La teva escola i tu

diumenge, 17 juny

La meva es deia Arrel, i és evident que la tinc idealitzada. Potser perquè jo, una nena de Nou Barris amb una família anestesiada políticament pel règim, no estava predestinada a créixer en una escola com aquella. Però els pares ens van voler donar al meu germà i a mi allò que a ells, fills dels perdedors de la guerra, els havien negat. Consciència política i amor al país i valors solidaris i tots aquests conceptes que per escrit sonen una mica carques. I una educació catalana de cap a peus encara amb Franco al poder. Conclusió: sóc una kumba amb potes, no m’esforço ni a dissimular-ho.

M’agradi poc o molt, tinc clar que sóc com sóc gràcies a (o per culpa de) l’escola on vaig anar. El mèrit, si n’hi ha, és dels mestres que em van aguantar dels tres als catorze anys. Després vaig saltar a un institut públic, on vaig descobrir que al món hi havia persones que havien arribat a l’adolescència sense haver entonat cap ni una de les cançons d’en Xesco Boix.

La figura del mestre, que abans de la dictadura tenia un merescut reconeixement social, no ha disposat mai més de tanta estima. Les coses ens anirien d’una altra manera, vull dir que ens anirien molt millor, si els educadors dels nostres fills recuperessin un prestigi que avui en dia qui sap on para. Ens hi va el futur.

Només per això, perquè el deute a saldar és enorme, ja seria una bona notícia la sortida al mercat del volum Estimat mestre (Ara Llibres), de Cristina Masanés, que es presenta com un homenatge als docents d’aquest país. Per sort, a part de ser necessari, és un llibre interessant. Oli en un llum.

Fa tres paràgrafs he afirmat que sóc com sóc gràcies a l’escola on em van portar. Però en Salvador Cardús, en el pròleg d’Estimat mestre, deixa enlaire la següent pregunta: “¿Som com som per aquella experiència escolar genuïna, o és que n’estimem tant el record que la fem encaixar en la nostra biografia tant sí com no?”.

Em capbusso en la memòria dels entrevistats per Masanés: Josep M. Ainaud de Lasarte (l’escola republicana: un privilegi), Jordi Pujol (la Blanquerna de la República i el Col·legi Alemany), Rosa Regàs, Xavier Rubert de Ventós (la Virtèlia: un oasi liberal), Pasqual Maragall (Virtèlia, també), Roser Capdevila, Sebastià Serrano, Lluís Pasqual, Eudald Carbonell, Anna Veiga (el Lycée francès), Ferran Adrià (la del barri: el Cara al sol amb el braç alçat), Mònica Terribas, Màrius Serra (els salesians d’Horta), Miguel Poveda i Beth Rodergas (l’escola pública de Súria, ja en democràcia). Tan sols hi trobo a faltar algun exalumne d’una escola catalana, activa, laica, mixta i democràtica, de les que van aprofitar (i com!) les escletxes del tardofranquisme. No calia que fos l’Arrel, ep.

El cantaor Poveda recorda que, d’un curs per l’altre, van passar a rebre totes les clases en català. Entrava en joc el model d’immersió lingüística. També ens hi anava el futur, aquí. Seria un pas de cranc haver-ne de parlar en passat.

Deixa una resposta

Pots utilitzar aquestes etiquetes HTML i atributs: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <s> <strike> <strong>