Anticonceptius: que no faltin… i que no fallin

divendres, 12 febrer

Nou de cada deu enquestats dirien que tenir fills t’acaba compensant. Però també hi ha qui se’n penedeix, o ho fa veure. És el cas de la psicoanalista francesa Corinne Maier, autora de llibres volgudament provocadors com Bon dia, mandra, un pamflet contra les empreses que ens segresten de sol a sol a canvi d’una trista nòmina a final de mes.

“Si no tingués fills, ara mateix estaria fent la volta al món amb tots els diners que he guanyat amb els meus llibres -especula Maier-. I en lloc d’això, estic en arrest domiciliari a casa meva, estic obligada a servir dinars, a llevar-me a les set del matí cada dia de la setmana, a preguntar lliçons estupidíssimes i a posar rentadores”. D’aquí neix el seu assaig No kid, que ens ofereix “40 bones raons per no tenir fills” (ignorant les 80 millors raons per tenir-ne). El llibre pretén desmoralitzar els pares potencials, els que es pregunten si val la pena reproduir-se i encara són a temps de desterrar la idea. Els que ja hem caigut en el parany tampoc llançarem les criatures per la finestra, ara. No estaria ben vist.

Corinne Maier, batejada com “l’heroïna de la contracultura”, entra a sac: “Ja n’hi ha prou de discursos insostenibles sobre la felicitat de l’ofici de ser pare. Davant tant entusiasme i bons sentiments obligatoris, és urgent i necessari dir «ecs» a nurseryland. I sé de què parlo, perquè tinc fills. Hi ha coses de les quals només pot parlar una mare de família, a condició de tenir el valor de sortir de l’armari”.

El fill, diu Maier, no és ni un dret ni una necessitat. És tan sols una possibilitat. Una opció a descartar, si no volem hipotecar la nostra vida de per vida, rebaixant fins a extrems ridículs els somnis i aspiracions de joventut. Simone de Beauvoir pensava que no es podia ser intel·lectual i bona mare a la vegada, i probablement tenia raó.

Els arguments de l’autora de No kid són incontestables. En efecte, el part és una tortura. Sí: ocupar-se dels fills és una feinada. Sí: quan tens fills, els amics desapareixen. Sí: els fills maten el desig sexual i les relacions de parella. Sí: els fills costen una fortuna. Sí: la professió de pares té servituds com haver d’anar a Eurodisney i al McDonald’s. Sí: els fills barren el triomf professional de les dones tant com acceleren les carreres dels homes (no tenen un pèl de tontos, ells: l’estadística demostra que tan bon punt els homes són pares, la seva activitat laboral augmenta i s’impliquen més en la feina… ni que només sigui per arribar a casa quan els angelets ja dormen).

“Els vostres fills seran baby-loosers, destinats a l’atur o a feines precàries, tindran una vida encara menys divertida que la vostra”, adverteix Maier. I un mal dia, ves quina cosa, els nostres fills prendran una decisió sense cap ni peus: ens faran avis.

3 Comentaris a Anticonceptius: que no faltin… i que no fallin

  1. cleta's Gravatar cleta
    14 febrer 2010 , 21:51 | Enllaç permanent

    No m’agradaria ser filla d’aquesta dona…

    Si els seus fills llegeixen això que escriu…, com se sentiran?!

  2. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    14 febrer 2010 , 22:03 | Enllaç permanent

    Jo estic d’acord amb ella: hi ha 40 bones raons per no tenir fills. Però n’hi ha 80 de millors per tenir-ne.

  3. David's Gravatar David
    15 febrer 2010 , 12:56 | Enllaç permanent

    Es una obviedad que tan digno, interesante y respetable es la decisión de no tener hijos como la contraria, y que tenerlos es agotador. Pero vamos, no hacía tanto esfuerzo literario de la autora francesa para llegar a estas conclusiones: ¡cómo esta el mercado editorial!

    Me podría sumar al proyecto de Mayer, pero ampliando horizontes más políticamente incorrectos: podría dar 40 razones para no reciclar, para ir todos los días a comer al MacDonald’s, para no cuidar de nadie nunca, para ejercer la crueldad, para abandonar animales en una cuneta… Pero vamos, si son los niños quienes son objeto de este fino sarcasmo, mejor aún, porque esto no escandaliza: son seres de los se puede hacer mofa, incluso directamente en su cara. Resulta hasta gracioso hacer ejercicios literarios de este tipo, queda bien, resulta “provocador”.

    Esta mujer de la que hablas parece directamente sacada de la magnífica película francesa Ridicule, que deja al descubierto el descarnado cinismo disfrazado de ingenio que caracterizaba a algunos sectores de la aristocracia francesa en cierta época.

    Con todo, intentaré leer algo suyo antes de dar 40 razones para no leerla o de hablar de ella como ella habla de los niños.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca