Sort que només són dos dies

La setmana laboral ha estat duríssima, la feinada ha anat in crescendo i el divendres has estat a un pas de rebentar. Ho has pagat amb una contractura muscular que es tradueix en un mal de cap resistent al paracetamol. Dissabte al matí no pots aturar el ritme: et toca preparar motxilles, perquè la gran i el mitjanet se’n van d’excursió amb l’esplai. (El mitjà també hi havia d’anar, però li han canviat l’hora del partit de futbol i es perdrà la pujada a Montserrat.) Has de fer-los el sopar de dissabte i l’esmorzar i el dinar de diumenge. I revisar que ho portin tot: sac de dormir, aïllant, pijama, muda de recanvi, cantimplora, lot, necesser, anorac, fulard, carmanyoles, etcètera.

A les tres en punt, la gran ha de ser als ferrocarrils de la plaça Espanya, el mitjanet ha de ser a l’estació de tren de passeig de Gràcia i el mitjà ha de ser al camp de futbol del Sant Andreu. A les dues tots quatre han d’haver dinat, i el petit hauria d’haver fet la migdiada, però ja dormirà al cotxet, quan vagis amb metro fins a passeig de Gràcia i després encetis una cursa d’obstacles en forma d’escales (amb el cotxell a coll i la motxilla del mitjanet penjada a l’espatlla dreta) que té com a meta l’estació de tren. El teu marit se n’ha anat amb el mitjà al futbol i la gran ha marxat sola: en una casa amb més criatures que progenitors, no hi ha pares per a tots.

Tornes cap a casa a corre-cuita perquè el petit ha de berenar, sabent que després hauràs de baixar escopetejada perquè la nevera reclama una visita d’urgència al súper. Buf, això és un no parar. Per sort, el cap de setmana només dura dos dies. Cada minut falta un minut menys perquè arribi el dilluns.