Ningú va dir que fos fàcil

dilluns, 31 desembre

Vivim en un país on reclames les seleccions catalanes i t’acusen de terrorista. La cosa faria riure si no fes plorar. Però eixuguem-nos les llàgrimes i traguem pit, que l’autocompassió no porta enlloc. I menys a Frankfurt.

El Catalunya-Euskadi explicat als meus fills

Excursió familiar al Camp Nou amb motiu del Catalunya-Euskadi. La graderia és una festa. Mentre els seus germans grans criden les consignes que toca assumint que la normalitat és això, el meu fill de quatre anys dispara preguntes. La gent salta al crit de “boti, boti, boti, espanyol el qui no boti” i el nen no entén a sant de què hem de dir que no som espanyols. A sant de què ens definim per oposició. “I per què no diem que som catalans i prou?”, m’etziba. El nano acaba deduint que els espanyols són els rivals de la selecció catalana en el partit d’avui. Passa un noi embolicat amb la bandera basca, i l’assenyala: “Mare, un espanyol!”. Li intento explicar que no, que aquest tampoc ho és, d’espanyol. Que no ho vol ser, vaja. Em mira desconcertat. Al cap de pocs minuts retiren una pancarta sobre els presos bascos, el públic protesta i jo em veig incapaç de satisfer la curiositat infantil quan l’Abel em pregunta per què treuen la pancarta i per què s’enfada la gent.

Que n’és, de complicat, això de fer país.

Frankfurt va per bon camí, per ara

Ves per on, el repte de Frankfurt 2007 començava a pintar bé. El conseller Ferran Mascarell s’havia tornat catalanòfil i veia clar que calia prioritzar la presència d’escriptors en llengua catalana, el programa d’actes catalans que s’han de desplegar l’any vinent per tot Alemanya estava força avançat, i fins i tot el director de la Fira del Llibre, Jürgen Boos, havia deixat de denunciar les “tendències catalanitzadores radicalitzades” i ja el teníem amb el Tirant lo Blanc a la tauleta de nit. A més, diaris com El Mundo o l’ABC acusaven la Generalitat de fer “sectarisme en català”. Cap problema, doncs.

Si he escrit aquest primer paràgraf en passat és perquè entremig hi ha hagut unes eleccions, que segurament aniran acompanyades d’alguns canvis de càrrecs de confiança. Però, senyores i senyors, no ens podem permetre caminar com els crancs ni tornar a començar: l’octubre del 2007 cada cop és més a prop i la feina s’ha de fer bé, mani qui mani a la plaça de Sant Jaume i vagi com vagi el ball de conselleries.

Si demano a qui correspongui que no faci passar la política per davant de la cultura, estic demanant un disbarat?

Déu és espanyol, i jo sense saber-ho

La jornada de reflexió, és a dir el 31 d’octubre, rebo un mail d’una militant de Convergència i Unió. Veig a venir que em renyarà: m’ha tocat seguir la campanya electoral d’Artur Mas (la feina és la feina) i he descobert que això de l’equidistància és fotut: no fas mai content ningú. Tan aviat m’acusen d’escriure articles massa convergents com de ser molt poc fidel al nacionalisme de David Madí i companyia. En fi.

Sorpresa: el missatge no porta incorporada cap estirada d’orelles, sinó un acudit. Diu que Saddam Hussein parla amb Déu i li pregunta: “Com estarà l’Iraq d’aquí a deu anys?” Déu li respon: “Tot destruït per les bombes enviades pels Estats Units”. Saddam s’asseu i plora. George Bush també parla amb Déu i li pregunta: “Com estarà Amèrica d’aquí a deu anys?”. Déu li respon: “Totalment contaminada per les bombes químiques enviades per l’Iran”. Bush s’asseu i plora. Finalment, Pepe Montilla parla amb Déu i li pregunta, en el seu català macarrònic, com estarà Catalunya d’aquí a deu anys si ell és elegit president de la Generalitat. Déu s’asseu i plora.

La remitent m’anima a reenviar l’acudit almenys a deu persones. En cas contrari, m’amenaça, en Montilla serà escollit president. “Envia-ho a tothom que puguis… o no ploris després”. El que em descol·loca, i molt, és que l’acudit que l’entorn de CiU fa circular amb aquella alegria està escrit en castellà. Ja té nassos que la part més catalana del text sigui el catanyol montillesc.

I callo, que a l’hora de tancar aquest article acabem de saber que serà ell el nou president de la Generalitat. Que Déu ens agafi confessats, com diria no sé qui.

(publicat a la Revista d’Òmnium, hivern 2007)

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>