaig col.laborar a fer-li un regal meravellós…
    I que vaig plorar de ràbia quan ho vaig saber durant tot un dia.
    I no em serveix que m’expliquin que està malalta!!

  26. 11 febrer 2010 , 20:15 | Enllaç permanent

    Una vegada més, la realitat supera la ficció. Aquesta “mare” sí que és una dolenta de pel·lícula de les de veritat. En Haneke s’hi podria inspirar…

  27. Piruet's Gravatar Piruet
    16 febrer 2010 , 14:09 | Enllaç permanent

    Hola ! Jo també sóc una d’aquestes mares enganyades, una d’aquestes mares que van col.laborar en un regal per al nen malalt, i una d’aquestes mares que va patir seguint la malaltia dia a dia i que va riure amb les ‘historietes’ que explicava gairebé cada dia !

    És com deia algú altre; si no has llegit els missatges que escrivia i no ho has viscut dia a dia no et pots fer a la idea…. l’engany és brutal !!!

    Molt ben escrit Eva !!! Es nota que ho has patit directament !!!

  28. Marta Codina's Gravatar Marta Codina
    16 febrer 2010 , 15:40 | Enllaç permanent

    Eva, et felicito per l’article que has escrit!!! vam patir molt per ella, i has expressat molt be tots els sentiments que vam experimentar!!!!
    Despres de tot el tinglado…. l’unica cosa que m’ha quedat clar es que hi ha gent amb mooooolt poca feina! i hi ha molta molta molta mes gent que te un cor gegant!!

  29. Anna26's Gravatar Anna26
    16 febrer 2010 , 21:26 | Enllaç permanent

    Jo també vaig ser una de les que admiraven i al.lucinàvem amb aquesta “mama”, tres criatures petites una casa de somni, una feina de nassos i un marit d´anunci i a cada dia un munt d´anècdotes i peripècies…Estàvem ben enlluernades i potser nosaltres mateixes, sense donar-nos-en compte li van donar ales a la seva imaginació, tothom la lloava i li deia que expliquès coses… Cap al final el tema de l´helicòpter em va grinyolar i per uns segons vaig pensar en que tot podria ser el que en el fons ha sigut UNA GRAN MENTIDA…
    Visca les mames imperfectes, visca les mames amb ulleres de no dormir, amb estries i amb quiles de més, visca totes aquestes grans mames…

    Gràcie Eva per escriure aquest article, d´aquesta manera sembla que ens anem traient aquesta espina que ens han clavat amb tant mala fe…

  30. littleif's Gravatar littleif
    17 febrer 2010 , 6:34 | Enllaç permanent

    Si, jo també vull donar-te les gràcies Eva… Perquè tot havia quedat entre nosaltres, com un petit secret de família que fa mal i intentes amagar… Però al veure-ho escrit aquí, és com escampar “ei, hem fet una cosa molt bonica per algú inexistent, i que???”. Penseu que si ella no hagués “estat compatible” i ho hagués dit, moltes ens hauriem fet les proves, eh? Mare meva, que fort…

  31. pigadeta's Gravatar pigadeta
    17 febrer 2010 , 12:24 | Enllaç permanent

    Ostres…. ens has tret de sobre un pes…. això ha estat com un secret de familia amagat i que no t’atreveixes a explicar per no sé que…. Gracies

  32. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    17 febrer 2010 , 12:27 | Enllaç permanent

    De res, noies! Per a mi també ha estat terapèutic explicar-ho. I treure’n conclusions positives. Ànims!

  33. Bombolla's Gravatar Bombolla
    23 febrer 2010 , 10:41 | Enllaç permanent

    No havia vist l’article abans. T’he de dir que m’ha agradat moltíssim. En certa manera ja ho tenia bastant superat, lo únic és que encara, de tant en tant em costa d’assimilar que aquella pensona amb qui vam compartir embaràs, part i postpart no fós real. A mi l’emprenyada em va durar ben poc, només 1 0 2 dies, de seguida vaig ser de les amres que es va adonar de lo afortunada que era de ser tant imperfecta i tant plena d’errors, però MARE de veritat. L’article però m’ha anat molt bé per acabar d’assimilar-ho.

  34. Techary's Gravatar Techary
    10 març 2010 , 7:12 | Enllaç permanent

    hola jo tambe soc una mare estafada per aquesta individua i e de dir que encara que ja o estic superant hi han dies que em llevo i penso en el nuno,aixo a fet que gairebe no entri a un forum que visitaba a diari i amb força frecuencia i tambe que tregui les fotos dels meus fills,si aquesta penjada robaba fotos de altres blocs i pagines voleu dir que no hi ahuran mes com ella¿¿ per cert quan es va destapar tot i els pares es van assaventar van dir que l”habien portat al sicoleg? 12hores despres? nose pero crec que la cosa a quedat com si res i ella continuara fent la seva vida,sense possar.hi cap mesura al seu problema

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca