Què hi faig, a Andorra

dimecres, 31 desembre

Sí, jo també he jugat a recuperar amics i a fer-ne de nous sense aixecar el cul de la cadira. I també m’he acollit, quin remei, al canvi forçós de nacionalitat. Ara mateix hi deuen haver més andorrans a Catalunya que a Andorra: és un dels encants d’aquest país nostre.

De paradís fiscal a refugi virtual

Digueu-me original i us equivocareu de mig a mig: aquesta tardor m’he apuntat al Facebook. Com tothom. Digueu-me gegària i l’encertareu, snif. No volia ser l’última a descobrir de què anava això de trobar amics com qui caça bolets. Encara no domino del tot l’invent, i tampoc sé si tinc ganes d’aprofundir en les possibilitats exhibicionistes de la cosa, però reconec que he incorporat el Facebook als portals que consulto sens falta cada dia de cada dia.

A l’hora de registrar-m’hi, per no haver de posar que el meu país era Spain, vaig fer com molts catalans emprenyats (ja he dit que sóc gregària) i em vaig decantar per posar Andorra, mig avergonyida per si algú em prenia per una evasora fiscal, pobra de mi. Deixeu-me aclarir (cal?) que posar Catalunya, Catalonia o similars no era una opció possible.

El cas és que ara em passejo per la xarxa disfressada d’andorrana. I mira que, fora del món virtual, només pujo al Principat un cop l’any, amb motiu de la concessió del premi Ramon Llull de les lletres catalanes. Hi vaig per imperatius professionals, com a cronista del sarau que es munta al voltant del guardó literari. Veure els nostres escriptors amb vestit de bany a Caldea té la seva gràcia, no us ho negaré.

La meva nacionalitat feisbuquiana ha generat reaccions curioses entre els amics i coneguts menys polititzats (o situats en un altre espectre ideològic, que també n’hi ha). La majoria, però, no s’han immutat gota: són tan andorrans com jo.

Els anys, la crisi i l’instint rebel

“Què hi fas, a Andorra???”. M’ho han preguntat, amb tres signes d’interrogació i per aquest ordre, una excompanya d’egebé, un excompany de carrera, una exveïna i un exalumne de la facultat (això ho té, el Facebook: ens posa en contacte amb les nostres exvides). La meva resposta els deu haver decebut: no m’he mogut de la vila de Gràcia, ni tan sols he canviat de pis. Els anys (i la crisi) ens tornen sedentaris sisplau per força. Però encara ens queda, ben domesticadet, cert instint de rebel·lió. Avui no cremaré el meu carnet d’identitat com vaig fer temps era temps (quina mandra, haver-me’l d’anar a renovar), però tampoc en diré de-ena-i perquè la ena, ai, fa de mal dir.

Sóc al Facebook amb l’excusa de buscar inspiració per escriure aquestes notes quan m’apareix via xat un excompany d’institut dels que no em demanaria mai què hi faig, a Andorra, perquè ell també és dels que duia l’estelada a la carpeta. Vint anys després (quan fregues els quaranta ja pots citar Gil de Biedma amb coneixement de causa: de gairebé tot ja fa vint anys), l’amic retrobat (aquí quedaria bé citar Fred Uhlman) fa d’arquitecte des d’un despatx a tocar del Palau de la Música. Em comenta que va començar a notar la crisi econòmica l’estiu del 2007. El sector de la construcció va ser el primer a experimentar una frenada que poc o molt ens està esquitxant a tots. Mare meva, com patirem. Amenaço el meu amic d’esmentar-lo en aquesta pàgina i em diu que hi posi el seu telèfon, per si algun despistat s’anima a fer obres i el contracta.

Fent un cafè amb en Benach i l’Espinàs

Com qui no vol la cosa, ja tinc un fotimer d’amics feisbuquians (però no atrapo ni de lluny el supersociable Ernest Benach) i milito virtualment en causes perdudes com “vull poder dir que sóc de Catalunya al Facebook”, “seleccions catalanes ja!”, “salvem els pronoms febles”, “per l’iPhone en català” i “contra l’espanyolada redundant de dir cafè sol a un cafè”. També he invertit un clic a fer-me d’un grup de lectors entusiastes de Josep Maria Espinàs, i m’estic plantejant d’afegir-me al grup “jo li dic llom però la meva iaia li diu llumillu”, per bé que fa anys i panys que vaig quedar òrfena d’avis i àvies.

Rebo al Facebook un correu privat d’un tal Shinnosuke Takaaki. Intento esbrinar si es tracta d’un nom real o d’un pseudònim i no en trec l’aigua clara. Només n’obtinc una pista: el paio no és japonès, sinó andorrà.

(publicat a la revista d’Òmnium, hivern 2008)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>