Deixar-lo plorar no és cap delicte

diumenge, 27 desembre

Hi ha qui pensa que deixar plorar un nadó (de quinze dies o de quinze mesos, tant se val) és un crim. Un acte propi de pares desnaturalitzats que hauria d’estar prohibit per la llei de tots i cadascun dels estats del món mundial. Els atacants de les llàgrimes infantils solen ser els mateixos que defensen perllongar la lactància materna fins que els nens diguin prou. Sembla que una cosa vagi lligada amb l’altra. Tu et sents un bitxo raro, perquè encara alletes el teu fill de quinze mesos, i no tens pressa per deslletar-lo, però sovint el deixes plorar amb aquella alegria, convençuda que no li estàs provocant un trauma de per vida.

O sigui, que ets una criminal als ulls dels seguidors més fervents del carlosgonzalisme. I beneït sigui en Carlos González, el pediatre que ha fet més per la lactància materna. Però, ai, no comparteixes gaire la seva filosofia sobre l’educació dels fills. Sí que els omples de petons, només faltaria, però no et llences a terra per agafar-los al vol cada cop que es foten de lloros, perquè tampoc els farà cap mal aprendre a caure i a aixecar-se solets.

Els nadons neixen plorant, és de les poques habilitats que dominen de forma innata. Intentar que no plorin mai és un repte contra natura. Un impossible que genera més frustracions en els pares que en la criatura. El plor és una forma d’expressió del nen, i és evident que no s’ha d’ignorar, però tampoc s’ha d’evitar al preu que sigui. A veure si, de tant lluitar contra les llàgrimes per no crear adults traumatitzats, acabarem creant adults incapaços de treure enfora els sentiments.

Plorar és un verb alliberador. Segur que ja hauries rebentat, si t’haguessis hagut d’empassar totes les llàgrimes que has vessat d’ençà que vas aterrar a la Terra el mateix any que l’home trepitjava la Lluna. I això que, a la teva edat, tens altres maneres de canalitzar la ràbia o el disgust o el dolor. Pots parlar o escriure o mossegar-te la llengua. Un nadó que no parla ni fa poemes de desamor (encara) bé ha de tenir el recurs de les llàgrimes quan les coses no són ben bé com ell voldria.

No tenir motius per plorar seria fantàstic, i tant, però la vida és així, no l’has inventada tu. Si els teus fills s’entrenen ara a plorar per petits contratemps, estaran més preparats per fabricar litres d’aigua salada la primera vegada que la parella els enganyi i ells necessitin buidar-se del tot abans de recuperar les ganes de tirar endavant.

Amb sort, algun dia la teva filla o els teus fills ploraran d’emoció, quan s’hagin convertit ells també en mares o pares d’una criatureta preciosa i ploranera perquè sí.

29 Comentaris a Deixar-lo plorar no és cap delicte

  1. Alba Padro's Gravatar Alba Padro
    27 desembre 2009 , 12:38 | Enllaç permanent

    Jo sóc carlosgonzalista, jeje aviso ;-)

    De totes maneres, em sembla que les coses cal matisar-les. Deixa plorar un nadó per ” fer-li més grans els pulmons” o deixar-lo plorar “perquè encara no li toca” o simplement deixar-lo plorar per allò que diuen que et pren el pèl, no em sembla bé.
    Només es tracta d’atendre les necessitats de la criatura. És clar que moltes vegades no els pots agafar: ets a la dutxa, ets a la cuina, estàs estenent la roba, parles fer telèfon…. hi ha moments en el que les mares no som pops i no podem fer-ho tot. Però si podem, si podem calmar aquell plor… no fer res o no escoltar en sembla molt trist.

    Si consolar o intentar-ho està a les nostres mans per què no fer-ho???

    Un altre cosa és quan els nens es fan grans i cauen o s’enrabien, és clar que ploren hi han de plorar, és la seva manera de transmetre’ns la ràbia i el disgust que els causa la situació. És lícit. Jo també ploro! I m’agrada que algú m’escolti!

    No crec que consolar sigui mal criar… crec que aquest es precisament el problema. Els adults en la nostra relació amb els altre adults ( i per no dir amb els nens) no sabem oferir consol, no sabem acceptar el plor dels altres. El plor d’un altre adult ens produeix sentiments d’incomoditat… volem fer callar a aquella persona com sigui, quantes vegades hem dit a un amic/amiga ” va no ploris!!”
    Tenim una educació emocional curteta. Saber escoltar el plor amb empatia (posar-se al lloc del altre i intentar entendre què té) hauria de ser aplicat en el plor dels nens i dels adults. I si, és cert que l’empatia moltes vegades no ens surt a les mares ( i més quan fas 100 coses a la vegada, es crema el dinar, tothom et reclama, la feina s’acumula i et voldries fondre)…però si ho intentem amb els nostres fills, ells aprendran a aplicar-ho de grans.

    fuass! quin discurs!

  2. Eva Piquer's Gravatar Eva Piquer
    27 desembre 2009 , 12:44 | Enllaç permanent

    Tens molta raó, Alba. Però tampoc podem sentir-nos culpables perquè tenim un nadó que plora: porten el plor incorporat de fàbrica! El meu fill de 15 mesos plora cada cop que el poso al llit. És com una rutina: el poso al bressol, plora durant un o dos minuts per demostrar la seva disconformitat (ens ha sortit una mica rebel) i ell sol es conforma i s’adorm. L’endemà es desperta més feliç que un gínjol.
    I jo sóc carlosgonzalista… només a mitges!

  3. 27 desembre 2009 , 12:47 | Enllaç permanent

    En una “peli” de gánsters un va dir: “Me gusta tu estilo”. Crec que em d´evitar el nen acaronat.

    És insuportable Per que és indisciplinat, manipulador i no és agradable estar amb ell. A més estan “duchos” per: no seguir les normes, no cooperar, no fer cas d’un “no”, no obeïr, protestar per tot, no distingir entre el que necessiten i el que desitgen, insistir a fer el que ells volen, ser injusts amb els altres i abusar d’ells, no respectar els drets dels altres, intentar dominar a tots, tolerar malament les frustracions, plor fàcil i freqüent o té rabietas/empipaments freqüents, queixar-se constantment d’estar avorrits.

    Una delícia eh?, però el nen acaronat no neix així, ho van construint a poc a poc uns pares permissius que no saben distingir el que necessita del que desitja. En general, també són insuportables. El nen acaronat és rebutjat pels seus companys per “capoll”, insuportable, dominant i egoista. Els adults, també el rebutjen pel mateix i, a més, per maleducados i “tocacollons”. El nen acaronat es converteix en impopular a tot arreu i a la llarga es veurà rebutjat per tots i arribarà malament preparat per a la vida real.

  4. rosser's Gravatar rosser
    27 desembre 2009 , 13:22 | Enllaç permanent

    En el llibre Lo que hacen las madres, sobre todo cuando parece que no hacen nada, l’autora diu que un nadó plora fort quan més vinculat està amb la mare.

  5. Alba Padro's Gravatar Alba Padro
    27 desembre 2009 , 13:30 | Enllaç permanent

    Avui he parlat amb una mare. Van descobrir que la seva filla tenia una malaltia greu per què plorava molt.
    I Dr. Santi, això dels nens acoronats no em queda gens clar. Torno a dir confonem termes. No es tracta de donar al nen tot el que vol, ni molt menys!

  6. Laura's Gravatar Laura
    27 desembre 2009 , 17:28 | Enllaç permanent

    Jo sóc mare primarenca i dia a dia veig que els nens cal educar-los, amb carinyo, però educar-los, ensenyar-los i posar uns límits. ELs nens petits només tenen una manera de manifestar-se, i és plorant, i a vegades, ploren només per expressar la seva disconformitat, com diu l’Eva que fa el seu. No per això has de retractar-te de l’acció que l’ha fet plorar, perquè segurament l’has feta perquè toca fer-la. Tan si ets dels que els deixes plorar com de les que no, crec que s’ha de respectar, perquè ara que ho sóc, crec que cap mare és capaç de fer res per perjudicar al seu fill.

  7. Mey's Gravatar Mey
    27 desembre 2009 , 18:33 | Enllaç permanent

    Ultimament tinc la llàgrima fàcil. De vegades de tristor, d’altres d’emoció…de veure el petit recitant el poema de Nadal o a la gran que em porta una flor. Tinc entés, a més a més, que va bé per hidratar l’ull…
    Els nens ploren per mil motius com nosaltres. Forma part de l’aprenentatge i com a pares intentem valorar cada situació i ajudar-los
    Bon any a tots!

  8. Josep's Gravatar Josep
    27 desembre 2009 , 18:37 | Enllaç permanent

    Que consti que sóc anti gonzalista. Tampoc sóc pro estivillista. Però si agafem la idea general i deixem els matisos, crec que és molt millor deixar plorar una mica perquè de fet costa més. Està clar que deixar plorar un nen MOLTA estona no és bo i en general no ho fem. Però no deixar-lo plorar gens és MOLT fàcil. I tenim tendència a anar cap aquí. Crec que l’Eva i en Dr. Santi volen dir això.

  9. ninitu's Gravatar ninitu
    27 desembre 2009 , 19:48 | Enllaç permanent

    eva, m’encanta el tercer paràgraf!

    si un nen plora perquè sent ràbia (perquè un altre li ha pres una joguina, per exemple), és bo que tregui aquest sentiment. i si no sap parlar, ho haurà de fer plorant. Fer-lo callar de seguida i distreure’l amb una altra joguina no l’ajuda a aprendre d’aquella situació.

    El que en realitat aprèn és que quan tingui un “conflicte” no caldrà que mogui un dit, perquè una mà màgica ia li traurà les castanyes del foc.

    En canvi, si deixem que expressi el que sent, veurà la resposta que això genera i, per tant, aprendrà que plorant (o explicant el malestar quan en sàpiga) obtindrà també una resposta, no tant immediata, però segurament molt positiva, per part dels adults o de la persona que li ha generat el conflicte.

  10. Cristina's Gravatar Cristina
    27 desembre 2009 , 23:19 | Enllaç permanent

    Eva tens sort, el meu gran plorava cada vegada que el posàvem al llit però no un minut, no, una bona estona!! Ja té 15 anys i no té cap trauma. Una altra cosa és quan ploren per dolor o perque tenen un mal dia, però moltes vegades és per demostrar la seva disconformitat.

  11. Sandra's Gravatar Sandra
    28 desembre 2009 , 16:00 | Enllaç permanent

    Per mi si un nen o nena plora és perquè algo li molesta, li fa mal, pena o necessita consol d’algun tipus. Ningú plora per res, per “tocar els collons” o per ser maleducats. És increïble trobar aquestes opinions avui en dia, potser a lèpoca de Franco o Hitler, però en aquests temps en què tenim els fills què volem, treballem per criar-los i disfrutem de la resta del dia amb estar amb ells, … No trobo coherent deixar-los plorar perquè es desfoguin, jaja, em fa riure això. ELS NENS PLOREN PER CRIDAR L’ATENCIÓ I ESTEM PROGRAMATS NATURALMENT PER RESPONDRE A LES SEVES NECESSITATS.
    Jo no dic donar-lis coses que els perjudiquin, però perquè negar-lis coses que no els fa cap mal? És que als adults us neguen les coses perquè si? I sobre el tema de plorar per dormir al bressol? Doncs deixeu-los dormir amb vosaltres, no hi ha cap mal. O no us agrada a vosaltres dormir amb ells? O amb la vostra parella? Encara no he trobat cap explicació negativa de no dormir amb els nens.

  12. Alba2's Gravatar Alba2
    29 desembre 2009 , 10:16 | Enllaç permanent

    Uy uy uy però quanta confussió!!!

    Em penso que no has aprofundit gaire en les idees del que anomenes “Carlosgonzalisme”, o en altres paraules, la “crianza con apego”, http://es.wikipedia.org/wiki/Crianza_con_apego
    Com veus, no diu enlloc res sobre “no deixar plorar per res del mon”

    Dius: convençuda que no li estàs provocant un trauma de per vida
    És aleshores acceptable tot allò que no provoqui un trauma de per vida?

    Dius: no et llences a terra per agafar-los al vol cada cop que es foten de lloros, perquè tampoc els farà cap mal aprendre a caure i a aixecar-se solets.
    Els pares que “no deixen plorar” tampoc ho fan això. Si es cauen, observen la reacció del nen, i si plora, li ofereixen consol, però no li reprimeixen, ¡es molt diferent!

    Dius: Els nadons neixen plorant.
    No és cert, hi ha moooolts nadons que no ploren en neixer, tot depen de lo respectuosa que sigui la atenció que li donin, els nadons que son separats de la mare ploren, els que els deixen en contacte pell amb pell amb elles i se’ls deixa bategar el cordó, rarament ploren, comencen a respirar sense necessitat de cridar ni plorar.

    Dius: Intentar que no plorin mai és un repte contra natura. Un impossible que genera més frustracions en els pares que en la criatura. El plor és una forma d’expressió del nen, i és evident que no s’ha d’ignorar, però tampoc s’ha d’evitar al preu que sigui.
    Una altra mostra de que no coneixes en profunditat la idea del “attachment parenting”. Ningú defensa aquesta idea d’evitar com sigui que plorin, es tracta de respondre al plor en interpretar els missatge que el nadó està donant per cobrir la seva necessitat o desig si es pot o es considera convenient, i si es necessitat simplement de desfogar-se o no es pot o no es convenient satisfer la demanda del nen (perque vol jugar amb un ganivet,trencar alguna cosa…), oferir el nostre consol i acompanyar-los en la seva expressió demostrant que ens importa el que està sentit.

    Dius: A veure si, de tant lluitar contra les llàgrimes per no crear adults traumatitzats, acabarem creant adults incapaços de treure enfora els sentiments.
    Precisament el que es busca es que sapiguin que els seus sentiments son escoltats, és més fàcil que un adult sigui incapaç de traure els seus sentimens si pensa que així aconseguirà que el deixin sol.

    La resta de la teva entrada queda ja resposta.

    Et recomano un clàssic de Psicologia Infantil, El Niño Feliz, i potser t’aproparàs a entendre una mica millor allò del que ja has escrit.

    Em d’entendre el matís entre “permetre plorar” i “deixar un nen que plori sol”, és el segon concepte el que es critica pels pares que creuen amb l’estil de criança que parlem.

    Per cert, jo no “deixo plorar” la meva filla, però ha plorat i li permeto plorar, i tant!! i ha plorat quan jo he pogut fer que deixés de plorar atançant-li alguna cosa que no era bona per ella, però ha plorat als meus braços, amb els meus petons i ha caigut moltes vegades sense que jo volés a agafar-la, ella mateixa (té 18 mesos) s’ha aixecat i s’ha expolsat i a continuar jugant.

  13. 30 desembre 2009 , 2:26 | Enllaç permanent

    Hola Eva, y comentaristas
    Felicitats per el blog, a pesar de que en esta ocasión intevengo para discrepar de tu planteamiento o, al menos, de parte de él.

    ¿Será que las Albas traen el alba de lo nuevos tiempos con su nombre?

    Poco puedo añadir a lo que dicen ambas Albas, a la segunda de las cuales también me gustaría conocer (ya tengo el privilegio de conocer a la primera, la Padró).

    La teoría del apego de John Bowlby, que es a quien sigue principalmente Carlos González en este materia, eso sí, con algunas dosis de humor local, lo cual siempre es de agradecer, es la única teoría sobre desarrollo infantil con soporte científico consensuado (es decir con comprobaciones empíricas realizadas por investigadores y publicadas en revistas científicas de prestigio según los cánones del método científico). La base de atender al bebé que llora tiene soporte científico además en distintas disciplinas, como la etología y la etnopediatría o la neurología. Bowlby parte de una amplia base de casos estudiados en guarderías y orfanatos del Reino Unido tanto por él como por sus colaboradores y colegas.

    Para ampliar. véase http://es.wikipedia.org/wiki/John_Bowlby o, más extensamente, http://www.naturalchild.org/guest/natural_parenting.pdf (en inglés).

    En resumen la “crianza feliz” como la llama la psicóloga Rosa Jové, consiste en atender a las necesidades que manifiesta el bebé, asumiendo que son válidas tal como las manifiesta él. Es decir, sin la mediación de nuestra interpretación preconcebida (que es la que nos hace afirmar alegremente que el niño “nos está tomando el pelo”, “aixecant la camisa”, etc.).

    Atender, vigilar, estar al tanto es lo que se promueve, lo cual dista mucho de reprimir o bloquear el llanto, como se afirma de forma un tanto simplista. Simplemente pasar de ellos para que aprendan, se acostumbren o “sepan que la vida es dura” es lo que se critica, porque además es contraproducente y frustrante. El niño que cuando llora no es consolado y acaba callando por cansancio, experimenta su primer acto de sumisión a la autoridad y eso, que tanto criticamos en los adultos, resulta que parece ser positivo para los niños. No lo veo claro, la verdad.

    La crianza con apego es un método consistente en no utilizar ningún método, porque cada niño es un método en sí mismo. Se basa en escuchar, asistir, y vigilar, muchas veces sin intervenir, porque no es necesario. Pero para saber que no hay que intervenir, paradójicamente, hay que poner los cinco sentidos y conocer, actuar como “guardián entre el centeno”, con permiso de Martín Garzo y de su artículo de El País (http://www.clubcultura.com/clubliteratura/clubescritores/garzo/art_educacion.html).

    Fa una mica de ràbia escuchar habitualmente comentarios que van exactamente en la línea contraria a la que es objeto de análisis por Eva en esta entrada: curiosamente quienes invertimos nuestro tiempo, energía y sensibilidad en este tipo de crianza, somos, hasta ahora, los tildados de sobreprotectores, malcriadores, y un montón de calificativos facilones y graciosos que, por otro lado, no tienen más base científica que la que pueda tener la afirmación tan injuriosa como generalizada de que los miembros de cualquier otra raza menos la nuestra son más delincuentes que nosotros, o huelen peor, etc.

    Eso sí, si existe algún estudio longitudinal que demuestre que los niños atendidos según los principios de la crianza con apego son los ciudadanos caprichosos y delincuentes del mañana, me gustaría conocerlo para contrastarlo con los que ya tengo en mi poder que dicen exactamente lo contrario.

    Un padre con dos niñas de cinco y un años y con pocas cosas claras en la vida, menos una: tengo claro, al menos como propósito, que al niño se le atiende cuando llora o está triste, no se le pega y se le respeta. Vamos lo que se hace con el progenitor, la pareja o el compañero de trabajo en situaciones análogas.

  14. Ria's Gravatar Ria
    30 desembre 2009 , 16:28 | Enllaç permanent

    Molt bé Dr Santi, que profitós és el seu comentari. Ara que els pares tenen els seus fills als braços el mínim possible, a veure si aconseguim que tampoc els acaronin!!! No es vagin a pensar els nens que se’ls estimen, fins aquí podriem arribar!!

  15. David Miyar's Gravatar David Miyar
    30 desembre 2009 , 17:16 | Enllaç permanent

    Hola Eva,

    Ayer deje aquí un comentario que iba en la línea de lo que han comentado las dos Albas y Sandra. Pero si, por cualquier motivo, no piensas publicarlo (me salió un mensaje que decía “pendent de moderació”), me gustaría recuperarlo, más que nada porque estuve escribiendo más de media hora, y quería enviárselo a una amiga, tal como lo dejé. Espero que nada del contenido de mi mensaje te haya resultado ofensivo.

    Mi email es davidmiyar@gmail.com por si no te aparece.

    Si el problema es el idioma, lo puede reescribir en catalán (digamos que me cuesta más, y pierdo en esponteneidad, pero cap problema).
    Salutacions.

  16. Equip Criatures.cat's Gravatar Equip Criatures.cat
    30 desembre 2009 , 21:41 | Enllaç permanent

    Hola David.
    Resulta que el programa que fem servir limita els comentaris que tenen més de 2 links i els posa com a pendents de revisió. Això ho fa per evitar que puguin ser spam (normalment porten molts links). Per aquest motiu no es va publicar automàticament el teu comentari tal i com passa normalment. Ara ja hem tret aquesta limitació i ja no tornarà a passar. Veuràs que el comentari ja està publicat.

    Et donem les gràcies, perquè hem pogut trobar un error del programa i solucionar-lo. Segurament ens haguéssim trobat amb el problema tard o d’hora.

  17. David Miyar's Gravatar David Miyar
    31 desembre 2009 , 1:42 | Enllaç permanent

    Queda tot aclarit. Moltes gràcies per la rapidesa i les explicacions. …i disculpes a l’Eva per haver donat per fet que era ella qui controla la publicació de comentaris.

  18. joseppc's Gravatar joseppc
    31 desembre 2009 , 15:25 | Enllaç permanent

    David: Això que dius:
    “La teoría del apego de John Bowlby, que es a quien sigue principalmente Carlos González en este materia, eso sí, con algunas dosis de humor local, lo cual siempre es de agradecer, es la única teoría sobre desarrollo infantil con soporte científico consensuado (es decir con comprobaciones empíricas realizadas por investigadores y publicadas en revistas científicas de prestigio según los cánones del método científico).”

    O trobo un xic fort i exagerat. Deixant de banda el link de la wikipedia(espero que no diguis que està consensuat perquè està a la wikipedia), a l’altre link hi ha un article bastant llarg. Quan dius que és l’únic basat amb el mètode científic i bla bla bla et refereixes a que l’article aquest segueix el mètode científic?

    Només és per confirmar-ho. D’entrada en Carlos Gonzalez no me’l crec però potser estic equivocat. Si llegeixo això canviaré d’opinió?

  19. joseppc's Gravatar joseppc
    31 desembre 2009 , 15:32 | Enllaç permanent

    David: el link de John Bowlby a la wikipedia no el deixa massa ben parat. I de moment encara em deixa més dubtes sobre això de “consensuado” i “método científico”. Seguiré investigant…

  20. 4 gener 2010 , 4:00 | Enllaç permanent

    Respuesta y enlaces para Josep (y resto de interesados):

    Hola Josep:

    Te felicito por tu espíritu crítico, sobretodo por lo de “seguiré investigant”: es la única manera de formar un criterio propio. En eso estamos también algunos.

    He de reconocer que he empleado alguna afirmación a modo de provocación, —sin que ello implique que tal afirmación la haya hecho de forma gratuita-, y veo que ha surtido efecto :-)).

    En cuestiones de crianza, un campo social y mediáticamente dominado por ciertas tesis conductistas extremas (como el método Ferber, —Estivill, aquí en Catalunya— o títulos del estilo “Tu hijo es un tirano”) a veces tengo la poco rigurosa tentación de hacer lo que proponía el político y pensador cubano, José Martí: “Del tirano di todo, di más” (en este caso, el “tirano” sería esa posición generalizada y dominante, asentada casi como axioma políticamente correcto consistente en creer, de forma casi religiosa, que los niños son intrínsecamente perversos desde el segundo uno de su nacimiento y que hay que “meterlos en cintura” cuanto antes, eso sí, siempre “por su propio bien”). Yo, no sigo esta creencia: creo que esta filosofía como máximo puede llegar a ser práctica para los padres, lo cual es legítimo, pero debe manifestarse claramente su objetivo, sin que haya lugar a equívocos.

    Por tanto, estoy dispuesto a que en el terreno de la psicología evolutiva en su etapa infantil, alguien sugiera otra fundamentación teórica con más soporte empírico que la teoría del apego. Sin embargo, está por demostrar, sobretodo a la luz de los últimos avances en genética y neurociencias, como a continuación se expondrá en las referencias y obras que sugiero consultar.

    Anem a pams:

    Contesto a tus dudas y críticas (1 y 2) e incluyo referencias para su consulta que espero que ayuden también a otras personas interesadas en este tema (3).

    1. Dices que “el link de John Bowlby a la wikipedia no el deixa massa ben parat”

    He buscado y rebuscado en la entrada de wikipedia (a la que, por cierto, no doy más valor, lógicamente, que la que puede tener una referencia rápida y de fácil acceso a la biografía del individuo). No encuentro la parte en la que sale mal parado el insigne investigador del desarrollo infantil. Salvo que te refieras a la nefasta traducción del original inglés que se ha utilizado, pero no creo que sea eso lo que pretendes criticar.

    Lo que veo una critica a sus investigaciones iniciales, a raíz de la cual, por cierto formuló precisamente la teoría del apego. La teoría del apego se enseña como una teoría cada vez más afianzada en Psicología y Educación social, precisamente porque tiene un fundamento científico importantísimo. En su obra La evolución de las especies, verás que algo parecido le sucedió a Darwin. Sin embargo, salvo por los creacionistas, y principalmente en los EE.UU., existe un amplio consenso en la comunidad científica en torno a la validez de su teoría, con las aportaciones y matices que durante el siglo pasado se fueron añadiendo y se siguen incorporando. Es decir, el hecho que una teoría científica tenga lagunas o datos pendientes de comprobación no la invalida necesariamente.

    2. Planteas esta pregunta: “Només és per confirmar-ho. D’entrada en Carlos Gonzalez no me’l crec però potser estic equivocat. Si llegeixo això canviaré d’opinió?”

    Me temo que no puedo confirmarte si cambiarás o no de opinión pero confío en que seguirás investigando, tal como tú mismo te has comprometido a hace. Y me alegro, porque en eso consiste la libertad: en que uno mismo se forme sus opiniones de forma documentada y crítica.

    No explicas por qué no “te crees” a Carlos González “de entrada”. No sé si has leído el libro Bésame Mucho, o su versión en catalán Omple’m de petons, pero con el espíritu crítico y autocrítico que, intuyo, tienes, en ese libro encontrarás al final una extensísima bibliografía, que le sirve de soporte documental, y que te puede servir a ti para adentrarte más en la teoría del apego y en el resto de las tesis que defiende Carlos González (quién, por cierto, no hace sino recoger y divulgar, con esa ironía fina que le caracteríza, las investigaciones más recientes en el ámbito del desarrollo infantil y la crianza).

    Si algo tiene Carlos González, que es quien me “presentó” a John Bowlby, es que justifica todas sus afirmaciones con referencias bibliográficas que se pueden consultar. Por cierto, al revés de lo que hacen, otros que escriben y escriben libros sin soporte bibliográfico alguno (aquí me refiero al mediático Dr. Estivill y su retahila de manuales de autoayuda para padres —porque los pobres niños, y esto ya es opinión personal, son quienes lo sufren—). Yo mismo desconocía la teoría del apego hasta que me convertí en padre y empecé a buscar qué estilo de crianza me convencía más.

    3. Por si quieres seguir investigando, aún más, aporto aquí algunos enlaces, con un poco de todo, vídeos, blogs y artículos académicos (pido disculpas por la extensión).

    Todas estas referencias mencionan pruebas de la ciencia (porque se habla de cómo se transforma del cerebro del bebé) a favor de atender al bebé que lo reclama. Por tanto, aunque la opción de crianza que uno elija es libre, como dice la autora de Why Love Matters:

    “Picking up your crying baby or ignoring it may be a matter of parental choice, but the effects will be etched on your baby’s brain for years to come. Putting your one-year-old in a nursery or leaving them with a childminder may turn out to be a more momentous decision than you thought.”

    (Coger en brazos al bebé que llora o ignorar su llanto puede ser una cuestión de la opción de crianza que cada uno elija, pero las consecuencias de esa conducta quedarán grabadas en el cerebro del bebé durante años. Dejar a un niño de un año en una guardería u optar por un cuidador personal puede convertirse en una decisión mucho más trascendente de lo que uno pueda pensar.) [La traducción es mía].

    A.

    No hay como ir a a las fuentes originales (en este caso su traducción al castellano [que yo sepa, no está en catalán], Bowlby, J (1998), EL APEGO (EL APEGO Y LA PERDIDA I), Paidos. Son tres volúmenes pero con este te puedes hacer una idea sobre lo solidez y los fundamentos de su teoría.

    Por si no tienes tiempo, te copio el resumen del libro que aparece en la Casa del libro:

    “La publicación del El apego y la pérdida marca un hito en la historia del psicoanálisis y de la psicología en general “, dijo The Times Literary Supplement en el momento de la aparición de la trilogía del mismo título. Pues bien, en este primer volumen, Bowlby avanza sus célebres y cuidadosas investigaciones -que serán analizadas más en detalle en el segundo y tercer volúmenes- acerca del enorme impacto que tiene sobre el niño la separación temprana de la figura materna. Aquí se refiere, de modo especial, al proceso que se pone en marcha en la conducta de apego y muestra de qué modo los estudios empíricos con niños nos han hecho descubrir pautas conductuales muy concretas, confirmadas por la biología. Bowlby deja muy claro que el apego humano es una reacción instintiva y tan trascendental para la supervivencia como la alimentación y la reproducción. ” He aquí un libro verdaderamente importante -dijo respecto a la primera edición el profesor Robert Hinde en Animal Behaviour- que recorre un camino minucioso hasta llegar a establecer un marco de referencia común entre dos áreas del conocimiento antes separadas y que algunos creían incompatibles: el psicoanálisis y el estudio de la conducta”.

    B.
    http://alfredo-reflexiones.blogspot.com/2008/09/el-apego-una-hermosa-teora-psicolgica.html

    Con este enlace, tiro piedras sobre mi tejado, ya que este profesor de psicología evolutiva habla de que probablemente existen otras teorías más sólidas que la del apego. En todo caso, yo me he referido exclusivamente al ámbito de la primera infancia, y no a la psicología en general, y diría que no existen investigaciones tan exhaustivas como las que fundamentan la teoría del apego, sobretodo porque el objeto de estudio era el propio niño en cada caso (Uganda, Rumanía, Reino Unido y durante varios años), al revés de lo que ocurre con otra teorías, como la del psicoanálisis, donde el objeto de estudio es el adulto que relata su infancia. Del mismo autor, una revisión del estado actual de la Teoría del apego: http://www.paidopsiquiatria.com/rev/numero4/Apego.pdf.

    C.

    http://mimosytta.wordpress.com/2009/08/16/experimento-del-apego-harry-harlow-john-bowlby/

    Dos vídeos (muy impactantes): se trata un documental de hace algunos años que emitió TVE que menciona los experimentos realizados por Bowlby y Harry Harlow para fundamentar empíricamente la teoría del
    apego: Son 7,5 minutos (también está el original inglés debajo)

    D.

    http://elmundodearmandilio.blogspot.com/2008/11/el-cerebro-del-beb-de-eduard-punset.html

    Entrevista de Eduard Punset a Sue Gerhardt (http://en.wikipedia.org/wiki/Sue_Gerhardt) sobre las implicaciones para el cerebro del bebé que vive una situación de estrés excesivo por la falta de atención en momentos de llanto o cuando desaparece su cuidador (los comentarios que siguen al vídeo tampoco tienen desperdicio, para quien le interese el tema de dejar o no llorar a los bebés).

    E.

    http://www.guardian.co.uk/books/2004/jul/17/highereducation.booksonhealth (en inglés)

    Una reseña al libro sobre el que versa la conversación entre Punset y la autora, Why love matters, en el que la psicóloga recoge todas las pruebas de las neurociencias en esta materia, tomando como base las experiencias de Ainsworth y Bolwby, con especial atención en todas las cuestionas asociadas a la hormona cortisol, del estéres, y su efecto indeleble en el cerebro del bebé, preparado para soportar unos niveles de coritsol determinados y muy inferiores a los del adulto.

    E.

    http://www.crianzanatural.com/forum/forum_posts.asp?TID=64858r:

    Aquí aparecen comentarios de una persona que realiza una investigación sobre este tema (si bien desconozco el nivel de “autoridad” en la materia del que está revvestiada) sobre los problemas fisiológicos que sufre el bebé en función de la conducta que el adulto adopte. Dice entre otras cosas que:
    “Las partes del cerebro que regulan la emisión y control de estrés en el bebé no están aun desarrolladas, la amígdala se desarrolla primero (emisora de cortisol y encargada de almacenar los recuerdos inconscientes) y el hipocampo no está totalmente desarrollado hasta que el bebé tenga alrededor de 2 años de edad.”
    “El hipocampo puede dañarse por demasiado cortisol si el estrés dura demasiado tiempo, y también su capacidad de controlar el estrés cuando la persona es adulta.”
    “El punto más interesante del video y creo vale la pena resaltar que la sinapsis o conexiones neuronales que se establecen en el cerebro de un recién nacido dependen del trato que reciben, es decir que el amor, cuidado que reciba determinará un tipo de conexiones y el maltrato o descuido determinará otro tipo de conexiones neuronales y esto quedará de forma permanente en el ser humano. Aquí se cumple algo que mencionaba Jhon [sic] Bolwby (uno de los pioneros en introducir las nuevas ideas de attachment parenting) en uno de sus escritos que el amor y el cuidado que se le de al pequeño ser humano serán tan o más importante que su herencia genética. “

    Disculpad la extensión.

  21. Alba2's Gravatar Alba2
    4 gener 2010 , 10:13 | Enllaç permanent

    Hola David, gràcies pels teus comentaris, en general al tema i respecte al meu comentari.

    Volia afegir una cosa: fins i tot Aletha Solter, gran defensora del plor terapèutic en nadons, podeu llegir el seu llibre “Llantos y rabietas” amb el cual no es que estigui totalment d’acord, diu i amb això si coincideixo, que els nens petits MAI han de plorar sols, que sempre ho han de fer amb contacte físic i molta atenció per part de l’adult.

    Per cert, no deixa de resultar-me irònic, i graciós en el bon sentit de la paraula, que algunes de les persones que defensen el deixar plorar diguin uns que no deixar plorar es “un impossible” i d’altres que “es MOLT fàcil”.
    Potser ho haurieu de provar… :-)

  22. carme's Gravatar carme
    27 gener 2010 , 23:23 | Enllaç permanent

    Eva, el meu nen té 14 mesos, li dono el pit, dorm amb nosaltres i gairabé mai té la necessitat de plorar. Quan hem necessita estic al seu costat i quan rarament plora, l’abraço. Hem fa pensar que una criatura que plora alguna cosa se li està escapant als pares: necessita contacte, necessita protecció, pit, petons…No donar-li el que esmeno hem faria sentir molt mala mare i sentir que li dono patiment al meu fill quan la meva intenció es la seva felicitat i estimarlo.

    Ara, al meu marid i jo rebem més que el meu propi fill, li debem que ens deixi estimar-lo tant. No necessito cap ciència per a saber que és el que s’ha de fer: tinc el resultat en la satisfacció del meu nen i la nostre.

  23. Jemina González's Gravatar Jemina González
    28 gener 2010 , 2:00 | Enllaç permanent

    No vull deixar d’afegir que el fet de no deixar plorar no té res a veure amb consentir…

    Tinc 2 fills, el gran té 4 anys i el petit farà 1, estimats, acaronats, alletats, respectats…..

    A mí la gent em pregunta si els meus fills no saven plorar, perque mai ho fan, bé no abans dels 9-12 mesos. Per què? Perque fins que el nen comença a gatejar i vol arrivar a llocs o es pot fer mal o vol coses que no pot tenir, les seves necessitats són: amor, alimentació, salut e higiène. I gossaría dir que en aquest ordre.

    Si els hi dones això no tenen cap necessitat de plorar.

    Ara bé, els meus fills sí ploren, i els hi deixo plorar, sobretot al gran, quan s’emprenya perque no li compro el que vol, quan s’enràbia perque no pot sortir-se amb la seva…..però jo soc al seu costat i ha d’aprendre que sempre hi serè, però no sempre té el que vol (material sobretot) i menys encara en el moment que ell vol.

    El petit no plora tant, de moment, però ho farà quan vegi que els seus desitjos no sòn sempre satisfets.

    Estimar no és consentir, i quan estimes algú no vols que pateixi, per tant no vols que plori i per tant deixar plorar a un nadò i encara pitjor, deixar-lo plorar tot sol, no és pel seu bé, es una agressió i un abandonament per part d’aquells que se suposa son capaços de donar la seva vida per ells.

  24. Olga's Gravatar Olga
    28 gener 2010 , 8:48 | Enllaç permanent

    No se trata de ahogar el llanto, sino de cuando ocurre consolar y acompañar y no soltar perlas del tipo “pero si no ha sido nada” cuando el peque se cae y se ha hecho daño, así si creamos adultos incapaces de expresar sentimientos porque nunca se les ha dado importancia desde pequeños y lo de los bebés pues claro, lloran, no tienen otra manera de comunicarse, intentar que un bebé no llore el como intentar que un perro no ladre o que un pájaro no trine, pero el llanto gratuito es con lo que no estoy de acuerdo. Por qué no vamos al coger al bebé si al dejarlo en la cama llora?? qué problema hay?? Lo maleducarmos?? Lo consentimos?? NO! Empatizamos con sus sentimientos y le damos lo que necesita, que no es lo mismo querer una bolsa de chuches que querer el contacto físico de una madre. En base a mis dos años y medio de experiencia como mamá, para mí queda de sobra demostrado que la crianza natural es la mejos crianza, porque no tengo ningún pequeño dictador en casa, sino un niño sensible, empático, gracioso y como no llorón cuando lo necesita, pero sabe que su madre está ahí para acompañarlo y comprenderlo.

  25. marta's Gravatar marta
    28 gener 2010 , 12:53 | Enllaç permanent

    Tinc un fill de gairebé dos mesos. Al neixer no va plorar i va ser l´únic nen que no ho va fer en més de 12h ( part induÏt,´14hores porta a porta amb la sala de parts )
    El meu nebot té 10 dies, estava plorisquejant al cotxet a la botiga mentre la seva mare era treballant al pis inferior. Ha pujat perqué l´he avisat, li ha fet sshhhhs i li ha enxufat el xumet, ha fet mitja volta i ha marxat. No té cap necessitat econòmica, el seu fill petit nomès menja i dorm. Està de baixa per maternitat, però s´avorreix a casa. HO trobeu normal?

  26. 31 gener 2010 , 11:14 | Enllaç permanent

    Tinc l impressió que gran part del desacord aquí rau en què algú està confonent el no deixarplorar (entès com a no desatendre el plor) amb no permetre plorar (una quimera i de ben segur una pràctica am conseqüències posteriors). Podria ser?

  27. gemmagras's Gravatar gemmagras
    8 febrer 2010 , 17:58 | Enllaç permanent

    Com se sol dir: “els extrems no són bons”. Un nen/nena que les 24h del dia té algú al costat perquè no plori sens dubte que a la llarga no li ajudarà. De ben segur que es tornarà capritxós/sa i, en ocasions, podria acabar dominant els progenitors. L’altre extrem és el deixar i deixar plorar… que no crec que sigui el cas dels aquí presents. En aquest darrer cas el nen pot sentir-se frustrat i, a llarg termini, podria adquirir actituds violentes pel fet de necessitar que algú l’escolti.

  28. Gingergap's Gravatar Gingergap
    30 maig 2010 , 18:32 | Enllaç permanent

    Hola, jo vaig tenir un dilema quan vaig tindre la meva primera filla, i es que plorava sense que cap mena de cosa la consolés, al final vaig comprendre que plorava per desfogar-se de tantes emocions i per poder-se dormir, ja que durant el dia gairebé no dormia… en fi, una estoneta de plors abans d’anar dormir desestressa, si no proveu-ho.
    Això no vol dir que tant el seu pare com jo no estiguèssim encongits per no saber que fer per que no plorés, almenys no tanta estona…
    Veurem si hauré de fer el mateix amb el que tinc a punt de nèixer!!!

  29. Equip Criatures.cat's Gravatar Equip Criatures.cat
    8 juny 2010 , 18:48 | Enllaç permanent

    Escrit per Bals

    Bon dia a tothom. Felicitar-te Eva per l’article per la dosi d’humor i la teva falta de mètode cinentífic. He llegit les respostes i em sembla que el que en moltes d’aquestes falta precisament són dos aspectes fonamentals per a a moure’s per la vida, en tots els àmbits, el sentit de l’humor i el sentit comú. Mestra, psicopedagoga i sobretot mare. Mare d’un nen de 13 mesos, feliç, n’estic segura, segur, n’estic segura, amb desig de curiositat, n’estic segura,vinculat amb mi, amb el pare i ara ja amb l’educadora de l’escola bressol, avis, tieta…, també n’estic segura. I del que també n’estic segura és que el meu fill SI ha plorat. Va plorar el dia que va néixer i ha seguit plorant aquests 13 mesos. No ha plorat tot el dia, no, i han estat plors diferents que han necessitat respostes diferents. Això si, crec que l’Eva vol dir que en aquests plors diferenciats on el bebè fa demandes diferents, una mare o la persona que fa de figura materna també ha de fer les interpretacions diferenciades i respondre de forma ajustada. El bebè també necessita frustar-se per conèixer’s ell mateix, saber que li passa. Els primers dies de vida un infant plora per supervivència, i aquest fet és universal, és la seva forma d’alarmar que alguna cosa necessita i no és negatiu, aquestes necessitats sovint són interpretades com a malestar i de seguida l’atenem sense interpretar el què li passa, només perquè no se senti malament. El plor és necessàri per a comunicar-se amb l’altre, per a fer-se present, per a expressar-se i dependrà com responem a aquest que k’infant anirà regulant-se, ajustant-se i adaptant-se a la realitat.
    Si responem sempre amb immediates l’infant no pot saber que li passa…li hem de donar temps, també quan plora.
    Em sembla que l’Eva no parla de deixar sol l’infant, si no de deixar-lo plorar i de fer-ho de forma ajustada. Ho escriu portant-ho al terreny d’aquells pares sobreprotectors que n’hi ha, i dels que jo tampoc en sóc partidaria, perquè sese voler-ho li fan un “flaco favor” als seus fills, que com molt bé diu em sembla que el Dr. Santi, no saben diferenciar necessitat de desig
    Per citar algun autor, Winnicott parla de ” la madre suficientemente buena”, ni excés ni defecte…i ell com Bowlby també parla de l’apego, de vegades està bé no agafar-se a una única corrent.
    No sóc Carlosgonzalista ni Estivillista, és més, considero que han fet de la seva tasca una guerra mediàtica que segurament els hi aporta beneficis propis més enllà de la seva tasca per ajudar als demés, però això és un altre tema. Jo sóc sentitcomunilista, jejeje, o com li volgueu dir. Una mare ho ha de ser des de la seva intuició, la seva pròpia història, des dels seus mecanismes inconscients i com diu Winnicott ” una madre no puede aprender lo que debe hacer ni de los libros ni de las infermeras o médicos. Para el experto en el cuidado de los niños, explicar a las madres la enorme importancia de lo que hacen por sus bebés equivale a volverlas conscientes , con el resultado de que entonces “hacen todo menos bien” ” Si no hi ha cap desajust, perquè no confiem més en el nostre instint natural? qui ha d’explicar una mare què ha de fer i com és el seu fill? Cada mare és única i cada fill també,cada indivudu som un univers, perquè som únics, diferents… perquè podem sempre nom i etiquetes a les coses?
    Per acabar dir-vos que com a directora d’una escola bressol municipal que sóc, quan una mare i fins i tot un pare seuen al meu despatx demanant sovint receptes o missatges per apaivagar els seus dubtes, que sovint no són res més que les seves pròpies angoixes, sempre començo i acabo dient el mateix…qui més en sap i qui més coneix el seu fill ets tu que ets la seva mare. Vivim en una societat on s’ha perdut la família extensa i de vegades les mares, no joves com abans, entren a la maternitat amb pors i també amb molt sentiment de culpa, perquè treballo, perquè no en sé, perquè em sento sola… menys teoría i més acompanyament, més contenció i més suport des de la confiança i amb confiança. Tu pots, tu en saps, tu estàs programada per això.
    És el mateix misatge que necssita l’infant: tu pots, tu ets capaç, confio en tu, ho aconseguiràs, esforça’t…i ai´`o no vol dir et deixo plorar desconsoladament i sol quan el que tens és dolor, malestar, por o aongoixa i crec que l’Eva no ha dit això.

    Ara si per acabar ( és que quan m’emociono m’envalo, ho sento!). Pregunteu-vos a tots aquells que mai deixei plorar els vostres fills i filles perquè us sembla horroròs i criminalitzeu als que si ho fem, quan cal, si és l’infant que no pot soportar o sostenir aquell plor o sou vosaltres els que no sou capaços de fer-ho. Sr mare i pare no sempre és la cara bonica de la història, i aquí, a la vida, tots hem d’estar a les verdes i a les madures.

    Sentit comú,amor i sentit de l’humor són la clau per a una bona salut mental.

    Als que m’hagueu suportat llegir fins al final, gràcies i sento haver-me extès tant.

  1. By on 17 gener 2011 at 17:43
  2. By on 17 gener 2011 at 17:45

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>

Les paraules i la vida

Vaig parir el blog per parlar amb alegria de la feina, la vida i les dificultats per casar una cosa i l’altra. D’aquí en va néixer el llibre ‘La feina o la vida’. Ara hi penjo coses que escric quan em cal posar paraules a la vida.

  • El llibre

  • Hemeroteca