Visca la revolució

divendres, 11 setembre

Semblava que la comèdia del finançament ens entretindria fins al dia del judici final, fins que va arribar l’acord. L’optimista pensa que és el millor pacte possible. El pessimista canta no és això, companys, no és això. El realista sap que la política és l’art d’abaratir el somni.

La gallina ha dit que sí

Com que fa temps que hem sortit de l’ou i n’hem vist de molt grosses, intuíem que la cosa acabaria pitjor de com va acabar. Els amics de Polònia també es van deixar endur per aquest temor, en l’últim programa de la temporada. Van estrenar L’himne del finançament, amb Montilla, Saura i Carod disfressats de gallinetes. “A la gallina dels ous d’or/ ja li és igual un mal acord/ i és que no és pas el primer cop/ que ens conformem amb la propina”, fa en Montilla. I tots tres entonen: “La gallina diu que sí/ ara ja no ve d’aquí./Tenim dret a decidir/mentre decidim que sí.”

Ens passa sovint: ens fan creure que podem fer el que volem, sempre que modifiquem la nostra voluntat fins a fer-la coincidir amb allò que vol el govern de Madrid. I així ens anem encongint com a país, de tant ballar al compàs de la música que toquen ZP i companyia. Qui sap on para la gallineta revolucionària del Llach, aquella que sabia dir prou i enviava l’esclavatge a fer punyetes.

Som com som: covards avesats a estimar una dissortada pàtria. I potser tenim el que ens mereixem, que no és gaire. Avui ni tan sols podem sentir-nos lliures en els concerts de Lluís Llach, perquè el nostre mite de capçalera fa dos anys i mig que s’ha jubilat.

La independència segons Llach

Em regalen l’oportunitat d’entrevistar el meu ídol sense haver de parlar de res en concret. Aquí em teniu, en un bar del Born, fent preguntes que ell respon amb la lucidesa de sempre, i qui sap si amb més franquesa que mai. Repassem la crisi econòmica, el seu adéu als escenaris, el compromís de l’artista, el futur del català, l’homosexualitat, el càncer que va patir en veu baixa… I toquem també, és clar, el tema de l’alliberament nacional.

Demano a Lluís Llach si l’objectiu és tenir un estat propi. “Sóc de procedència anarquista i això de l’estat em costa molt de pair. Jo a l’estat no li dono un paper solucionador de problemes, el veig com un problema en ell mateix. Però, després de seixanta anys d’observació de la nostra convivència amb Espanya, jo diria que la independència és l’única solució. Com diu Xavier Rubert de Ventós, ens equivoquem quan pensem que fent pedagogia algun dia ens entendran. Ja ens han entès fa temps, però no hi ha res a fer. Crec que l’Estat espanyol com a projecte de futur engrescador, on els pobles puguin formar part d’un estat des de la llibertat i la tolerància, té els dies comptats.”

No seré jo qui el desmenteixi.

De sudokus i ambicions literàries

La literatura catalana ha perdut un dels seus noms indiscutibles. S’imposa el dol sense matisos: d’escriptorassos com ell en són parits ben pocs. Però aquí som tres i mal avinguts, i un diari amb edició bilingüe opta per castigar Baltasar Porcel l’endemà de la seva mort. Dedica al novel·lista d’Andratx només quatre columnes amagades al final de la secció de cultura, en una pàgina on també hi cap la notícia de la desaparició d’un actor secundari de Hollywood. A sobre, les quatre columnes es divideixen en un text pretesament informatiu tan esbiaixat com carregat de mala llet i un comentari sobre la seva obra literària en què el crític perdona la vida a l’escriptor, i encara gràcies. Aquesta escatimació de mèrits artístics faria riure, si no fes plorar. Cito Sebastià Alzamora: “Un sudoku resolt per Baltasar Porcel en una tarda de mandra tindrà sempre un valor literari infinitament més alt que l’obra completa dels seus bescantadors”.

Sap greu que la imatge pública de Porcel hagi eclipsat el valor de la seva obra, fins al punt de restar-li possibles lectors. No ens ho podem permetre. A més, la seva arrogància cara enfora (a curta distància podia ser encantador, si volia) era fruit en bona part d’una autèntica ambició literària. Baltasar Porcel aspirava a convertir-se en un gran escriptor, a l’alçada dels grans escriptors universals. Creia prou en si mateix per voler anar més lluny, sempre molt més lluny. Ves per on, tenia allò que als catalans ens falta.

(publicat a la Revista d’Òmnium, tardor 2009)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>