Microbis i altres bèsties

dijous, 23 abril

Em pensava que la proclamació d’independència seria poc o molt sonada. Però no: ha arribat de puntetes, sense fer soroll, amb una discreció típicament catalana. Per deformació professional, me n’he assabentat gràcies als rànquings de llibres més venuts.

Que aquí es parli català no depèn només de mi

La Generalitat gasta un to imperatiu per dir-me que encomani el català. Ara resulta que no tenim una llengua, ni tan sols una llengua malalta: tenim directament una malaltia. I contagiosa. De les que t’obliguen a tancar-te a casa per no anar escampant microbis amunt i avall. Buf, quin mal rotllo. ¿Segur que els autors de la campanya, pagats per tu i per mi, no han trobat una metàfora millor? A part, això del “depèn de tu” ja fa massa temps que dura. Jo he d’anar contagiant el personal i des de les institucions es poden limitar a aplicar una política de vacunacions: injecten bacteris en dosis tan inofensives que, lluny d’infectar els nadius d’altres idiomes amb la diguem-ne catalanitis, aconsegueixen que la societat en pes s’immunitzi contra la nostra llengua. I aquí ens tens, sobrevivint enmig de parlants amb les defenses ben activades per prevenir una possible catalanització. Ja veus quina gràcia.

Hi ha vacunes que provoquen reaccions. A mi, la cançoneta de la nova campanya de Política Lingüística em desperta l’instint rebel. M’he passat tota la vida (i ja són quaranta anys: poca broma) provant d’encomanar el català, per dir-ho com ho diuen ara. Però a partir d’avui potser duré a terme l’exercici contrari: intentaré no sentir-me culpable si mai se m’acaba la paciència i opto per anar per feina. És a dir, si un bon dia aparco (provisionalment, ep) la militància lingüística i salto al castellà com faria qualsevol persona sense consciència nacional, ni ganes. Perquè exercir de malalt infecciós és recomanable fins a cert punt. De tant en tant, sobretot quan et carreguen a tu el mort, vénen ganes de curar-te de cop.

El drama dels llibres mal traduïts

La meva feina de periodista cultural té coses bones, com ara que em permet rebre de franc tots els llibres que es publiquen (aquest avantatge a la llarga és un problema, perquè no sé on ficar-los, però vaja). Sovint, d’un mateix llibre, me n’envien la traducció catalana i la castellana. I si em sobra el temps, com que no tinc gat per pentinar, em puc dedicar a comparar les dues versions.

Em sap greu dir-ho, però en general, i amb tantes excepcions com calgui, les traduccions literàries al castellà encara sonen molt millor que les traduccions a la nostra llengua. I mira que jo, amb una tossuderia que aviat abandonaré, em decanto per llegir els llibres traduïts al català, sempre que puc triar. Però estic tipa de topar amb construccions lingüístiques que fan mal als ulls i impedeixen una lectura sense traves.

Passa que després la gent com el meu pare, un fill d’andalusa que parla en castellà amb les seves germanes i en català amb la seva dona i els seus fills, prefereix llegir les novel·les en castellà perquè, diu, “en català són més complicades i jo no en sé prou”. Té part de raó: segons quines novel·les, en català costen més de llegir. Però la culpa no és d’ell sinó dels editors, que han donat per bona una traducció feta amb presses, mal pagada i qui sap si revisada per un aspirant a corrector amb més bona fe que intuïció lingüística.

Els bons traductors (que en tenim, per sort) són tan bons que no es fan notar. Però que ningú es confongui: això no vol dir que siguin prescindibles.

Som independents, encara que sembli mentida

La Patrícia Gabancho és argentina, però tan catalana com tu i com jo. Escriu un llibre rere l’altre sense necessitat de traductor: mira que bé. L’últim (hauria de dir el penúltim, ja?) es titula Crònica de la independència i és un encàrrec de l’editor Fèlix Riera per al segell d’assaig L’Arquer. L’autora es presta al joc d’imaginar com seria una Catalunya independent el 2037, quan ja faria 27 anys que el país avançaria sense la crossa d’Espanya. Tot plegat és una volada de coloms divertida i prou versemblant.

El cas és que, a les llistes de més venuts, Crònica de la independència apareix entre els títols de no ficció. Segurament té lògica, però sobretot té gràcia: si aquest llibre no és ficció, senyal que ja som independents, o que ho serem d’aquí a quatre dies. Ai, ves qui ho diria.

(publicat a la Revista d’Òmnium, primavera 2009)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>