En dono fe: Carlos González existeix!

dimecres, 13 gener

Sóc atea, però si mai se m’apareix Déu, canviaré d’opinió en un dir Jesús.

L’entrada d’aquest blog que ha rebut més visites (i uns comentaris més extensos) tenia un títol provocador, Deixar-lo plorar no és cap delicte, i feia referència al gran Carlos González. Juraria que no el vaig citar en va.

Em presento, religiosament parlant. Al Facebook, m’he fet admiradora del Carlos González amb aquella alegria (ni que només fos pels seus consells sobre lactància materna), però mai de la vida m’uniria al grup “enviem el doctor Estivill a Plutó”, en què s’acusa l’Eduard Estivill d’haver-nos fet creure que cal deixar plorar els nens perquè aprenguin a adormir-se i, doncs, d’haver creat els “futurs serial killers de la societat”. Tres dels meus quatre fills, ho confesso, van patir una adaptació casolana del mètode Estivill (o mètode Ferber o com es digui) i, la veritat, no fan cara de voler assassinar ningú (bé, a vegades sembla que s’hagin de matar entre ells, quan es barallen).

El quart fill m’ha agafat més grandeta, una mica més carlosgonzalista, i mai he gosat aplicar-li seriosament el mètode innominable. El malparit m’ho ha agraït plorant més fort i durant més estona a l’hora de dormir que els seus tres germans junts. Rebel com és, té el vici de bramar uns segons cada nit així que el fico al llit (si no és que s’ha adormit mamant: perquè sí, el nen té setze mesos i encara mama, i què?).

O sigui, que no sóc ni gonzalista al cent per cent ni estivillista militant. Digueu-me agnòstica, si voleu.

Tot això ho explico perquè la meva entrada sobre deixar plorar les criatures ha tingut l’honor de ser replicada paràgraf per paràgraf per sant Carlos González en persona (es tracta d’un document privat, de moment: li he demanat permís per fer-lo públic). És una rèplica en el més pur estil Carlos González, perquè no em quedi cap dubte que l’ha escrit Ell i no pas un vulgar imitador (o, pitjor encara, el dimoni Estivill camuflat, abans de sortir disparat cap a Plutó).

I jo estic que no m’ho acabo de creure. Em fa tanta il·lusió haver establert línia directa amb Ell (en tinc proves incontestables, ep!) que em vénen temptacions d’abocar-me sense matisos a la religió González. Però no, no ho faré. Segueixo sent atea, gràcies a Déu.

20 Comentaris a En dono fe: Carlos González existeix!

  1. Alba Padró's Gravatar Alba Padró
    13 gener 2010 , 10:19 | Enllaç permanent

    juas,juas. Et prometo que és ell!! Si Eva, Déu existeix! juas,juas

  2. Jo's Gravatar Jo
    13 gener 2010 , 11:50 | Enllaç permanent

    Em sap greu com parles del teu propi fill, ni que sigui de broma.

  3. Niuska's Gravatar Niuska
    13 gener 2010 , 12:05 | Enllaç permanent

    Tant de bó puguis publicar la resposta d’en Carlos González!

  4. Agneta's Gravatar Agneta
    13 gener 2010 , 12:57 | Enllaç permanent

    Doncs n’esperem la carta resposta amb candeletes

  5. cesc's Gravatar cesc
    13 gener 2010 , 13:12 | Enllaç permanent

    Vés amb compte que no et crucifiquin. El Salvador Cardús va fer un article sobre la guerra entre els gonzalistes i els estivillistes i li van sortir articles en contra per tot arreu.

    He de dir que, malgrat que a casa som més del González que de l’Estivill, la majoria de reaccions furibundes venien del bàndol gonzalista ;-)

  6. Gemma's Gravatar Gemma
    13 gener 2010 , 13:30 | Enllaç permanent

    Doncs, jo estic d’acord amb el González, gran pediatre!!!!.Fan falta metges així, que donguin prioritat al llaços afectius, que curan molt!!!

  7. Carme's Gravatar Carme
    13 gener 2010 , 13:41 | Enllaç permanent

    Quina època tant difícil, a mi em queda lluny i superada de fa temps (el petit de casa farà 7 anys). Però entenc la preocupació. Enmig de tanta teoria bipolaritzada -dels professionals de l’educació infantil, de la família, els amics, i … bufff!!-, l’estat emocional –i físic- dels pares aquests primers anys, tot sovint impedeix fer l’exercici personal i intransferible de decidir com actuar amb els propis fills. Passat el temps pots teoritzar, però alerta, respecte la pròpia experiència. I no dogmatitzar.
    Jo, amb tres fills, tres experiències. El tercer ha estat el que menys ha plorat i, en aquest sentit, sempre en parlo com un model de criatura que deixava al bressol i allà es quedava tranquil fins a adormir-se tot sol. Ara, dels altres dos recordo plors més o menys desgastadors. La conclusió, en el meu cas, és que com més germans per davant, més adaptats a la seva rutina i a la de tots. La gran tenia una mare tota sencera per a ella sola, el segon, només mitja i el tercer, un terç de mare (ep!! i de pare en tots els casos). El petit és un autèntic supervivent i ho vaig saber el dia que va començar a menjar sopa tot solet, perquè jo encara estava pendent d’algun dels altres dos. Però és que la vida és així per a tothom!! O t’esperes o t’espaviles.
    De petons nostres en reben tants com podem donar-los, però no els hem “contemplat” mai. Si les coses no són com els agradaria, cal que aprenguin a aprendre-ho, a adaptar-se. Si cauen, no els parem coixins perquè la caiguda sigui més suau, i sí que els allarguem la mà i els ajudem perquè s’aixequin i hi tornin. I això des de ben menuts. No dormiran tota la vida al nostre llit, oi? Doncs millor que aprenguin des del primer dia quin és el seu. No els durem tota la vida en braços, oi? Doncs potser que de nadons (tot i que és el que a NOSALTRES més ens satisfà), no n’abusem. No podrem CÓRRER al seu costat i consolar-los SEMPRE, en els pitjors o millors moments de la seva vida, oi? Doncs potser que des del primer dia visquin, totes aquestes primers vivències d’una manera d’allò més natural. Satisfer les seves demandes d’una manera tant constant i immediata, sempre m’ha fet pensar que en un futur seran uns adults excessivament exigents i sovint insatisfets.
    Jo també aposto per l’agnosticisme, però actiu: sí Estivill i també González i cap dels dos.

  8. Angels's Gravatar Angels
    13 gener 2010 , 16:00 | Enllaç permanent

    Eva, Jo també tinc ganes de veure publicada la rèplica! M´ha agradat molt el comentari de la Carme, en el què explica la seva experiència.
    Jo sòc mare d´un bebè de 21 mesos i no em considero ni agnòstica, ni de cap dels dos bàndols, pero me informat de tot i els he llegit els dos i a d´altres. Reconec que els llibres del Carlos González m´han agradat molt pero també tinc que reconèixer que conec moltíssima gent que el mètode Estivill els ha ajudat moltíssim. Jo he dormit en braços al meu peque i encara ho faig, i no perquè m´ho hagi dit ningú si no perquè es el que hem volgut tots i perquè per ningú a casa ha sigut cap problema, nosaltres no l´hem deixat plorar ja que per les nits no ha plorat més que quan necessitava alguna cosa o estava amb mocs o alguna altra cosa que no el deixava dormir bé…,
    De totes maneres si m´he de posicionar ho faig a favor del doctor Gonzalez.
    Una abraçada!

  9. ninitu's Gravatar ninitu
    13 gener 2010 , 20:11 | Enllaç permanent

    L’altre dia parlava amb un amic que acaba de ser pare per primera vegada. No ha llegit cap dels llibres, ni González ni Estivill. I em va dir: farem servir el sentit comú. I em va semblar excel·lent.

    Jo crec que ni cap mètode és bo al cent per cent, ni cap nen és igual. Al que pot anar bé a un, pot no anar-ho a l’altre. Potser una part del que diu un pot estar bé, però potser una altra, no.

    Els llibres sobre criatures ens haurien de servir per conèixer, per tenir més informació, per tenir més punts de vista i conèixer diferents experiències. Però no els hauríem de fer servir com una recepta de cuina, perquè ni els nens són ingredients, ni nosaltres som cuiners. I l’educació no és tan previsible com un estofat de vedella.

  10. Alba2's Gravatar Alba2
    13 gener 2010 , 20:57 | Enllaç permanent

    Quines ganes de veure-ho!

  11. Laura's Gravatar Laura
    13 gener 2010 , 21:31 | Enllaç permanent

    Després de ser mare d’una nena que encara no té l’any, ni Carlos Gonzalez, ni Estivill….sentit comú!!!!!!!!!

  12. Ellen's Gravatar Ellen
    13 gener 2010 , 22:25 | Enllaç permanent

    Doncs jo estic més d’acord amb l’Estivill que amb el González.

    A la gent que coneixo que ha seguit el mètode Estivill per dormir els hi ha funcionat molt bé i tenen nens feliços que dormen moltes hores seguides. Si què és veritat que ho van passar malament uns dies, però és que als que coneixo pro González ho passen malament dia si dia també…

  13. mareta's Gravatar mareta
    14 gener 2010 , 10:06 | Enllaç permanent

    A mi també m’agradari veure la rèplica del Carlos González.
    La meva filla té 7 anys i era l’època de moda del maleït estivill i des de que va néixer tothom deia que apliqués el mètode, etc… i un dia va arribar el moment i va funcionar i va dormir un parell de mesos. I us asseguro que no li vaig aplicar més i sempre me n’he empenedit d’haver-ho fet. I encara és ara que a vegades té pors i jo crec que això i altres coses del seu caràcter vénen del famós mètode.
    En canvi el segon, amb més experiència, més tranquil·itat i més seguretat no ha tingut mai problemes per dormir. Fins i tot es deu sentir més estimat, mai l’he deixat plorant al llit amb aquella cara de pena que feia la nena.
    Jo tinc clar que els consells Gonzalistes són millors.

  14. ninitu's Gravatar ninitu
    14 gener 2010 , 17:47 | Enllaç permanent

    Voleu dir que no s’està faltant una mica el respecte al Dr. Estivill? És molt respectable no voler seguir el seu mètode i considerar-lo inapropiat, però se li estan posant uns adjectius que em semblen desafortunats…

    No tinc cap interès en defensar ni l’un ni l’altre, però voldria recordar que, a banda de deixar plorar el nen, el mètode Estivill diu moltes altres coses que ningú esmenta.

    Coses estudiades a la clínica del son, com per exemple que durant la nit ens despertem alguns cops sense adonar-nos-en i comprovem on som. Si jo m’adormo a la meva habitació i em desperto a mitja nit i sóc a la casa del veí, què passaria? I als infants? què els passa si s’adormen als braços de la mare i es desperten al bressol?

    No vull defensar aquest mètde (ni l’altre), però crec que se n’està donant una visió molt reduccionista, que no respon a la realitat, i que això porta a faltar el respecte, en algunes ocasions, al Dr. Estivill.

  15. Alba2's Gravatar Alba2
    15 gener 2010 , 8:59 | Enllaç permanent

    ninitu, això ho diu el llibre, no el mètode. El Carlos Gonzalez tb això en alguns dels seus llibres, però no té métode. El que es critica de l’Estivill (o de Ferber o qui sigui) és la forma com diu que s’ha “d’ensenyar” a dormir, i alguna teoria com que als sis mesos han de dormir tota la nit.
    Si això fos lo normal, els nenes als que s’hauria d’aplicar aquest mètode seria una minoria, perque la majoria dormirien sols i tota la nit sense fer res (igual que no se’ls aplica cap metode per a que comencin a gatejar). I resulta que el Duermete Niño es un best seller i els nens que dormen tota la nit als 6 mesos només pel seu desenvolupament natural n’hi han ben pocs. Que us diu el vostre sentit comú (ja que se n’ha parlat) de tot això?

  16. cleta's Gravatar cleta
    16 gener 2010 , 19:42 | Enllaç permanent

    Friso per poder llegir la resposta d’en Carlos Gonzàlez. Tenim una filla d’11 mesos i mig i mai l’hem deixat plorar per dormir. I hem passat èpoques de tota mena, però sempre s’ha acabat adormint tranquil·la i confiada, ja que sap que el papa i la mama són prop d’ella. I sí, es pot dir que el mètode estivill “”funciona””. Però funciona per als pares. Perquè la criatura deixa de reclamar-los a les nits. Perquè la criatura cau esgotada pel propi plor. Perquè sap que, per molt que gemegui, no li faran cas. Que no s’estranyin si, de més grandets, tampoc compten amb ells per problemes, possiblement, molt més greus. O, abans, tal com diu la “mareta”, agafen pors i terros nocturns… En fi…

    I beneït pit!! És l’anestèsia en el sentit més ampli! ;-))

  17. Alba2's Gravatar Alba2
    26 gener 2010 , 12:06 | Enllaç permanent

    Que no t’ha deixat publicar la resposta??

  18. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    26 gener 2010 , 12:17 | Enllaç permanent

    Sí, sí, Alba, finalment sí! Demà la penjo!

  19. Victoria's Gravatar Victoria
    26 gener 2010 , 12:23 | Enllaç permanent

    Què bé. Així coneixeré aquest Carlos Gonzàlez del que heu parlat amb tan d’entusiasme!
    Gràcies, Eva

  20. Montse's Gravatar Montse
    4 març 2010 , 12:31 | Enllaç permanent

    Hola!
    Hi ha una cosa que no heu dit ningú. En Carlos NO predica cap mètode. NO diu en els seus llibres que els pares ho fan malament. NO tidlla els infants i nadons(!!)de tirans. NO enfrenta a pares i fills en una gerra a l’hora de dormir o menjar. L’Estivill SI.

    En Carlos té en compte el desenvolupament infantil i les necessitats dels nadons i infants; l’Estivill no. En Carlos entén l’infant com un ésser que necessita els pares per sobreviure, l’Estivill l’entén com un ésser que toca els nassos i destorba els pares.

    Qui creieu que està utilitzant el sentit comú?
    I si necessiteu PROVES CIENTÍFIQUES, tots aquests que sou “ateus”, només cal mirar els documentals de REDES- Punset, sobre els nadons.Veureu què li passa al cervell d’un infant si s’el deixa plorar, veureu la importancia del vincle i el contacte físic.

    Sóc mestre, mare de 3 infants als qui no deixo plorar.Els he adormit al pit i en braços mils de vegades, i que jo sàpiga els meus dos “grans”, ni dormen amb mi, ni al pit ni en braços… marxen tan panxos al seu llit i mengen molt bé. És una excusa molt vista això de “com que de grans no tindran braços, doncs ale fe-m’ho ja ara. Per la mateixa regla “com que a l’edat adulta no tindran mama, no cal que la tinguin de nadons… que s’han d’espabilar sols”, oi?

    Salutacions a tots.
    Salutacions Alba Padró.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca