No et fiquis on no et demanen

dilluns, 21 desembre

El quart embaràs es trobava en la fase clandestina, del sí però no. Sí que ho estàs però que no se sàpiga, encara. Perquè no calgui donar explicacions en cas d’un possible avortament, i per poder anar paint la idea en petit comitè abans que sigui de domini públic.

Un dissabte a la tarda, després de deixar els nens a l’esplai, vas anar al súper i vas carregar massa, per no perdre el costum. Caus en l’esquer de les ofertes i omples el carretó amb aquella alegria. Vuit bosses de plàstic, vuit. La caixera te les va donar d’una en una, obsequiant-te amb una mirada d’odi per cada bossa. Si el medi ambient està com està és perquè tu te’l carregues.

Ja al carrer, vas confirmar que t’havies passat. I vas començar a patir pel fillet que no era, i que potser no seria mai per culpa teva. Segur que una prenyada té prohibit portar tant de pes i durant tanta estona. Perquè no havies anat al súper de davant de casa, sinó al que hi ha cinc semàfors més avall. El panorama: tu, l’embaràs incipient, les vuit bosses de plàstic i amunt, que fa pujada.

Vas arribar al portal escopint el fetge per la boca, cansada i espantada. Vas trucar a l’intèrfon i vas suplicar al pare de les tres criatures i quart que baixés a ajudar-te. I en això va entrar en escena ella, la veïna del tercer. La que amb prou feines et diu hola si coincidiu per l’escala. Va passar pel teu costat arrufant el nas i, quan va topar amb el marit que corria a rescatar-te (a rescatar-vos), es va aturar en sec, et va mirar als ulls per primer cop a la vida i, vermella de ràbia, va vomitar un míting inoportú, pretesament feminista. “Què passa, que no pots dur les bosses tu sola? Quina vergonya, dependre tant del teu home!”. (Sí, són paraules literals. Sí, l’escena queda poc creïble. Però va anar ben bé així i va dir ben bé això.)

Escolta, maca, com si vull tenir un esclau que em venti. No et fiquis on no et demanen. No hem tornat a l’era de les cavernes: només estem intentant evitar un avortament. Però callo, que no et mereixes tenir-ne l’exclusiva.

No li vas dir res del que et passava pel cap. Vas fer un gest que volia dir deixem-ho córrer i vas avançar d’esma cap a l’ascensor, amb un paquet de dotze rotlles de paper higiènic a la mà i amb unes ganes reprimides de llançar-los tots dotze (i algun més de propina) contra la veïna exaltada.

10 Comentaris a No et fiquis on no et demanen

  1. Gloriabruna's Gravatar Gloriabruna
    21 desembre 2009 , 23:12 | Enllaç permanent

    Amb veïns així, més val tenir enemics

  2. tonix's Gravatar tonix
    22 desembre 2009 , 8:35 | Enllaç permanent

    Ostres quina veïna tan txunga, no?

  3. Alba Padró's Gravatar Alba Padró
    22 desembre 2009 , 10:31 | Enllaç permanent

    Enveja ;-) pura i dura!

  4. Gisela's Gravatar Gisela
    22 desembre 2009 , 10:47 | Enllaç permanent

    I què et va dir quan et va veure la panxeta ?

  5. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    22 desembre 2009 , 10:52 | Enllaç permanent

    Bona pregunta, Gisela. Un dia, quan ja estava de més de 7 mesos, em va mirar i va exclamar: “Estàs embarassada?!”. Em vaig haver de mossegar la llengua per no retreure-li llavors la bronca injustificada que m’havia clavat mesos enrere. M’encantaria que llegís aquest post, però no seré jo qui li digui que la faig sortir en un blog!

  6. Berta's Gravatar Berta
    22 desembre 2009 , 12:34 | Enllaç permanent

    Només faltaria que no ens puguéssim organitzar com ens dona la gana!!! Jo quan arribo a casa amb la compra truco per l’intèrfon i faig baixar als meus fills, que no mengen ells??

  7. Josep's Gravatar Josep
    22 desembre 2009 , 15:49 | Enllaç permanent

    jajaja. Jo tinc uns veins del tercer igual d’antipàtics. I crec que part del motiu és que tu estàs el quart i ella al tercer. En el meu cas no està justificat que no em parlin per això, però segurament estan una mica farts del soroll que fan els meus petits.

  8. David Viñas's Gravatar David Viñas
    22 desembre 2009 , 20:42 | Enllaç permanent

    Jo crec que el problema està en què, quan vas arribar al portal, vas escopir el fetge per la boca. A mi em faria molt de fàstic veure que algú fa això a la meva comunitat i també li contestaria malament, segur que sí.

  9. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    22 desembre 2009 , 21:18 | Enllaç permanent

    He, he, David, ara ho entenc: la culpa de tot plegat la tenen les metàfores! Però t’asseguro que la descripció de com va anar la cosa és objectiva, sense cap altra figura retòrica que la del meu fetge pel terra del portal, ai, uix!

  10. Carme's Gravatar Carme
    22 desembre 2009 , 22:31 | Enllaç permanent

    Je,je,je…quan més veïns, més endins :-)
    Jo tinc una veïna que quan coincidim a l’escala i les nenes l’estan liant, em diu “això et passa per voler jugar a nines”. Ella no té fills, evidentment.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca