Quatre dies de glòria

dijous, 31 desembre

L’eufòria independentista desfermada arran del referèndum d’Arenys de Munt va durar el que va durar. El 13 de setembre pensàvem que ens menjaríem el món i el dia 17 el senyor (ai: saquejador) Millet confessava que se’ns havia menjat a tots, amb la il·lusió col·lectiva per postres. És així d’esquiva, la felicitat.

Encara sort que s’ha evitat la metàstasi

Fer-se gran deu ser descobrir que els prínceps blaus no existeixen, que els nostres pares tampoc ho van fer tan malament i que el famós oasi català era un miratge com els dels tebeos, que es volatilitzen així que s’hi acosta l’assedegat Garzón de torn.

A finals d’estiu ja auguràvem que el nou curs no seria fàcil, amb la crisi econòmica en plena forma i amb l’amenaça de la grip A. Però no prevèiem que patiríem també una crisi anímica com a país per culpa de la pandèmia de la corrupció, i de la nostra incapacitat per combatre-la adequadament un cop ja és massa tard per prevenir-la.

Si ens desmoralitzem, els virus diversos trobaran el terreny abonat per multiplicar-se fins a l’infinit. Ens toca plantar-los cara, quin remei. La llàstima és que la delinqüència d’americana i corbata (o d’americana de quadres, tant se val) no es cura amb tres dies al llit i amb paracetamol cada sis hores.

Sigui com sigui, el primer pas per lluitar contra una malaltia és diagnosticar-la. Hauria estat pitjor que la cosa continués avançant en veu baixa, fins arribar a aquell estadi irreversible en què el cirurgià et diu: “L’hem obert i l’hem tornat a tancar, sense poder extirpar res: estava tot massa escampat”.

Hem fracassat en qüestió de medicina preventiva, sí. Però és una sort, dintre de la desgràcia, que hagi saltat l’alarma avui en lloc de demà passat. Salut, doncs, i per molts anys.

D’alegries caduques i roba per rentar

El referèndum d’Arenys de Munt va ser una lliçó democràtica que ens va proporcionar una dosi de felicitat col·lectiva. Se’n va parlar molt, però la festa va durar poc. Quatre dies ben comptats. El 13-S d’Arenys va quedar eclipsat per la carta de confessió milletiana que tots vam llegir el 17-S. Des d’aleshores, més d’un independentista d’última fornada ha tornat a canviar d’opinió: si el país real que tenim és aquest, tampoc val la pena alliberar-lo. Una reacció tan comprensible com immadura. Potser és còmode portar la roba a rentar a casa dels pares cada cap de setmana, però aquesta dependència postadolescent arriba un moment que cansa. Si la mare et renta la roba, et pot exigir a canvi que assisteixis al dinar familiar de diumenge. I tu ho faràs no pas perquè t’agradi petar la xerrada amb la tieta, sinó perquè has de recollir la bossa amb la roba neta.

Al final, fins i tot el fill més barrut s’acaba comprant una rentadora. Que la roba està feta un fàstic? Doncs la renta amb un programa intensiu contra la brutícia incrustada. Però sense sortir de casa. Perquè fa vergonya anar de marrà per la vida, i perquè és la millor garantia de no perdre un llençol a cada bugada.

Les dones no som bones si no estem bones

He parlat a posta de les mares que renten la roba. Involucrar els homes en això de posar rentadores seria políticament correcte però estadísticament fals.

Vaig rebre una educació igualitària. La meva escola era una bombolla progre i catalanista d’aquelles que aprofitaven les escletxes del franquisme tardà. En créixer, vaig descobrir que aquell meu món havia estat un altre miratge de tebeo (perdó: de Cavall Fort).

De joveneta, no em vaig plantejar mai ser feminista. No calia: era una reivindicació superada, les dones de la meva generació ja ho teníem tot guanyat. Faríem una carrera, accediríem a una feina d’acord amb les nostres capacitats i arribaríem tan lluny com ens portessin els nostres mèrits. La idea de les quotes femenines, llavors, m’hauria fet gràcia: a mi em valoraran per bona, no pas per dona, on vas a parar.

Però han passat els anys i a les dones no se’ns valora perquè siguem bones: el que més puntua és que estiguem bones. El masclisme barroer, que semblava eradicat, ha recuperat terreny, potser perquè a internet les grolleries campen amb impunitat. Avui ningú ens mira als ulls, he dit als ulls. Tenim feines pitjors i més mal pagades, anem tot el dia amb un coet al cul per sentir-nos mínimament realitzades com a professionals i com a mares. I, quan arribem a casa, ens toca separar la roba blanca de la de color.

(publicat a la Revista d’Òmnium, hivern 2009)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>