Segrestadors de la mare que els va parir

divendres, 8 gener

Si les vacances de Nadal arriben a durar un dia més, t’hauries tirat per la finestra. Has quedat tipa de les obligacions domèsticofamiliars, de les baralles entre germans i de sentir un “mama!” que et reclama amb urgència cada mig minut (sovint et criden en estèreo, o a quatre veus). A casa, no tens vida pròpia: et tenen segrestada.

Avui ha tornat la santa rutina: els nens a l’escola, els adults a la feina i el teu mòbil ben a l’abast, perquè no vols ni pots ser una mare fora de cobertura. La gran se n’ha anat sola a peu, el pare ha acompanyat els dos mitjans amb cotxe i tu has corregut com una boja per acabar la marató matinal deixant el petitó a l’escoleta a l’hora que toca. Buf.

Feina feta, t’has dit quan t’has trobat sola al carrer, sense cotxet i sense criatures, talment com si fossis una persona normal. Una dona finalment alliberada. Estaves a punt de tocar la felicitat amb la punta dels dits, tenies temptacions de ballar d’alegria, quan t’ha atacat per sorpresa la maleïda síndrome d’Estocolm: tot just t’acabaves de separar d’ells i, renoi, ja has començat a trobar-los a faltar.

Adores els teus segrestadors, no pots fer-hi més. Sort que t’han sortit bona gent i no es dediquen a atracar bancs: ja t’imagines amb el fusell a la mà, al més pur estil Patty Hearst.

Això és un segrest, sí, i tu n’ets l’ostatge. Els teus fills són els dolents de la pel·lícula. I la millor recompensa.

11 Comentaris a Segrestadors de la mare que els va parir

  1. David Viñas's Gravatar David Viñas
    8 gener 2010 , 10:20 | Enllaç permanent

    Boníssim, Eva, el text. Acabes de definir el que em passa cada dilluns cap a les 9’30h. del matí. De fet, he llegit el teu comentari en plena síndrome d’Estocolm i ara em toca dedicar-me a una altra modalitat d’aquesta mateixa síndrome: he de preparar una cosa sobre Stieg Larsson.

  2. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    8 gener 2010 , 10:23 | Enllaç permanent

    Gràcies, David! I ànims amb el Larsson!

  3. Montblanquina's Gravatar Montblanquina
    8 gener 2010 , 14:29 | Enllaç permanent

    Neva, i neva, i el segrest dura un dia mes, que s’ajuntarà amb el cap de setmana, i bades al pati amb els nens més o menys a sobre, i et sents una ostatge feliç en mig d’una postal domèstica.

  4. 8 gener 2010 , 16:28 | Enllaç permanent

    Què bonic trobar pares tan enyorats… Jo “vaig d’àvia enyorada. De tota manera… visca la normalitat!
    Una abraçada,
    Victòria

  5. Alícia Roig's Gravatar Alícia Roig
    8 gener 2010 , 23:18 | Enllaç permanent

    Molt bó.. pero jo no els he trobat tan a faltar, de la setmana que he tingut de vacances avui ha estat el que m’he dedicat a mí..( i bona part del dia l’he dedicat a recollir joguines) Al principi de les vacances vaig tenir un moment de debilitat i vaig pensar que avui no aniríen a escola, pero aquest pensament va durar poc.
    Ara es veritat que un moment d’alliberament es quan deixes el cotxet.. i quan pots baixar i pujar escales sola.

  6. tonix's Gravatar tonix
    8 gener 2010 , 23:49 | Enllaç permanent

    Glups! A mi no m’ha passat, avui… A la mare sí, els trobava a faltar molt durant el nostre solitari dinar de parella-sense-fills, però he beneït la Santa Escolarització. M’he de sentir culpable? Esto es el colmo!

  7. Pep Muñoz's Gravatar Pep Muñoz
    9 gener 2010 , 0:02 | Enllaç permanent

    Veig molta hipocresia per aquí. I moltes ganes de semblar ‘guai’…

  8. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    9 gener 2010 , 12:04 | Enllaç permanent

    Hipocresia? Per què? Jo descric ben bé el que em passa… És cert que a vegades enviaria els fills a fregir espàrrecs. Però de seguida correria darrere d’ells, no fos cas que es cremessin amb l’oli de la fregidora!

    Tonix, em temo que això de sentir-nos culpables ens passa més a les mares que als pares, no em preguntis per què…

  9. 9 gener 2010 , 12:40 | Enllaç permanent

    Quan diem el que pensem amb certa alegria i bon humor sembla que no som sincers. Bé, tota opinió és respectable si bé el mot hipocresia és molt fort, segons el meu criteri.
    Eva m’agrada molt això que has fet a l’escriure: anomenar “fregir espàrrecs” i parlar de la “fregidora”: …bona redacció!
    No ens hem de sentir mai culpables ni homes, ni dones. Em sembla que quan fem el que podem ja fem prou. De tota manera sempre m’ha semblat que – a part de que els avis som els que ajudem a conciliar millor – el dia que el pare es preocupi de que fan els fills (quan estan a la feina) com les mares ho fan, arribarem a un bon punt de conciliació del treball i dedicació als fills. Ho desitjo de cor pels pares del 2010. (I ara no anomeno les empreses).
    Bon cap de setmana a tots! A veure si els fills juguen bé a casa amb les joguines de Reis. Farà fred.
    Victòria

  10. Anna's Gravatar Anna
    29 gener 2010 , 4:22 | Enllaç permanent

    Victoria dixit: “el dia que el pare es preocupi de que fan els fills (quan estan a la feina) com les mares ho fan, arribarem a un bon punt de conciliació del treball i dedicació als fills. Ho desitjo de cor pels pares del 2010. (I ara no anomeno les empreses).”
    Que Deu, o qui sia, t’escolti. Jo vaig una mica més i demano a la Ciència, que ens faci com els cargols, i així un part et toca a tu, un part em toca a mi.
    Pels que no son dones, quan dic part vol dir incloent tot el pack: el mal d’esquena, les cames inflades, el pes a la panxa, les tetes a full, vòmits, nàusees, caiguda del cabell, sang pel nas, articulacions toves, recuperació post part, refer-se cos, quarantena, punts, alletament, conciliació laboral i teta-laboral, i ja.
    Crec que demà aniré a patentar la idea, no sigui que a la Ciència se li acudeixi posar-si les piles i jo sense cobrar…

  11. 29 gener 2010 , 9:36 | Enllaç permanent

    Arrel del “Victòria “dixit” que m’he trobat al comentari de l’Anna he repasat el post de l’Eva i el trobo cada vegada més bonic, no té desperdici. Ara veig això d’estar “segrestats” pels fills (pare i mare, eh? … m’agrada el segrest, ara que ja tot ha tornat a la normalitat també enyoro vacances de nadal amb més família a casa especialment als néts.
    Ep, Anna, quan la patentis m’avises que jo també vull una mica de comissió… Avui et veig fumudeta, a veure si reps ajuda i pots descansar el cap de setmana i millora la teva esquena, cames, etc…

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca